He perdut tantes coses al llarg de la meva vida... que sovint moltes sembla que ja no haurien ni de doldre....però ho continuen fent.
Ja vaig néixer perdent al meu pare, la vida va voler que morís abans de jo arribar, potser per això vaig plorar més del compte aquell dia...però d’això ja en fa molts anys...
Al llarg de la vida t’has d’anar desprenent de coses progressivament per anar deixant lloc a d’altres de noves, és llei de vida, però aquest procés és evolutiu, no dràstic i es pren com a quelcom força normal.
El problema son altre mena de pèrdues, les inesperades, les que et fan a propòsit...aquestes son les pitjors...
El fet és que la política m'està arravatant moltes coses, i no tan físiques, que també, sinó coses com la il·lusió, les ganes....dol perdre la il·lusió, dolen perdre les ganes, dol perdre la fe en les persones...dol saber que han perdut el nord, que han perdut la mesura del que és correcte, la valoració de la feina feta...dol veure com estan perdent a les persones per la seva pròpia incompetència...per la seva manca de tacte...
Quan ets a dalt del teu pedestal i només veus als que t’aclamen –molts t’idolatren facis el que facis-...dol veure com t’oblides dels que fa molts anys et van ajudar a pujar esgraons, els que s’han cansat d’ajudar-te a pujar sense ni una “palmadeta” a l’esquena...dol veure com des de les alçades no es veu la “cuneta” on tants heu deixat pel camí...i els que encara falten per caure.... Sort, si més no, com algú em deia ahir, que la “cuneta”deu ser un lloc molt interessant...ple de supervivents...supervivents que no dubten en aixecar-se amb més força cada vegada...però no ja per ajudar-te sinó per ajudar-se a ells mateixos...
