01 de juliol 2011

ARRIBA UN PUNT EN QUÈ...

Arriba un punt en què et punxen i ja ni fa mal ni surt sang ni res de res…. i és greu arribar a això... a mi per sort encara em fa mal, encara em dolen moltes coses, encara em dol molta gent, moltes paraules, les dites i les no dites (que son sovint les pitjors)... i no sé si és bona la disfressa de forta però no acostuma a ajudar en aquests casos, però ja la tinc com a segona pell i encara gràcies, pitjor seria la de bleda... encara se n’aprofitarien més... Però el dia que ens fem tan durs com perquè cap cop ni cap menyspreu ens dolgui... serà massa tard.... i el problema és que els cops deixen senyals, més profundes cada vegada i per molt que es curin sempre queden... sempre queda alguna senyal i la pell es fa més fina cada vegada... com s’asseca un pou de tan xuclar-li l’aigua...

Hi ha qui es pensa que alguns som capaços d’aguantar-ho tot i encara es queixen sinó ho fas, però arribarà un dia, en que el cop no farà mal i a ells hi els doldrà la mà del cop, però llavors els em-penediments de res serviran... el pou estarà sec i només per culpa seva...

Mentrestant seguirem... amb el cap ben alt, amb l’orgull de la bona feina per bandera, sempre,... però pica si vols... que no t’escolto... no escolto a qui no m’estima...i quan més piques més forta em fas i més dèbil tu et quedaràs.