18 de maig 2011

CANSADA & APÀTICA

Estic cansada, molts cansada....fins i tot diria més, estic apàtica (compte amb la diferència clara entre cansat i apàtic).
Quan estàs cansat, realment és per una manca d’energia per fer les coses, i amb el corresponent descans es soluciona, es tracta d’un problema muscular. En canvi l’estat d’apatia apareix quan no es tenen ganes de fer les coses, és un problema del sistema nerviós....
Vist això, vull pensar que el meu sistema nerviós em fa estar apàtica cap a determinades coses...però només cap a coses concretes....coses que cada vegada més deixen d’enamorar-me... El cos és savi, sempre, tot i que de vegades li fem poc cas...

Seguim?

16 de maig 2011

NI SECTES NI SECTARISMES

Sempre m’han fet por les sectes. Mai he entès com la gent pot ser sotmesa d’aquesta manera. Però hi ha moltes més sectes del que pròpiament entenem com a veritable secta, per desgràcia, cada vegada més, moltes formes de captar adeptes a diferents causes treballen amb directrius d’una mena de secta i és perillós.

Diuen que el que busquen les sectes o similars son persones obedients i mal·leables per poder-les modificar i influenciar-les de forma fàcil...i de vegades t’acaben “segrestant” contra la teva real voluntat fins el punt que sovint les víctimes acaben desenvolupant una relació de complicitat amb qui les té “segrestades” . I això fins i tot pot acabar sent un “síndrome d’Estocolm”, reacció psíquica positiva de la víctima cap els seus “segrestadors”. Diuen que es barreja un sentiment de gratitud i amistat que et fa no veure la situació real que estàs vivint, alhora que t’endinses en una submissió psicològica que porta a una adaptació inconscient a la situació, anul·lant el ressentiment i l’odi, i obrint-se a sentiments d’agraïment.

Diuen que potser molts estem dins d’alguna mena de secta...Per tot això penso en la importància de tenir les idees clares. Sempre amb els teus ideals i les teves bases com a puntals...escoltant, opinant, decidint...però sempre sense cap mena de submissió.

Si tu em falles i em fas mal...jo no haig d’agrair-te aquest mal que m’has fet...però no puc faltar als meus principis que em marquen que les feines sempre s’han d’acabar, i acabar-les bé, amb nota....sempre deixant clara la teva vàlua, la teva capacitat...per molt que negant-la i trepitjant-la, t’hagin fet mal...molt mal...però no tant com per segrestar-te, com per obligar-te a dir “amén” contínuament...això no...només faltaria... Ajuda’ls tu, ajuda’ls a penedir-se d’haver-te negat, d’haver-se equivocat...
No és el mateix i ho tinc molt clar. Jo decideixo...sempre...tot té un principi...tot té un final...però sense sectes ni sectarismes.