Va ser tota una
experiència la viscuda dissabte al Institut del teatre...ja contem les hores
per la propera sessió amb el Pepelu...
Vam aprendre o vam
intentar a aprendre la respiració diafragmàtica. Aprendre la importància de
poder controlar l’art de badallar (com m’encanta
practicar-la!!!). Saber caminar i plantar-nos un segon abans de parlar, mirant
al nostre auditori recolzant el cos cap endavant. Saber aixecar el cap a la
posició justa, ni molt ni poc. Saber entonar les nostres converses, fent les
pauses necessàries i sabent ser nosaltres mateixos en tot moment. Vam aprendre com
arribar a controlar les nostres emocions arribant fins al límit i controlant
els nostres cops de veu.
Vam saber que una
llàgrima és or i moltes són inservibles. Vam saber que hem de ser com els
llampecs i els trons en una tempesta; primer se’ns ha de veure com els llampecs
i després fer-nos sentir com els trons. I d’aquí vam saber la importància de
com ens hem de fer veure, de com de bona ha de ser la primera imatge que hem de
donar. Hem de tenir la seguretat de poder controlar el nostre cos i la nostra
veu, de poder tenir una seguretat que hem de transmetre en tot moment. Hem de perdre
la por a nosaltres mateixos, a les nostres debilitats i fer-les fortes i creure’ns-ho
. L’altre dia vam començar a aprendre.
Vam córrer, vam
badallar, vam jugar, vam cridar, vam parlar i vam continuar aprenent...i lo que
ens queda...
PD- Més fotos al facebook, però...quan acabi la segona sessió.
1 comentari:
Sembla que et va agradar i fins i tot t'ha tornat una mica poetissa...però tens rao va estar força bé
Publica un comentari a l'entrada