28 de desembre 2009

TÈCNIQUES TEATRALS APLICADES A LA COMUNICACIÓ POLÍTICA (II)




Con diez cañones por banda
viento en popa a toda vela, me pregunto,
si no es verdad ángel de amor
que en esta apartada orilla,
tu me gustas cuando callas
porque estás como ausente.
Y entonces mi táctica es mirarte
y aprender como sos
y preguntarme que es poesía,
mientras un niño soñaba
con un caballo de cartón.
Y yo aprendía y aprendía
y la lengua me mordía
y mi cuerpo era mi voz
y mi voz mi pensamiento. 

Sé que avui em puc permetre aquesta llicència que de ben segur tots els companys del Grup B de teatre podreu entendre...


La darrera sessió amb el Pepelu al Institut del Teatre, va ser el complement perfecte a la primera. Primer vam obrir boca i el segon dia vam poder aprofundir  una mica més, llàstima que només una mica. però el que si vam poder assegurar es que ens va saber a poc. Segur que tots insistirem en aquella trobada que ens van prometre cap a final de curs, per poder veure les nostres evolucions.
El que ens van donar  no es una doctrina estricta, ni molt menys. Son un seguit de pautes i consells a seguir en el moment en que cadascú els necessiti, i això pot ser molt valuós.


Vam aprendre la importància del relaxament; la llengua, la cara, les mans i tot el nostre cos, podrà ser molt menys rígid i molt més flexible i per tant molt més agradable i molt més proper, si  abans hem aconseguit aquest relaxament.
Els gestos son tan o més importants que  les nostres paraules, si ho sabem expressar gesticulant sabrem entonar i arribar molt més al nostre auditori. Transmetre aquesta seguretat, aquesta sinceritat, és primordial per fer-nos més propers a qui ens escolta.
Mosseguem-nos la llegua, badallem, gesticulem amb tota la nostre cara i tot el nostre cos, aprofitem el silenci, juguem amb ell, fem-lo nostre...i després...sentim la seguretat de controlar-lo, de controlar-nos i tindrem molt de guanyat.



PD- Més fotos al Facebook (...quan pugui!)

ANIVERSARIS MÀSTER





Al descans de la darrera classe del mes de desembre, vam aprofitar per celebrar els aniversaris dels companys que feien anys abans de final d’any; la Sònia, l’Abigail i el Mario Ibáñez (que tenim més d’un de Mario!). 
Moltes Felicitats una vegada més a tots tres!!!
Un cop més, tots els companys van respondre a la perfecció i fins i tot va sobrar menjar...i tot estava boníssim. Aquí hi ha una mostra de com estava la taula, com va anar evolucionant i com va quedar...


Tots tres van tenir també les seves postals de felicitació, i com no, els seus regalets. 


Amb el grapat de fotos que us deixo, resta poc per dir, només lo important que em sembla poder anar fent pinya amb aquestes petites coses que ens uneixen encara més. Gràcies companys per ser així!!!



26 de desembre 2009

URBANISME PER A NO URBANISTES amb Marçal Tarragó





No es tan simple entendre el que ha de ser una bona política d’urbanisme i per això ens van explicar les claus del que és i el que ha de ser l’ urbanisme, una bona política d’urbanisme.  No es tan entendre el que es fa sinó perquè es fa.
D’entrada hem de comprendre bé la ciutat per poder projectar-la primer i construir-la després, sense fer servir ni la teoria NINBY (no al meu pati de darrera) ni la teoria NIMEY (no al meu any electoral).
És important aconseguir la ciutat de les 3 C:
  • COMPACTADA, es a dir, d’alta densitat
  • COMPLEXA, es a dir, amb barreja d’usos
  • COHESIONADA SOCIALMENT, fet que només es podrà donar si es donen els dos casos anteriors.


Sobre els anys 1830 i 1840 a Barcelona es va seguir el Pla Cerdà amb la reforma de la gran obra de l’eixample de Barcelona. Sardà era un home avançat per la seva època, un home de progrés  que va ajudar a fer un bon urbanisme. Remuntant-nos més enllà podem dir que el principi de les nostres ciutats va venir quan el primer recol·lector es va convertir en pagès i quan el primer caçador es convertir en ramader. La parcel·lació gòtica va ser l’origen real del que avui en dia son les nostres ciutats i després, per  l’obertura de nous carrers es van ampliar antics camins rurals gràcies a la cessió dels propietaris de una part del seu terreny. Per contra, l’ urbanisme militar no va tenir després aquest problema perquè tot era terreny conquerit i podien obrir nous carrers sense tenir que demanar terreny a ningú. Amb això va sorgir el que es va anomenar  urbanisme regular o urbanisme de cordill, tota una trama de carrers iguals sobre terreny conquerit.
Amb la revolució industrial, van sorgir les necessitats de nous habitatges i alhora s’havien de crear nous espais industrials a prop. Amb això va començar la barreja d’usos a les ciutats i van aparèixer també noves formes de transport i principalment una, el tren. Degut a això es van fer els xamfrans de l’eixample.



La forma d’octàgon que es feia als encreuaments dels carrers  va sorgir del pla Cerdà i es va pensar perquè poguessin girar els tramvies o trens si havien de passar.
Amb el racionalisme dels anys 20, va sorgir el concepte dels 3 vuits; 8 hores de feina, 8 hores per dormir i 8 hores per altres usos, donant lloc al anomenat zooning, creant diferents zones a les ciutats per diferents usos. També va sorgir el tema de “caseta i l’hortet” del Macià que no va tenir gens èxit i també van començar a sorgir les anomenades ciutats de vacances.
A les ciutats es demanava una tipologia residencial i amb demanda comercial (alta densitat) amb lo que es creaven blocs plurifamiliars amb els baixos destinats a les diferents activitats econòmiques. Realment, entre tots els baixos d’una illa de cases podien cobrir-se totes les necessitats bàsiques de la gent que vivia en aquella mateixa illa.



A finals dels anys 60 i fins al 75 aproximadament va tornar a haver-hi molta demanda de pisos degut a la segona onada migratòria del món rural cap a les ciutats, però el problema es que no tenien una cultura de proximitat per no tenir la ciutat de la barreja d’usos. Llavors es va construir sense activitats comercials als baixos, fent vivendes també a la planta baixa, i amb això es va perdre l’espai d’activitat social, l’espai de més proximitat i alhora de més control social. Per això des del sector públic és un error promoure construccions que no ajudin a la cohesió social.
Llavors va donar-se el que s’anomenava “Sprawl”, es a dir, esquitxada del territori, que va néixer als EEUU sobre els anys 50 quan la gent tenia por de viure al centre de una ciutat que s’anava omplint de negres i per això marxaven a les afores. Aquest mateix moviment  es va donar aquí i la gent marxava cap a altres zones del territori, com a Sant Quirze del Vallès on es va fer una tipologia de construccions unifamiliars amb moltes menys persones per hectàrea i sense usos comercials a prop i això ha estat un problema pel territori. En canvi, la dreta catalana ho promovia, demostrant així que sempre ha tingut una ideologia antiurbana.

En l’ urbanisme com a procés hi ha un concepte clau com es la classificació del sòl i no calificació. Hi ha diferents classificacions de sòl;
·         sòl urbà (que pot ser consolidat o no consolidat).
·         sòl no urbanitzable (que mai pot arribar a ser urbà).
·         sòl urbanitzable (que pot ser urbanitzable delimitats i d’urbanització prioritària)
Els instruments de planejament segueixen els diferents plans urbanístics: 

  •   Plans territorials
Ø Territorial general
Ø  Territorials parcials
Ø  Territorials sectorials
Ø  Directors urbanístics

  • Plans Municipals
Ø  D’ordenació urbanística municipal
Ø  D’actuació urbanística municipal
Ø  Normes de planejament urbanístic

  • Plans de Desenvolupament (Planejament derivat)
Ø  Plans parcials o PAU (plans d’actuació urbanística)
Ø  Plans especials
Ø  Plans de millora urbana PMU (abans PERI, plans de reforma interior)
Ø  Catàlegs de bens protegits
Ø  Ordenances municipals

La classificació dels usos dels terrenys es pot fer segons  la funció urbanística, segons la permissibilitats, segons l’activitat o segons el domini. Segons la permissibilitats és el més important; hi han usos dominants, usos compatibles , usos condicionats i usos incompatibles.
Tot el tema de l’ urbanisme a les ciutats, porta encabit una sèrie de gestions claus pel seu bon funcionament.  La ciutat es comença a construir al final. La gestió urbanística es “la justa distribució de càrregues i beneficis derivats del planejament urbanístic”. S’han de fer tramitació de llicencies, informacions públiques, aprovacions provisionals i definitives, temes de expropiació, cooperació o compensació, inspeccions, sancions, compliment de llicències urbanístiques i projectes d’urbanització....un munt de feina per gestionar un bon urbanisme que ajudi a construir la ciutat de tots. Una ciutat plena de diferents realitats que han de poder coexistir de la millor manera possible però sempre buscant el major benefici global.



18 de desembre 2009

Tècniques teatrals aplicades a la comunicació política (I)



Va ser tota una experiència la viscuda dissabte al Institut del teatre...ja contem les hores per la propera sessió amb el Pepelu...

Vam aprendre o vam intentar a aprendre la respiració diafragmàtica. Aprendre la importància de poder controlar  l’art de badallar (com m’encanta practicar-la!!!). Saber caminar i plantar-nos un segon abans de parlar, mirant al nostre auditori recolzant el cos cap endavant. Saber aixecar el cap a la posició justa, ni molt ni poc. Saber entonar les nostres converses, fent les pauses necessàries i sabent ser nosaltres mateixos en tot moment. Vam aprendre com arribar a controlar les nostres emocions arribant fins al límit i controlant els nostres cops de veu.


Vam saber que una llàgrima és or i moltes són inservibles. Vam saber que hem de ser com els llampecs i els trons en una tempesta; primer se’ns ha de veure com els llampecs i després fer-nos sentir com els trons. I d’aquí vam saber la importància de com ens hem de fer veure, de com de bona ha de ser la primera imatge que hem de donar. Hem de tenir la seguretat de poder controlar el nostre cos i la nostra veu, de poder tenir una seguretat que hem de transmetre en tot moment. Hem de perdre la por a nosaltres mateixos, a les nostres debilitats i fer-les fortes i creure’ns-ho . L’altre dia vam començar a aprendre.


Vam córrer, vam badallar, vam jugar, vam cridar, vam parlar i vam continuar aprenent...i lo que ens queda...


PD- Més fotos al facebook, però...quan acabi la segona sessió.

17 de desembre 2009

El Federalisme segons Miquel Iceta



El problema que ja tenim de bon principi es que potser no expliquem ben bé la paraula federalisme. Federalisme diu la enciclopèdia que és “el corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Per Miquel Iceta Federalisme és un pacte de llibertat amb la idea sempre de la fraternitat. Federalisme es:
1.       Una filosofia política que es llibertària.
2.       Uns governs multi nivell.
3.       Es una tècnica per pactar i unir.

Miquel ens va explicar el seu primer contacte amb el federalisme. Va ser al Speakers' Corner, la cantonada nord-est de Hyde Park a Londres on qualsevol pot parlar i dir la seva, allà va sentir parlar per primera vegada del Federalisme.


L’escut d’Espanya és la millor metàfora federal que tenim al tenir ben identificades diferents parts de diferents llocs d’Espanya.


Nosaltres, com bé ratifica Miquel Iceta, juguem a la lliga de la unió, no pas de la separació, no tenim por al que es diferent de nosaltres, al contrari, busquem apropar-nos al diferent per fer plegats el futur. Ser diferents no ens fa ser superiors

Dir que Catalunya és una nació no ens fa nacionalistes. Els federalistes creiem que és possible que dos o més nacions puguin conviure en un mateix estat i per això els socialistes defensem una relació federal entre Catalunya i Espanya perquè no creiem que siguin realitats separables. Catalunya és una nació i Espanya és una nació de nacions on no s’han de donar les discussions d’identitats.



Les nacions estan marcades per fenòmens evolutius; neixen, creixen i es moren. I les nacions no son pas homogènies. S’han d’aconseguir fer ciutadans autogovernables per fer un govern més just. A un estat poden unir-se diverses nacions i hem de trencar els perjudicis preestablerts. Tenim un estat que hauria de ser igual per a tots i hauria de poder protegir-nos a tots per igual. 

La llengua catalana, per exemple hauria de ser un estímul, un factor d’integració, però per molts és tot el contrari. El problema es no treure-li tot el potencial possible.  No hem d’imposar la nostra llengua sobre ningú però si s’ha d’exigir un reconeixement. Si arribés un dia en que la llengua catalana desapareixes, per mi – va assegurar Miquel Iceta- “seria un autèntic fracàs”.

El catalanisme per Miquel Iceta és un sentiment cívic, compartit...que ha definit la voluntat d’autogovern, amb institucions pròpies, lleis pròpies i govern propi amb competències importants.
Inevitablement va sortir el tema de la independència de Catalunya. Iceta ho té clar; no és el nostre ideal, i no per por, sinó perquè el nostre ideal és la fraternitat, la unió entre els pobles. Aquests referèndums, apuntava Iceta són el camí més ràpid cap a la demagògia xenòfoba, i no és bo agafar els hàbits dels referèndums. No es poden prendre decisions sobre temes on la opinió es massa fluctuant.


I pel que fa al tema de l’Estatut, el fet es que molta gent, no té clar que la Constitució ja reconeix que abans existien pobles amb una llengua i una història pròpia. La Constitució diu que hi ha diverses llengües a Espanya i en canvi avui ens neguen moltes coses que ja havien estat possibles fa molts anys. Es important el fet que a pocs llocs del món hi ha dos llengües que convisquin tan bé com aquí. El govern espanyol és bo en el sentit de permetre competències d’acord a les diferents necessitats, però no tenim una estructura federal i això s’hauria de reformar. Però ara no ens interessa tampoc una reforma de la constitució o aniríem enrere. Nosaltres, els socialistes defensem per via estatutària, desenvolupar el nostre autogovern amb un Estatut constitucional. Un Estatut constitucional com va entendre el Parlament al votar-lo, com van entendre les Corts Generals al aprovar-lo com a Llei orgànica i així ho van entendre també els ciutadans de Catalunya al votar-ho en referèndum. És realment la primera vegada en la història de la democràcia que una llei confirmada pel poble és recorreguda pel Tribunal Constitucional.


I un apunt més del nostre Viceprimer secretari i portaveu, passi el que passi amb la sentència del Estatut, hi haurà vida i haurà PSC.




16 de desembre 2009

Carles Ruiz i la seva visió de les Polítiques d’Urbanisme



L’alcalde de Viladecans ens va explicar les polítiques d’urbanisme des del procés de transformació que s’ha fet a Viladecans.
Viladecans era una zona d’espai residencial a prop de Barcelona que semblava creada sense cap mena de criteri però això no era real doncs estava dintre del pla metropolità de Barcelona.
Però a demandes explícites es necessiten compromisos implícits i això s’ha de tenir ben clar.
Segons Carles Ruiz a Viladecans tenen un model d’urbanisme funcional, hi ha una ciutat central i una perifèria, però posant ordre davant el no urbanisme. L’espai públic és un element de frontera perquè obliga a una gran mobilitat i incrementa les distàncies i els desplaçaments  i el que fa realment es discriminar en la vida quotidiana. Aquest model havia funcionat a molts llocs als 80 i fins a finals del 90, però hem entrat en els treballs en xarxa i s’ha hagut de canviar la planificació del territori. I planificar bé el territori es posar condicions per l’èxit perquè la  ciutat pugui afavorir els models positius i de futur, i per guanyar valor s’ha de tenir barreja d’usos al territori. Es a dir, capacitat d’intercanvi buscant un entorn favorable i adequar-lo a les condicions de vida del segle XXI.
A Viladecans només hi ha un 30% de llocs de treball amb lo que hi ha un baix nivell de renda i un baix nivell cadastral i això alhora porta més problemes de mobilitat i dificultat de finançament dels serveis, i això és un handicap que tenim.

 

Els instruments de canvi serien:
·         Plantejament pluricentrista “fer de cada barri com un centre de la ciutat”
·         Espais públics i equipaments com a elements integradors (sense fer fronteres)
·         La renovació urbana com a eix de la política d’habitatge
Hem de tenir clar que hem de fer les coses no només per el nostre poble sinó també pel nostre entorn. Per això hem de fer àrees de centralitats general i després també algunes àrees de centralitat local. Alhora també s’han creat empreses municipals per aprofitar les iniciatives privades.
L’objectiu és POSICIONAR LA CIUTAT EN UN ENTORN FAVORABLE PER GUANYAR VALOR I PER PROMOURE UNA MILLORA DE LA QUALITAT DE VIDA. S’han de pensar perquè siguin ciutats favorables pel canvi social i sobretot han de tenir barreja d’usos.
Hem de tenir una capacitat d’adaptació total i continua i tenint clar no treballar mai només amb criteris fixes, sinó que hem d’estar oberts a criteris que poden anar canviant contínuament.
Cal no oblidar que estem en una època, i cada vegada més, en que no tindrem genis sinó equips i que les responsabilitats son compartides i gràcies a la feina de tot l’equip, i s’ha d’aprofitar les capacitats dels equips per crear xarxa.
També cal tenir clara una visió d’identitat, tenir la capacitat de fer que la gent estigui bé amb el seu entorn i amb els seus elements significatius i fins i tot de patrimoni. Es important també el capital social per generar els mecanismes de treball entre les persones.
 


Segons l’alcalde de Viladecans, a la seva ciutat voldrien funcionar com una empresa però no es tan fàcil; on tens l’administració del valor no pots crear riquesa, però si està bé seguir el procés, la forma en com es fan les coses a l’empresa privada i alhora s’ha d’incorporar a la població en aquest procés. Però necessitarem mecanismes de reconnexió com son les xarxes socials i això és un fet que enforteix la democràcia. Hem de crear més voluntariat i més processos d’integració.
També és important crear una cultura comuna amb les diferents cultures i no limitar-nos a retocar la cultura dominant. Les plataformes de serveis han de ser iguals per tots i no multiculturals sinó pluriculturals.
A Viladecans també s’estan impulsant programes de promoció comunitària que ajuden a la cohesió de la ciutat, com son:
·         Escola barri, amb lo que s’ha aconseguit més corresponsabilitat
·        Fem dissabte, amb els serveis de neteja incidint sobre diferents barris concrets i buscant la participació del veïnat.
·         Cultura als barris, impulsant diferents iniciatives.
Es important tenir en compte que l’èxit de qualsevol comunitat és la seva capacitat d’integració. I les claus de la seva transformació és crear les condicions d’entorn necessàries per crear valor. També cal tenir en compte que és important aconseguir que els edificis siguin de renta, donat que així ningú es farà amb el patrimoni de l’espai ni es monopolitzarà, i poder evitar això, és molt important.
Un suggeriment del Carles Ruiz, basat en l’experiència que han seguit a Viladecans, es visitar moltes ciutats, veure molt i agafar models i arribar a poder copiar els models més interessants per aconseguir impulsar Viladecans o qualsevol altre ciutat allà on es mereix; una ciutat ben organitzada sobre si mateixa i sobre l’entorn amb bones infraestructures i bona activitat humana interrelacionada bé amb el territori.

 

15 de desembre 2009

Historia del socialisme per José Luis Martín Ramos


Per saber ben bé on volem anar i els camins a seguir cal conèixer primer els nostres orígens, d’on venim, d’on ve el nostre socialisme i poder així tenir clara la cadena complerta; el passat, el present i el futur. I també per començar cal tenir clara la definició exacta de socialisme; “El Socialisme és una doctrina política lligada a la classe social del Proletariat, oposada al capitalisme i a la classe social de la Burgesia, té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.”

El socialisme podem dir que neix com a resposta als límits de la revolució amb les idees de la Il•lustració “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. Abans tot quedava mediatitzat per la desigualtat. El debat entre la llibertat i la igualtat socialisme i ens dona una resposta constructiva als límits.

A les primeres dècades del s. XIX va creixent el socialisme com a ideari dels primers moviments obrers i acaba sent com el seu propi pensament. I aquí es va crear la primera disjuntiva, la nova societat havia de ser paral•lela construint una Micro societat al marge de la societat burgesa o bé havia de ser una veritable alternativa.

Va ser el primer intent de revolució a Europa a 1848 donant-se la possibilitat de que pogués haver una alternativa que triomfi.

A mitjans dels anys 60 amb les derrotes d’aquestes revolucions dels treballadors, es va decidir construir la primera organització internacional per garantir els drets de la igualtat col•lectiva per davant del individualisme. Tot això es situa com a element central de l’alternativa al sistema burgés, però la qüestió de la propietat dels mitjans de producció continua sent el gran handicap.

 
Marx va dir que cal emancipar el moviment obrer de les tuteles de les polítiques. Però sense fer política no es podrà rebatre a la burgesia. I no oblidem que abans de la ruptura dels anys 70, socialistes érem tots.

La proposta del partit obrer es tradueix a Espanya com el projecte de constitució d’un partit obrer, però van haver-hi dos corrents clarament diferenciades:

MARX

PAUL LAFARGUE (a Madrid)                 BROUSSE (a Barcelona)

PABLO IGLESIAS                                   El obrero” (del sindicat tèxtil)

PSOR – UGT                                            PDSOE


A Espanya hi ha per tant dos nuclis socialistes, els que provenien de Marx i els de Brousse (més revolucionistes), i cadascun va proposar un nom pel partit però no va arribar-se a cap entesa, sinó al contrari, al 1886 va haver-hi ruptura. Es va combatre el republicanisme pe tal de que les idees socialistes avancessin.

El socialisme neix a tots els països al seu hàbitat natural, l’hàbitat urbà-industrial, però en canvi a Espanya no. Hauria d’haver nascut a Barcelona o al País Basc i en canvi va fer-ho a petits nuclis per la zona de Madrid, que no era pas una zona industrial.

El gran mèrit de Pablo Iglesias va ser que al menys va consolidar una estructura de difusió d’idees, que al final es van anar disparant i van començar a créixer.



Fins al 1918 només hi havia dos llocs a Europa on havia sufragi universal, i realment era sufragi universal masculí. Amb el sufragi masculí podien votar la totalitat dels homes que complissin els requisits legals demanats.

Las crisi de 1914-1918 va obrir dos camins. Es començava a plantejar la universalització dels drets polítics. La primera guerra mundial va acabar amb el capitalisme i va obrir la etapa de la democratització del sistema polític. El socialisme d’entreguerres va donar capitalisme d’estat (URSS, que no era exactament socialisme) i capitalisme organitzat. Anàvem cap a una economia més socialitzada i s’esperava que el capitalisme organitzat avançaria. S’havia d’evitar que empitjoressin les coses amb politiques de contenció de salaris, amb un model deflacionista.

Cap als anys 30 va haver-hi una crisi d’identitat. Llavors va créixer l’extrema dreta arrel de partits feixistes i amb això s’allunyava el poder construir una majoria socialista.

Les trajectòries del Comunisme marxista i de la Socialdemocràcia se separaren encara més des del 1945, després de la Segona Guerra Mundial. La Socialdemocràcia s'estava constituint com a força de poder i anava renunciant poc a poc al Marxisme i al Socialisme. Es va formular la idea de que les classes mitjanes fossin les seves aliades i que no les absorbeixin els partits feixistes. S’havia de canviar aquesta qüestió de la propietat per la de la distribució de la riquesa.

Als anys 60-70 va tornar a plantejar-se la qüestió de la propietat en el procés de re fundació del socialisme francès sota la direcció de Mitterrand mitjançant propostes autogestionables.

La caiguda del mur de Berlín potser on va caure realment, va ser al damunt de tota, perquè encara hi havia el problema de quina és la base de la igualtat.

I per tenir més detall de la història del socialisme català, podeu trobar informació detallada a la web del partit http://www.socialistes.cat/El-Partit/Trajectoria/Historia