31 de desembre 2010

A10 2010 HOLA 2011

Marxa el 2010 i ja tenim a la porta el 2011.
Deixem enrere moltes coses, bones i dolentes. Però ens esperen moltes més, i hem de tenir l'esperança de fer-les totes bones.
Tots sabem que continuarem lluitant perquè ho siguin i per això us envio els meus millors desitjos per seguir, per seguir avençant, per seguir lluitant, per seguir estimant, per seguir treballant, per seguir sent sempre vosaltres mateixos, per no defallir mai, per seguir sempre estant...per seguir seguint....i sobretot gràcies per seguir...
2011 petons per a tots i totes...perquè no us vull perdre mai!!!

08 de desembre 2010

Diguem que parlem d'un país vermell

Diguem que parlem d’un país que era vermell, d’un vermell rogenc, autèntic...d’un país aparentment sa, però que estava ferit de mort, per molt que es volgués vendre encara la utopia que tot funcionava perfectament.
Diguem que aquest país es va hipotecar massa amb qui realment no devia, dubtant dels seus orígens i les seves bases...i va fer lligams que no li convenien i que li van anar dessagnant a poc a poc....
Diguem que no es pot créixer a qualsevol preu i que si ho fas ho acabes pagant.
Diguem que els que van creure, eren els primers que aquell dia 28, sabien que ho pagarien car, eren els primers que ho sabien però que per diferents motius, van esperar a la sentència definitiva...potser desesperant en l’esperança...però ja estava ferit de mort...i quan es va confirmar...ja estava mort...

I ara diguem que ho seguim fent malament...i que sembla que encara no ens hem equivocat prou.

Ara toca aixecar-nos, amb orgull, agafant el malat i trobant-li la veritable malaltia. Però dins de casa, resguardat, que la llum i els comentaris dels veïns li fan més mal que bé....ara no toca passejar-lo, no toca debatre al carrer, encara no....Estudiem-lo, curem-lo, revifem-lo per treure’l al carrer més fort que mai, indestructible....amb unes bases fermes que no es dobleguin mai pels interessos d’alguns...

Fem-lo fort i serà fort, fem-lo sa i serà sa...fem-lo nostre i serà més de tots que mai.

29 de novembre 2010

On estem?...on anem?...

Porto donant voltes a aquest post des d’ahir al vespre...i ja m’he desfet d’alguns escrits, no volia escriure des de la ràbia d’ahir, perquè tot i esperar la fallida socialista, sempre fa mal...i avui no ha deixat encara de fer-lo... Volia escriure amb coherència i reflexionar molt bé sobre les meves paraules. Ser reactiu no porta a res, al contrari.

Abans de tot, vull manifestar tot el meu respecte a la veu dels ciutadans que han parlat amb claredat i per això hem de reconèixer sense embuts la gran victòria de Convergència i Unió, i felicitant a Artur Mas i a tots els convergents per la seva victòria històrica. Han tingut 1.198.010 vots (38,47 %) del total de 3.135.764 catalans que van votar diumenge. S’han quedat a només sis escons de la majoria absoluta i podran governar amb tranquil·litat, aquesta és la primera gran realitat.

La segona és la davallada del Partit dels Socialistes de Catalunya. El PSC va obtenir diumenge 570.361 vots (18,32 %) perdent 9 escons i 225.000 vots respecte de 2006, un dels pitjors resultats que mai hem tingut. Ara ens cal responsabilitat política, cal assumir on estem, i on anem, amb dignitat, com sempre hem fet, perquè el problema no és caure, el problema és no aixecar-se...i nosaltres ja hem començat a aixecar-nos des d’avui.

Ningú podrà negar que al llarg d’aquests anys de govern d’esquerres a Catalunya, ha estat una gran millora de l’Estat del Benestar i s’han aconseguit millores en tots els grans àmbits, i això és molt positiu. Ha estat una obra de govern important, que s’ha anat explicant extensament, però no per això podem pretendre que això sigui el nostre únic puntal.

Els motius de la derrota poden ser molts, i tots tenim clar que la crisi sempre passa factura però també passa factura deixar de banda la nostra identitat, els nostres principis, el nostre projecte socialdemòcrata. Navegar sense rumb clar i fins i tot perdent el nord de vegades.

Cal que tinguem clar que volem i cap on anem. Cal reafirmar-nos més que mai en els valors del socialisme, del federalisme i del catalanisme. Cal corregir errades, cal buscar raons i cal tenir les idees clares, sense por, renunciant a coses i a persones per arribar a una visió més oberta i coherent amb nosaltres mateixos.

Estimo Catalunya i estimo el PSC, i no dubto, com no ho fet mai, que la meva gent sabrà retornar a la seva identitat, costi el que costi. Sabrem fer-ho amb la responsabilitat de la feina ben feta, sempre, com fins ara, com sempre, amb el cor ben vermell.

11 de novembre 2010

PSC = GARANTIA DE PROGRÉS

Falten poques hores per encetar la campanya electoral per les Eleccions al Parlament de Catalunya del 28N, la campanya més important de la història de Catalunya on el PSC és l’autèntica Garantia de Progrés .

Catalunya es juga continuar avançant o retornar amb la dreta al retrocés del país, a unes polítiques ambigües, sense idees clares com els socialistes.

Nosaltres tenim un programa, extens i concís que podeu fins i tot descarregar-vos a la vostra mida, el meu programa, segons les vostres inquietuds o necessitats.

President Montilla , apostant per les noves tecnologies i per l’eficàcia de les eines 2.0, ha presentat aquesta mateixa tarda via twitter cinc compromisos claus del programa socialista;

1. "No pactaré amb el PP, en cap circumstància. Ni un pas enrere en politiques socials" #28N #garantiadeprogres

2. "Defensaré l'Estatut, tot l'Estatut i res més que l'Estatut. No volem falses dreceres" #28N #garantiadeprogres

3. "No convocaré, promouré o toleraré un referèndum il·legal i inconstitucional sobre la independència" #28N #garantiadeprogres

4. "Lideraré la lluita contra la crisi amb les reformes que calguin per a garantir la recuperació econòmica"#28N #garantiadeprogres

5. "Faré un Govern socialista, d'esquerres, progressista i catalanista. GARANTIA DE PROGRÉS" #28N #garantiadeprogres

Encetem 15 dies de campanya, amb el cor i amb les idees clares. Perquè els temps canvien i estem disposats a seguir canviant el país amb una autèntica Garantia de Progrés.

Endavant socialistes!!!

18 d’octubre 2010

SOM GENT NORMAL...

D’esquerra a dreta i de dreta a esquerra de la foto, tots i totes som normals, igual de normals que tu, igual que l’altre o que el de més enllà...i gairebé igual que ell, igual que el nostre president Montilla que en aquesta nova campanya de les joventuts es presenta com "L'increïble home normal", un superheroi que treballa per resoldre els problemes del seu entorn (Presentació campanya JSC L'increïble home normal ).
Els socialistes som gent normal i això és el que ningú hauria d’oblidar.
No espereu herois fantàstics amb poders paranormals.
Herois que trauran sota les pedres solucions miraculoses pels problemes del dia a dia.
Herois que d’una tacada ho arreglaran tot, per poder viure en un món de pel·lícula...
Els miracles no existeixen...existeix l’esforç, el treball constant, la feina d’equip, la bona feina...amb la que la gent normal pot molt sovint arribar a fer coses increïbles...arribar a fer història i no passar a l’historia com diu el nostre president Montilla, treballant de valent com mai, més que mai, com ell encomana a tot el seu equip. Emocionant-nos i creient en nosaltres mateixos, en la gent normal...en la gent increïblement normal...
De normal a normal fent coses increïbles...

27 de setembre 2010

VOLEM LÍDERS AUTÈNTICS

Sentir parlar aquests dies que la Belén Esteban, amb el tot respecte que com a persona es mereix, obtindria representació parlamentaria en cas de presentar-se a les eleccions, ha estat un fet que no podem deixar si més no d’analitzar. S’ha convertit en un autèntic fenomen social que continua trasbalsant els pilars de la nostra societat, i no és d'estranyar. La gent necessita miralls que li transmetin una imatge que els hi sembli propera i per això em quedo amb una qualitat que penso que hauríem d’aplicar-nos tots; l’autenticitat.
Deia Jean Paul Sartre "Quien es auténtico, asume la responsabilidad por ser lo que es y se reconoce libre de ser lo que desea ser" .
Deia Jorge Bucay “Sólo si me siento valioso por ser como soy, puedo aceptarme, puedo ser auténtico, puedo ser verdadero”.
Estem en una societat on cada vegada costa més ser realment autèntic, però no per això ha deixat mai de ser un dels grans valors que hauríem de tenir totes les persones. Ser autèntic és ser fidel a tu mateix però el millor de tot és no amagar aquesta autenticitat, saber transmetre el que realment som en tot moment, sense pors, sense disfresses, perquè és la millor tarja de presentació que podem oferir.
No podem tenir líders que busquin seduir al poble sense oferir autenticitat, no podem oferir líders falsos, que enganyin ja d’entrada amb la seva pròpia imatge. El poble vol gent autèntica, real, amb la que pugui identificar-se, que li pugui oferir confiança...que sigui un líder autèntic. Aquesta serà se’ns dubte la millor opció.
Ara i sempre toca treballar per l’autenticitat, guanyarà el nostre poble i guanyarem nosaltres mateixos...i no cal tampoc que ens anem a buscar a la Belén Esteban...

16 de setembre 2010

Només queden 73 dies...

Queden 73 dies i molta feina encara per fer, sense presses però sense pauses. 73 dies per prendre decisions molts importants per tots, sent conseqüents i coherents, i sempre mirant més enllà.
Queden 73 dies perquè els que no es troben el cor en el que estan fent, se’l busquin o millor es dediquin a altres coses. 73 dies per tenir clar que el teu sentiment polític va de la mà de les teves idees, el cor i el cap enganxats, amalgamats i bategant plegats.
Queden 73 dies per canviar-se les “chaquetes”, per deixar de jugar, o per continuar jugant més encara. Queden només 73 dies perquè decideixis el que vols; per quedar-te o per marxar, o fins i tot per venir per primera vegada.
Només queden 73 dies per seguir demostrant-te a tu mateix, que segueixes sent fidel als teus sentiments, amb el cor...sempre amb el cor... ...perquè sense cor no som res... i per no ser res, més val no ser-hi.

02 de setembre 2010

CONTINUEM TREBALLANT

Quan comença setembre sembla que tot torna a la rutina, anava a dir que tot torna a la normalitat però on està i on deixa d’estar la normalitat?, del que es tracta és de reprendre el ritme d’abans de les vacances.
Comença setembre i comencen les cues als semàfors de la ciutat, comença la gent a treballar (la gran majoria de la gent), els nens comencen a entrenar als diferents esports, les mares a comprar les darreres coses abans de començar l’escola....i ja el dia que comença l’escola sembla que acaba de tornar tot definitivament al ritme normal. Tot i tothom queda perfectament ubicat a les seves rutines...fantàstic..o no...
És llavors quan comencen els nervis, les presses, les corre cuites que sembla que la desconnexió estival s’havia emportat...però han tornat...per tornar a ser un dels hàbits més habituals de la nostra rutina.A la política passa una mica el mateix, però no tant, es continua treballant igual que tot l’any però a un ritme molt més distés. Tot i no fer una parada radical d’estiu ja es diu també que comença al setembre el nou curs polític. I a molts els hi entren les presses, els nervis...molts comencen a tenir pressa per rebre la notícia de la convocatòria d’eleccions autonòmiques, però el nostre president, que com deia Enric Sopena a un article seu aquesta setmana “no dona puntada sense fil” i ha demostrat que no té pressa i que no és ell precisament qui ha de córrer. Cal no desaprofitar el temps i reinvertir en esforços per acabar d’explicar la feina feta i el gran canvi que està tenint Catalunya (campanya el canvi real del PSC) i seguir treballant com no s’ha deixat mai de fer (President Montilla). Innovant amb webs de participació com Sociates, amb aplicacions com President Montilla per Ihone i estant present a les principals xarxes socials (Facebook, YouTube, Twitter, Flickr ...).
En definitiva, no hi ha pressa per seguir treballant, qui vulgui córrer que corri, nosaltres reprenem la rutina amb la naturalitat d’aquell que no ha deixat cap dia de treballar i que ho seguirà fent dia a dia, passi el que passi.

01 d’agost 2010

"Apuntes sobre Cataluña y España"

L'han anomenat com un dels millor articles que s'han escrit, aquest "Apuntes sobre Cataluña y España" de Carme Chacón i Felipe González a "El País" després de la sentència de l'Estatut i de la Manifestació del 10 de juliol.

Ara, després de la prohibició de les curses de braus, crec que toca recordar-ho a tots aquells que insisteixen en què això ha estat un debat identitari. Ja vaig comentar al meu darrer post que no m'agradava que això signifiqués donar ales a uns i altres per insistir en el debat identitari. Aquesta no és pas la Catalunya en la que vivim, és només la que volen escenificar de cara enfora.

A l'escrit, Carme Chacón i Felipe González deixen ben clara la convivència de la diversitat d'identitats que hi ha a Catalunya i com una no és pas excloent de l'altre, sinó perfectament compatibles. El gran problema el magnifica i l'alimenta una dreta que li obsessiona el bon saber fer del poble català que el fa tirar endavant en una diversitat que sempre ha portat el seny i el diàleg com a bandera, fora de friccions puntuals, per molt que vulguin dir el contrari. Però sempre els crits se senten més que la calma per desgràcia.

No em sento menys catalana que ningú per no voler tallar definitivament amb Espanya, els meus sentiments de pertinença i els de la gran majoria de catalans, no es poden posar en dubte per un grapat de gent del PP que son els primers interessats en fer mal al poble català i en buscar aquestes diferències continues. Fa molts anys que som una mostra de convivència i ho seguirem estant.

Només cal viure a Catalunya per conèixer de primera mà el sentiment d'aquest poble, d'un poble segur i orgullós de si mateix i que sap que és part important d'aquesta "nació de nacions" que ha d'anar encaminada cap a una Espanya federalista, el millor projecte comú que entre tots podem aconseguir. Visca Catalunya!!!

28 de juliol 2010

DEBAT IDENTITARI ?

El Parlament ha prohibit els braus a Catalunya amb 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC, 21 de ERC (tots) i 12 de ICV-EUiA (tots)), 55 en contra (31 del PSC, 14 del PP, els 3 de C's i 7 de CiU) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC). Donant així llum verda a una Iniciativa legislativa Popular (ILP) que estava avalada per 180.000 ciutadans.
Serà a partir de l'1 de gener del 2012 que es farà efectiva la prohibició i que realment afectarà només a la plaça Monumental de Barcelona, única actualment en actiu a Catalunya, i que tan sols fa uns 15 espectacles de braus a l’any, del miler que aproximadament es fan arreu d’Espanya.
Però no importa si jo sóc pro-taurina o anti-taurina, el que vull deixar clar és que no comparteixo haver convertit això en un debat identitari, no entenc perquè som especialistes en retro-alimentar els radicalismes, tant els que tenim dintre com els que tenim fora. No m’agrada fer servir el nostre Parlament per un debat d’aquesta mena de prohibicions. Prohibir sempre és dolent, és millor aprendre a viure amb la llibertat, una llibertat sensible, coherent i responsable.
Com deia el propi President José Montilla just al finalitzar la votació, cal que tots respectem les votacions de tots i cadascun dels nostres parlamentaris, cadascun amb els seves argumentacions. Montilla afirmava que "He votat en contra de la prohibició perquè crec en la llibertat i hauria preferit que la continuïtat dels braus fos una decisió tranquil·la i normalitzada dels ciutadans" i ha argumentat que això no ha de ser "el termòmetre de las relacions entre Catalunya i Espanya". Però ho és, i aquest és el problema. Hem donat ales als independentistes que veuen això com un senyal més del separatisme, negant i prohibint les tradicions més espanyoles, i alhora els hi hem donat també ales al PP que s’aprofita per alimentar la ràbia que des de fora fan que ens tinguin als catalans per no acceptar quelcom tan tradicional a Espanya com és això. I aquesta no és pas la realitat de tot el poble català, tot i que això, com sempre, és el que volen vendre.
Al Parlament s’han de debatre i aprovar o prohibir lleis més importants que això, lleis que facin avançar al país, lleis que recullin les millores que el fan gran, les millores que l’ajuden a ser pioners en polítiques de salut, d’educació...o de qualsevol dels pilars del benestar...però no de prohibicions d'aquest tipus amb el debat identitari agafant protagonisme...
A més, vist el caire que anaven agafant els braus darrerament, potser ja haurien mort per si mateixos a la llarga i no calia pas muntar tot això.
Com ja he dic abans, crec que l’únic que fa és donar ales a qui no les sap fer servir.

25 de juliol 2010

Amb la M de Montilla

Us deixo l'enllaç al video de la campanya "Amb M de Montilla" perquè amb M de Montilla farem moltes coses perquè seguim creient en Majúscules, amb Maduresa, amb una Mica de Màgia, Mimant, Meravellant amb Magnetisme, Modernitzant el Missatge, amb bons Models al Mig de tot.

Fent Més per la gran Majoria, potser amb Malabarismes i fins i tot fent coses Malament Malauradament.

Treballant contra el Maltractament, la Malversació, els Manipuladors, la Maldat...sense Manies, amb Memòria, Maniobrant Manifestadament i sempre Mantenint les Mans obertes, Malgrat tot, per Millorar en tot Moment. Perquè mai és Malbaraten ni és Malgasten els esforços contra els Malentesos.

Sense Maquillatge, sense Mentides, sense Misteris, sense Menysprear a ningú, amb Mesura, de forma Metòdica i Meticulosa però sense Motllos. Mirant als ulls, amb Modèstia però Motivats.

Sempre amb la Militància, amb els Millors i per un Miler de Milions de persones, per les Minories, per les Majories, per les Multituds, sense Mitges tintes. Multiplicant sempre.

Amb la M de Montilla, la de Maria, la de Meritxell, la de Miquel, la de Mònica, la de Muriel...amb la M dels Meus, del Meu Montilla.

20 de juliol 2010

Que volen els nostres militants?

“El deber es lo que esperamos que hagan los demás” deia Oscar Wilde, però si no coneixem que esperen que fem, serà complicat poder fer-ho. S’ha de conèixer la demanda real per poder satisfer-la o poder explicar el perquè no és possible complir-la.
El partit sempre ha d’escoltar a la seva base però sovint no arriben tots els comentaris i inquietuds com haurien d’arribar i crec que és prou important tenir-los en compte.
Aterrem a la realitat, i analitzem que volen els nostres militants avui en dia.
Diumenge a la I Festa de la Rosa del Vallès Oriental on eren gairebé un miler de militants a l’arrossada popular i amb el parlament del President Montilla, vaig poder veure la gran diversitat de gent que hi havia. Moments com aquest son important per escoltar a la gent i no cal preguntar...les coses surten soles....
Allà vaig sentir un y no nos han regalado nada” .....com?.....arrosada amb autocar inclòs per passar un matí distés amb la militància i el nostre primer secretari i President de la Generalitat.... Que volen?...que esperen?... Som un partit polític, però no sé si de vegades la nostre militància ho té clar o no....i aquí està el problema. Potser alguns militants o simpatitzants que no es senten satisfets és perquè esperen coses incoherents.
Un partit fa política i sempre té ben clar que ha de demanar com a partit a la seva militància i bàsicament jo ho resumiria en un “ajudar a sumar i no a restar ni dividir” ...fent partit, recolzant les iniciatives i col·laborant i aportant coses. El partit mai pot oblidar que en totes les campanyes, el més important és el valor humà que té en la seva militància. Però la militància no s’ha d’oblidar del partit tampoc.
Potser el militant va perdent el seu sentiment més ideològic i avança sense orientació ni valors....sense doctrina clara... Calen militants que donin la vida (i és un dir) pel seu partit però també cal que el partit tingui la suficient força per aconseguir-ho. No podem permetre que els militants naveguin en la mediocritat, la militància necessita un lideratge visible del seu partit, que doni sentit a la seva militància.
Tan els polítics com els militants i simpatitzants son reals, son persones igual que qualsevol altre, i amb les mateixes necessitats. Tot i que de vegades penso que els mals socials per desgràcia, condicionen en excés i molt sovint sembla que la gent no tingui memòria i que es limiti a només voler veure complerts els seus interessos egoistes i és llavors quan anem malament.
Cal coordinació, lideratge, valors i ideologia...aquestes son les armes que han de tenir tan uns com els altres per navegar amb fermesa i sense perdre mai el nord.
I segur que continuarem trobant el que busca un regal, un premi....però al menys, que no dubtin mai qui son... ni on estan...

15 de juliol 2010

La comunicació no verbal al debat de l’estat de la nació

Ja diuen que “la cara es el espejo del alma” i que “una imagen vale más que mil palabras” però sembla que encara hi ha gent que no ho té clar. Els nostres polítics saben prou bé la importància de la comunicació no verbal i cada vegada intenten ser més curosos en aquests aspectes. No oblidem que ja diuen que hi ha molta part innata però també molta que no ho és.
No podem oblidar que entre el 65% i el 70% del que arriba a l’ interlocutor d’una comunicació, és la comunicació no verbal, i la resta serien les paraules. El missatge que rep qui ens escolta es configura arrel de tots els diferents elements que hi prenen part; la postura, els gestos, l’expressió de la cara, l’aspecte, el somriure, la mirada, el to, el ritme, el volum… tot suma o tot resta quan estem parlant.
Cada vegada més s’està prenent consciencia de la importància de controlar els gestos i les expressions corporals que poden arribar a distreure a qui ens està escoltant, per això cal tenir molt clara la interacció que té la comunicació no verbal amb les nostres paraules, fins el punt que qui ens escolta pot arribar a intuir les nostres intencions emocionals. És a dir, cal tenir molt clar que és el que volem deixar al descobert i què no. La comunicació no verbal, alhora que ajuda a acompanyar i a completar al missatge, també el pot arribar a modificar o inclús a substituir en alguna ocasió. És tan fàcil com decidir que volem...i posar-ho en pràctica. És una arma més que tenim per millorar l'efectivitat de la nostra comunicació i que cal saber aprofitar. Però tot això venia arrel de l’anàlisi que ahir vaig seguir de l’amic Antonio Gutierrez-Rubí i que us enllaço “La comunicación política en el debate del estado de la nación” on analitza molt correctament tots els aspectes de la comunicació no verbal a tenir en compte en els dos principals protagonistes i les reacciones dels diputats tan socialistes com del PP. Inclús al final aporta un interessant núvol de tags tan amb les paraules del President José Luis Rodríguez Zapatero com de Mariano Rajoy. Fixeu-vos com Rajoy no convenç amb paraules però tampoc amb el seu aspecte ni amb els seus gestos.

Arrel d’això queda ben clar qui es va emportar el debat, fet que corroborem amb algunes de les valoracions que han sortit a diferents mitjans de comunicació:

La Vanguardia
ZP: 62 %
RAJOY: 38%
20 Minutos
ZP:44
RAJOY:42%
RTVE
ZP: 61%
RAJOY: 26 %
Público
ZP: 77%
RAJOY: 16%
El Correo Gallego
ZP: 56%
RAJOY: 39%

14 de juliol 2010

REFLEXIONS TARDANES DEL 10J

Quan tothom, o gairebé tothom ha opinat d’un tema en concret, penses de vegades que potser tot està dit, però no podia deixar d’afegir alguna cosa....reflexions tardanes potser...

Dissabte em vaig sentir molt orgullosa de ser catalana i de ser socialista. Cavalcant entre les emocions del dia, no difoses encara, ni ara ni mai, penso que hem d’oblidar la manifestació que va mostrar el poble català enmig de Barcelona.

Amb l’excusa o no de la sentència de l’Estatut, dissabte vam sortir al carrer amb el desgast dels anys, amb la pell cremada d’injustícies amb el neguit del ja ni ha prou d’intoleràncies amb el poble català....cadascú amb les seves raons, respectables totes...sempre que fugim dels fanatismes que mai son bons. Es va sortir al carrer buscant la supervivència de la dignitat, el respecte que mai s’ha de perdre...buscant sempre el millor per Catalunya.

La retallada, l’agressió directa al nostre Estatut aprovat i votat democràticament, va acabar amb la calma d’un poble cansat de rebre sempre la intolerància i la crítica fàcil d’un sector de la societat estatal que l’únic que aconsegueix és enfortir encara més el sentiment d’unitat que tenim els catalans vers Catalunya, vers el sentiment d’identitat nacional. La indignació de tot un poble amb diferents inquietuds i sensibilitats va sortir al carrer amb el seny català, amb autoritat però amb calma, amb força però amb tranquil·litat, sabíem que la demostració d’unitat era el millor que es podia fer.

Després dels fets de dissabte, ha d’haver-hi un abans i un després, el clam de tot un poble no pot quedar en un no res. Ara cal que els missatges polítics siguin coherents amb aquesta realitat i demanin la totalitat del nostre Estatut. Un Estatut votat pel poble català que recull les màximes inquietuds d’un catalanisme coherent, i que sap on està i on vol estar.

Els idearis socialistes saben que més que mai toca impulsar l’esperit federalista i ara és el moment d’impulsar-lo amb força. La ciutadania ja es va pronunciar, ara toca que els polítics continuïn treballant en aquesta línia sense faltar als seus ideals, sense defallir...com ningú va defallir dissabte.

Visca Catalunya!!!

11 de juliol 2010

Sopar final Màster Lideratge Gestió política

Després de tants mesos sembla mentida que ja haguem arribat al final del màster...i al darrer sopar (oficial) va ser el moment dels agraïments i alhora de les queixes, de les inquietuds i dels desitjos... i dels somnis futurs...

Costa fer una valoració i no oblidar-te de res, visualitzar-ho tot i ordenar-ho al cap, rememorant moments i més moments.
Evidentment que hi ha coses que podrien haver anat millor, sempre hi ha coses millorables o evitables inclús, però en línies generals la valoració ha estat per mi molt positiva.

He conegut molta gent, e inclús puc dir amb orgull que he fet alguns bons amics. Hem fet una bona pinya i això s'ha notat en molts moments. És el més important que em porto, vosaltres...companys i companyes.
També bons coneixements, nous aprenentatges sen's dubte i tots ells prou importants. I també molt bones experiències, i de ben diferents... He pogut evolucionar molt en aquests mesos, tots hem evolucionat des d'aquell primer dia. Hem madurat en coneixements i experiències del lideratge polític que és del que es tractava. Ara el tornaria a repetir el màster i no deixaré de recomanar-li a tot aquell que tingui l'oportunitat de fer-lo. És una gran experiència que val la pena aprofitar.

Jo ho he intentat, i crec que ho he aconseguit; he aprofitat al màxim tot el que he viscut aquest curs...ara toca continuar, implementar tots els coneixements i mai deixar d'aprendre de nous, mai s'ha de deixar d'aprendre per poder evolucionar....aquest blog va néixer també arrel d'aquest màster, i continuarà arrel d'ell...gràcies....GRÀCIES A TOTS!!!

03 de juliol 2010

EXPOSICIONS DE LIDERATGE

Sentir parlar de liderar projectes i de fer plans de millora dins els nostres àmbits més habituals és del tot gratificant. Sentir als companys explicar amb un alt nivell de persuasió, i un alt nivell de control, tot allò en el que han treballat els darrers mesos i saber a més a més que en la seva gran majoria son o seran projectes reals...va ser realment fantàstic.

És impressionant el grau d'aprenentatge que hem assolit, la capacitat de control del temps, de la veu, del mètode globalment i de l'auto coneixement de nosaltres mateixos.

Tenir bons fonaments en lideratge és bàsic per assolir una bona feina, i podem dir, que tots, estem molt més preparats que ara fa un any. Ara caldrà veure com sabem implementar aquests coneixements a la vida real, al dia dia dels nostres afers polítics...ara ja tot depèn de nosaltres.

Felicitats companys...bona feina!!!

24 de juny 2010

José Zaragoza: “No som un partit creat sobre les eleccions sinó sobre les conviccions”

Qui em coneix sap que de sempre he admirat la sinceritat en la política, sempre he admirat la seguretat per mantenir les idees i defendre-les davant la resta. Sempre he admirat això en gent com en José Zaragoza, amb la claredat d’unes paraules que de vegades molts critiquen de directes i massa dures, però que denoten gran fermesa i seguretat i que les coses no s’han de deixar de dir per molt que a algú no li agradin.
Aquella nit vaig arribar just abans de les presentacions al sopar amb el José Zaragoza al venir del Consell de Federació del Vallès Oriental i tots estaven asseguts per sopar. Molts esperaven aquella nit rebre ànims en mig de la situació complicada que vivim, expectatives surrealistes potser, i per això, molts van acabar decebuts, però jo no. Una vegada més José Zaragoza va estar en la seva línia, sincer, directe, amb les idees clares en el seu ideari socialista. Com va dir “No som un partit creat sobre les eleccions sinó sobre les conviccions” afegint que “però no pots enganyar-te, si tenim conviccions de cor no podem oblidar que el cap existeix per prendre les decisions adequades i potser s'ha trigat massa a prendre decisions donant vida a la dreta populista. No oblidem que nosaltres tenim un model molt seriós i no ens agrada fer demagògia”.
Zaragoza ha portat durant molt de temps les campanyes electorals al PSC i continua formant part del comitè electoral, però ens va voler deixar clar que la campanya no ho és tot “les campanyes son només l’anècdota de la política, son un instrument més que utilitzem, però lo fonamental no deixa de ser la política en si. Una campanya no decideix unes eleccions perquè el context polític va canviant contínuament i no tot pot dependre només d’un eslògan” assegurava Pepe Zaragoza. El PSC té una ideologia i un projecte a mantenir que és el realment important, afegint que “la nostra batalla no és una elecció, és un projecte polític per canviar la societat i perdis o no les eleccions el que no has de perdre mai és el projecte, i el que realment has de fer és treballar encara una mica més cada dia “. I en la seva explicació va al•ludir a un relat de Kafka sobre la muralla xina on ens demostra que una gran obra que anava més enllà de la persona és va poder concloure fent petits mini projectes que permetien petits triomfs que donaven més seguretat i força als treballadors. La importància de crear petits fronts que es puguin anar treballant garantiran millors feines i molt més compromís evitant caure en la desídia al no veure mai com s'arriba al final del projecte. “I nosaltres hem de fer igual” deia Zaragoza Estem fent bona feina al llarg de tots aquests anys i per això podem anar sempre amb la cara ben alta perquè ara no ens poden retreure res i això és l’important, anar guanyant petites batalles que ens consoliden en els nostres compromisos amb la societat i amb el nostre programa, tot i que com deia Zaragoza “hem de convertir el nostre gran projecte en petites batalles que el fan cada vegada més eficient i just. La nostra feina no es només una batalla electoral, hi ha moltes més coses que hem d’anar fent entre tots en el dia a dia” .“ser d'esquerres no implica tornar-nos cecs davant determinats problemes que té la gent”. I parlant de projectes polítics va incidir també en les situacions actuals de CIU assegurant que “el problema que té CIU és que no se'ls creuen, ni ells mateixos s'ho creuen, amb aquestes polítiques tan canviants que fan. Ells no tenen una campanya clara i no saben realment on van”. Es perjudiquen ells sols i a nosaltres només ens cal fer la nostra campanya, mantenint la fortalesa en les nostres idees i prescindint de les seves.
Les situacions canviants t’obliguen a adequar-te contínuament a les circumstàncies i mai pots tenir una previsió estàtica d’actuació. Però, com afrontes les coses quan la situació és dolenta?...una gran pregunta...que requereix, se’ns dubte una gran resposta com la que ens va donar en José Zaragoza “doncs igual que quan la situació és bona...com deia Felipe González a les campanyes només hi ha dos escenaris possibles; quan vas de perdedor que el que has de fer és llençar una bomba que tot i que ningú sap exactament que pot suposar això com a mínim farà que es mogui l’escenari i ja obres una possibilitat al canvi, o quan vas per davant, de guanyador, que llavors t’has de fer el mor, perquè no es mogui res” afegint que “quan més complicat ho tens és quan cal fer més esforç de compromís”.
Actualment estem passant una situació política molt difícil perquè la crisi econòmica afecta a tota la nostra societat, i es que “l’economia ens ha debilitat a tots i per això de vegades s’han hagut de prendre decisions contra les nostres pròpies creences i no es un problema de les mesures presses sinó de les pròpies exigències econòmiques. Quan la gent té por, el que busca és altres confiances i genera reaccions normals perquè tenim una societat complexa i que no és homogènia i de vegades aquesta societat busca un culpable i molt sovint diferent segons les circumstàncies” i aquesta és la realitat amb la que hem de conviure a la nostra societat, una realitat que no afavoreix a la forma que estàvem acostumats de fer política i afirmava molt bé Zaragoza que “la crisi fa a la gent més insolidària però per això no hem de fer polítiques de “bonisme” sinó d’eficàcia”.
I Pepe Zaragoza va opinar també d’un dels gran temes d’actualitat; la burka “Jo sóc contrari a la burka, tot i que a Catalunya realment només hi ha 5 dones que porten la burka i no és un problema real sinó més aviat simbòlic. S’hauria de condemnar el seu ús però caldria tenir ben clares quines mesures de sanció s’haurien d’aplicar. Segons les nostres conviccions l’hem de prohibir, i hem de condemnar i regular el seu ús a llocs públic, però cal destil•lar bé les propostes i sancions necessàries que aplicaríem. Hem de tenir la intel•ligència per saber conviure amb les nostres pròpies contradiccions i per això hem de trobar un equilibri en una societat tan complexa com la que tenim.” Són una vegada més les nostres realitats del dia a dia les que ens fan actuar amb immediatesa i celeritat tenint clar que de vegades no és tan fàcil mantenir una línia d’equilibri i de coherència, i podem donar una imatge de més duresa i rigor, però s’ha de saber fer el que requereix cada circumstància.
A pocs mesos de les eleccions autonòmiques Pepe Zaragoza ens va deixar la seva opinió i les seves prediccions “Jo penso que a les Generals és probable que guanyem, difícil a les autonòmiques i molt més segur a Barcelona. No oblidem que Montilla és el dirigent autonòmic que més aprova, tot i que la crisi ha fet mal al nostre debat, i ara a més estem a un escenari complicat que ens perjudicarà a les autonòmiques però ens pot beneficiar a les municipals.” Si és cert que el PSC tot i no guanyar sempre acaba governant i és que “Som especialistes en pactar i buscar consens i aconseguim que siguin precisament les nostres polítiques les que es portin endavant. Però no podem caure en la demagògia i sempre hem de saber el que tenim davant i no difuminar tampoc els conflictes” assegurava Zaragoza i afegint que “El relat a nivell autonòmic per ara és mes sòlid i mes coherent, i en canvi a Barcelona potser hem copiat una mica el discurs d'Iniciativa perquè nosaltres mai hem sigut tan un partit de democràcies participatives i el que no pots fer mai és desviar-te del teu projecte polític.”
Entre moltes coses en Pepe Zaragoza va afirmar també que “un líder és aquella persona que és capaç d'unir a la gent en un projecte, però no hi ha un únic model de lideratge” tots poden ser bons líders si s’adeqüen a les circumstàncies reals de l’equip i de la situació que ha de liderar. Avui més que mai calen bons líder, líders compromesos i responsables, segurs i ferms, bons líders socialistes que mai perdin el seu nord per molt que la situació es compliqui.

17 de juny 2010

Protocol amb Odile Rombouts

Protocol, educació social o costum?...son conceptes diferents però complementaris com ens explicava l’Odile Rombouts. Dintre de la nostra societat és important poder mantenir els protocols adequats i per això val la pena un bon assessorament per part dels departaments de protocol. El protocol ens marcarà ordre i respecte per la jerarquia. Hem de saber que complir amb les normes protocol·làries implica tenir bona cura de les relacions humanes fet que crea una corrent de reciprocitat sobre la nostra persona i és molt important.
Una de les millors definicions de protocol la va fer José Antonio de Urbina, amb diferents llibres de protocol ens diu que" El protocol no és més que un seguit de normes i guies que fan que les coses surtin bé, per tal que l’Estat funcioni millor o per fer que les persones es relacionin amb més facilitat. Es tracta de ser amables, educats, cortesos i respectuosos, res més” . De Urbina ens recorda també una frase de Quevedo que resumeix molt bé l’essència del protocol “Te reciben según de presentas, te despiden según de comportas”.
L’educació social per la seva banda diríem que és aquella que s’encarrega de socialitzar a l’individu és el que abans anomenaven “normes d’urbanitat”.
Costum diríem que és una pràctica social enraigada. Els costums tenen una aprovació social bastant generalitzada, però també hi ha les “mals costums” que no tenen aquesta aprovació social. Es pot dir globalment que els costums no es basen en bones maneres ni en formes de cortesia.
Hem de tenir en compte que la cort espanyola era la més estricta i després li seguia l’austrohongaresa i es mantenen moltes coses encara que d’altres s’han anat perdent. Un punt que encara per és exemple es té molt en compte és la llei dels matrimonis trencats que diu que una parella mai s’ha d'asseure junta.

Paràmetres del protocol

El QUÈ, l’acte:

Poden ser públics (general RD 83’, públics o d’Administració Publica) o privats (RD 83’ on els anomena especials, públics o privats, Institucions públiques o privades). Segons qui els organitza poden ser oficials, privats o mixtes (sector públic i privat conjuntament). Segons les característiques i objectius poden ser cerimonials o de treball.

EL COM, la presidència i el lloc d’honor:

Presidència; amfitrió i convidats especials. Amfitrió; qui convoca i organitza. El lloc de la presidència ha d’estar sempre de cara al públic i que tothom el pugui veure. A un teatre seria a la llotja , a un camp esportiu també a la llotja i a una església a l’altar o al primer banc del bloc de la dreta (entrant per la porta). És important tenir bona cura de la decoració de la presidència amb una bona megafonia, amb tot el material per la presentació, amb aigua (millor de vidre i sobretot evitar les marques de les ampolles). Si es tracta d’una taula les normes de protocol diuen que caldria recobrir-la amb un faldó de color blau fort o de vermell burdeos. El lloc d’honor ha d’estar sempre a la dreta de l’amfitrió.

--4—2—1—3—5—
I si son parells es continua buscant la dreta però marcant la centralitat de la taula
--6—4—1—2—3—5—

EL QUI, les precedències

El càrrec sempre preval per sobre de la categoria personal.
La deferència i cortesia estaran sempre per sobre del càrrec.
Segons la RD 2099/1983 els ministeris s’organitzaran sempre per ordre d’antiguitat. I d’igual manera, les comunitats. La primera va sempre Euskadi i després Catalunya i la darrera de les 19 és per exemple Melilla.
A nivell autonòmic les normatives de protocol son el decret 189/1981, el decret 195/2003 i la llei 13/2008. El president sempre presideix i darrera en ordre protocol·lària als actes anirien els expresidents i després el cap de l’oposició.

Pel que fa a autoritats locals primer seria l’alcalde, després els tinents d’alcalde, els portaveus dels grups polítics i els regidors dels diferents grups.

I pel que fa a les banderes, l’ordre seria el mateix que hem comentat a les taules marcant les prioritats buscant la dreta del centre. La bandera d’Espanya ha d’ocupar sempre un lloc destacat i d’honor.

I no podem oblidar el protocol de comportament i ordre a la taula, de vital importància.

16 de juny 2010

Taller de televisió amb Ramon Miratvillas

Càmera i acció....i ja ets a dins....

Quins nervis quan veus la llum vermella de la teva càmera encesa i has de parlar, o contestar o debatre...qualsevol cosa menys quedar-te parat, paralitzat...sense saber que dir.
En Ramón Miratvillas ens va fer un profitós taller de televisió on ens va donar les claus per poder sortint-se prou bé quan estiguem davant una càmera.
La sintaxi de la televisió és força complexa per si mateixa, i has d'estar atent a moltes coses.
El pitjor enemic que tens és el propi mitjà, un mitjà cruel que moltes vegades t'abandona si no et cuides prou de tu mateix. Cal sortir amb un esperit obert, no ho sabem tot.
Un altre enemic és saber adequar el nostre llenguatge al lloc on estem, parlant normal no fent discursos.
I encara hi ha més enemics com la pròpia desafecció i com la distància que crea de per si la mateixa televisió, però son coses no tan evitables, tot i que sempre es poden intentar mitigar

La violència del mitjà o la domines o et domina. Aquest mitjà empetiteix als limitats, tenen més força els extravertits i els que tenen un excés de verborrea poden quedar com uns intolerants...és a dir, que vigila amb no arribar-hi però també vigila amb no passar-te. A més, els micròfons sempre estan oberts i són un amic però també un enemic.

Quan surts a la televisió som estudiats pels gestos i per les paraules en tot moment, i no només pel contingut del que estiguis dient. Qualsevol relliscada, sigui amb paraules, amb gestos o amb fets, et pot enfonsar en un moment.

Per exemple en els debats, mai no pots dir res a les pauses sobre el propi debat amb la resta de personatges, o pots estar venut, ni després en antena dir quelcom semblant a "com t'he dit abans" perquè evidencies un debat previ que el televident no ha vist.

A la televisió tot passa molt ràpid, els minuts volen i has de saber aprofitar-los. Estar amb un bon estat d'ànim i amb tranquil·litat sempre ajudarà. És molt important la naturalitat i la proximitat i sobretot, fer intervencions de qualitat. AL polític se li demana claredat sempre, però el periodista no pot tampoc interrompre'l constantment. I una cosa que mai ens deixaran passar, i és ben normal, son les mentides.

També cal tenir en compte que dels silencis som culpables sempre, aquí no és com a la ràdio, el silenci et mata.

S'ha de tenir cura amb els entrevistadors que buscan molt sovint només el periodisme líquid, la reacció més primària, el vòmit...i hem de saber evitar-ho. Com també en moltes tertúlies busquen només el com criden que no pas el que diuen realment, i hem de saber no caure en aquestes trampes mai.

Com ens explicava en Ramon Miratvillas, la televisió pot ser molt agraïda, tens molts més recursos per poder treure'n profit si saps aprofitar-los, però també tot el contrari, ella té aquests mateixos recursos per fer-te quedar malament...és a dir, o la controles...o et controla.

15 de juny 2010

Teambuilding i lideratge coaching amb Iñaki Bustinduy

Quan al 1986 vaig veure la pel·lícula Hoosiers tinc molt clar que no la vaig veure amb els mateixos ulls de l'altre dia. Recordava els paisatges de Hickory a North Caroline i com un bon actor Gene Hackman feia d'entrenador de Basket...i poc més realment...
Ara la vaig veure d’una altre manera, enfocada cap a l’anàlisi del procés de teambuilding, de la construcció d’equips i del lideratge....tota una experiència...
Podem analitzar que qualsevol model de treball d’equips i lideratge passa per 5 fases;
FASE 1: FORMING Identificació dels rols i dels interessos. És un lideratge situacional.

Organització

Equip .................................................. Persones
Hi ha moltes diferencies entre un equip i un grup de persones, i el que hem d’aconseguir son equips:
Objectiu:
GRUP, Cadascú el seu --------- EQUIP,Hi ha un objectiu comú

Organització:

GRUP, Cadascú com vol --------- EQUIP, Organitzat en base a capacitats

Lideratge:

GRUP, O es passa d’ell o es discuteix --------- EQUIP, S’accepta

Compromís:

GRUP, No existeix o és mínim --------- EQUIP, Implicació i compromís

Recursos:

GRUP, Es disputen o es protegeixen --------- EQUIP, Es comparteixen

Es normal que la gent es desmotivi si el líder no té clares les potencialitats de cadascun i sinó s’encarrega de potenciar-les.

L’objectiu d’un bon líder és que tot funcioni perfectament fins que la imatge del líder quedi fins i tot més difosa.

Un conjunt d’iguals tampoc és un equip, a un equip li cal un líder.

Dintre d’un equip sempre hi ha diferents tipus de persones i s’ha de saber tractar diferent al que es diferent. “Nos estamos conociendo para saber quienes somos y quiene spodemos ser”. “Ningún jugador es más importante que el otro” .
El lideratge d’un equip exigeix coherència i tenir un projecte i anar amb ell fins al final, donant-lo tot. A un equip tots s’han de posar al mateix nivell i aprendre tots de tots, però ha de quedar clar que el que mana és el jefe i ho ha de demostrar. Un líder no pot prometre victòries, només feina i bona feina.

També cal no oblidar que hi ha diferències entre les aptituds i les actituds i no tothom té tot; hi han els que poden i volen, els que poden i no volen, els que no poden i volen i els que no poden i no volen.

Només coneixent-los i sabent qui és qui i com és cadascún, podrem començar a gestionar persones correctament.

FASE 2: NORMING Establiment de regles i procediments

Hi ha equips orientats a las tasca i equips orientats a les persones tot i que l'ideal és una combinació. Tots els equips han d'estar orientats a algú i els que no ho estan son equips "titànic" i perquè millorin s'han de posar normes i fer-los al menys equips "exercit". Si per posar ordre a l'equip primer cal fer treball "exercit", un equip mai no es pot perdurar així, tot i que cal posar ordre i tenir clar qui mana sempre.

Un equip tampoc ha de ser una "pandilla" i ha d'estar encarat a aconseguir uns resultats.

"La norma ha de tenir un raonament darrera" ."S'ha de ser capaç de dir perdo avui, per guanyar demà".

FASE 3: STORMING Gestió de confrontacions i conflictes (de vegades pot variar l’ordre amb la fase de “norming”)

Has de resoldre conflictes en un entorn habitualment hostil. El que hauràs de fer serà buscar-te aliats que son els que t'ajudaran. No has de pressionar a ningú. Has de gestionar parlant buscant espais per conversar. Has d'oferir per poder demanar. Has d'escoltar per poder fer reconeixements. I finalment has d'arribar a un acord.

"Si no hi ha resultats quantitatius, res es manté". Quan el lideratge està ben exercit dintre d'un equip, sempre, encara que sigui a la llarga, hi ha reconeixement a la feina feta.

FASE 4: PERFORMING ó EMPOWERMENT Potenciació i responsabilitats compartida
Model Hersey Blanchard i la seva teoria del lideratge
M1 Pot i vol M2 Pot i no vol M3 No pot i vol M4 No pot i no vol

El líder ha de ser humil i anar a buscar a qui faci falta. El bon lideratge funciona també quan no està el líder, perquè el líder no ha de ser imprescindible en presència.

El líder ha de fer un seguiment sempre del seu equip, però també ha de saber gestionar bé les individualitats. Quan tens un "patito feo" al teu equip no pots donar-te el luxe de no contar amb ell.
Un líder ha de tenir sempre el recolzament del seu equip, o serà un simple "jefe". El fet de tenir un càrrec, una cadira, no et pressuposa com a líder.

FASE 5: ADJOURNING Canvis i/o dissolució.

Si un equip funciona i ja el deixem estar sense fer cap canvi mai més, no ens garantirà uns èxits mantinguts en el temps. S’han d’anar fent canvis continus sobre nous objectius, no vivint dels èxits in eternum.

Un bon líder neix per desaparèixer. Quan ha finalitzat el seu cicle, s'ha de regenerar tot de nou, aixecant l'aposentament del líder. Obligatòriament s'ha de fer alguna modificació. Perquè aquest líder ja haurà fet la seva feina, donant-li poder al seu equip, i aportant-los poder d'autogestió...és llavors quan toquen aires de nous canvis, nous objectius, nous lideratges.

Hi ha pocs líders que tinguin la humilitat de reconèixer que no són imprescindibles, però si ho fan, és una de les seves grans virtuts.

Frases importants de la pel·lícula:
  • "A ver que cartas me han dado" ens baixa a la realitat.
  • "Equipo, equipo, equipo" ningú és més important que l’altre.
  • "Sé muy bien lo que estoy haciendo" vol dir que està visionant bé l’horitzont.
Models de lideratge a l'esport i llibres recomanats

"La pelota no entra por azar" de Ferran Soriano on diu que Equip d'alt rendiment = (Compromís x Equilibri) elevat al Talent

"Entrenar el éxito" de Pepu Hernández

Model Pep Guardiola, tècnic del FC Barcelona