No es tan simple
entendre el que ha de ser una bona política d’urbanisme i per això ens van
explicar les claus del que és i el que ha de ser l’ urbanisme, una bona
política d’urbanisme. No es tan entendre
el que es fa sinó perquè es fa.
D’entrada hem de
comprendre bé la ciutat per poder projectar-la primer i construir-la després, sense
fer servir ni la teoria NINBY (no al meu pati de darrera) ni la teoria NIMEY
(no al meu any electoral).
És important
aconseguir la ciutat de les 3 C:
- COMPACTADA, es a dir, d’alta densitat
- COMPLEXA, es a dir, amb barreja d’usos
- COHESIONADA SOCIALMENT, fet que només es podrà donar si es donen els dos casos anteriors.
Sobre els anys 1830
i 1840 a Barcelona es va seguir el Pla Cerdà amb la reforma de la gran obra de
l’eixample de Barcelona. Sardà era un home avançat per la seva època, un home
de progrés que va ajudar a fer un bon
urbanisme. Remuntant-nos més enllà podem dir que el principi de les nostres
ciutats va venir quan el primer recol·lector es va convertir en pagès i quan el
primer caçador es convertir en ramader. La parcel·lació gòtica va ser l’origen
real del que avui en dia son les nostres ciutats i després, per l’obertura de nous carrers es van ampliar
antics camins rurals gràcies a la cessió dels propietaris de una part del seu
terreny. Per contra, l’ urbanisme militar no va tenir després aquest problema
perquè tot era terreny conquerit i podien obrir nous carrers sense tenir que
demanar terreny a ningú. Amb això va sorgir el que es va anomenar urbanisme regular o urbanisme de cordill,
tota una trama de carrers iguals sobre terreny conquerit.
Amb la revolució
industrial, van sorgir les necessitats de nous habitatges i alhora s’havien de
crear nous espais industrials a prop. Amb això va començar la barreja d’usos a
les ciutats i van aparèixer també noves formes de transport i principalment
una, el tren. Degut a això es van fer els xamfrans de l’eixample.
La forma d’octàgon
que es feia als encreuaments dels carrers
va sorgir del pla Cerdà i es va pensar perquè poguessin girar els
tramvies o trens si havien de passar.
Amb el racionalisme
dels anys 20, va sorgir el concepte dels 3 vuits; 8 hores de feina, 8 hores per
dormir i 8 hores per altres usos, donant lloc al anomenat zooning, creant
diferents zones a les ciutats per diferents usos. També va sorgir el tema de “caseta
i l’hortet” del Macià que no va tenir gens èxit i també van començar a sorgir
les anomenades ciutats de vacances.
A les ciutats es
demanava una tipologia residencial i amb demanda comercial (alta densitat) amb
lo que es creaven blocs plurifamiliars amb els baixos destinats a les diferents
activitats econòmiques. Realment, entre tots els baixos d’una illa de cases
podien cobrir-se totes les necessitats bàsiques de la gent que vivia en aquella
mateixa illa.
A finals dels anys
60 i fins al 75 aproximadament va tornar a haver-hi molta demanda de pisos
degut a la segona onada migratòria del món rural cap a les ciutats, però el
problema es que no tenien una cultura de proximitat per no tenir la ciutat de
la barreja d’usos. Llavors es va construir sense activitats comercials als
baixos, fent vivendes també a la planta baixa, i amb això es va perdre l’espai
d’activitat social, l’espai de més proximitat i alhora de més control social. Per
això des del sector públic és un error promoure construccions que no ajudin a
la cohesió social.
Llavors va donar-se
el que s’anomenava “Sprawl”, es a dir, esquitxada del territori, que va néixer
als EEUU sobre els anys 50 quan la gent tenia por de viure al centre de una
ciutat que s’anava omplint de negres i per això marxaven a les afores. Aquest
mateix moviment es va donar aquí i la
gent marxava cap a altres zones del territori, com a Sant Quirze del Vallès on
es va fer una tipologia de construccions unifamiliars amb moltes menys persones
per hectàrea i sense usos comercials a prop i això ha estat un problema pel
territori. En canvi, la dreta catalana ho promovia, demostrant així que sempre
ha tingut una ideologia antiurbana.
En l’ urbanisme com
a procés hi ha un concepte clau com es la classificació del sòl i no
calificació. Hi ha diferents classificacions de sòl;
·
sòl urbà (que pot ser consolidat o
no consolidat).
·
sòl no urbanitzable (que mai pot
arribar a ser urbà).
·
sòl urbanitzable (que pot ser
urbanitzable delimitats i d’urbanització prioritària)
Els instruments de
planejament segueixen els diferents plans urbanístics:
- Plans territorials
Ø Territorial general
Ø Territorials parcials
Ø Territorials sectorials
Ø Directors urbanístics
- Plans Municipals
Ø D’ordenació urbanística municipal
Ø D’actuació urbanística municipal
Ø Normes de planejament urbanístic
- Plans de Desenvolupament (Planejament derivat)
Ø Plans parcials o PAU (plans d’actuació urbanística)
Ø Plans especials
Ø Plans de millora urbana PMU (abans PERI, plans de reforma interior)
Ø Catàlegs de bens protegits
Ø Ordenances municipals
La classificació
dels usos dels terrenys es pot fer segons
la funció urbanística, segons la permissibilitats, segons l’activitat o
segons el domini. Segons la permissibilitats és el més important; hi han usos
dominants, usos compatibles , usos condicionats i usos incompatibles.
Tot el tema de l’
urbanisme a les ciutats, porta encabit una sèrie de gestions claus pel seu bon
funcionament. La ciutat es comença a construir
al final. La gestió urbanística es “la justa distribució de càrregues i
beneficis derivats del planejament urbanístic”. S’han de fer tramitació de llicencies,
informacions públiques, aprovacions provisionals i definitives, temes de
expropiació, cooperació o compensació, inspeccions, sancions, compliment de
llicències urbanístiques i projectes d’urbanització....un munt de feina per
gestionar un bon urbanisme que ajudi a construir la ciutat de tots. Una ciutat
plena de diferents realitats que han de poder coexistir de la millor manera
possible però sempre buscant el major benefici global.
