Polítiques d’habitatge

Xavier Mauri ens va parlar de l’actualitat de les polítiques d’habitatge. Tinguem clar que la Generalitat de Catalunya és l’Administració que té les competències exclusives en aquesta matèria, tot i que el Ministerio de Vivienda té la competència de dissenyar les bases i línies mestres de la política d’habitatge a tot l’Estat.

Facilitar un accés a un habitatge digne és una de les màximes prioritats del nostre govern i en això s’està treballant. De vegades hi ha poca oferta d’habitatge accessible i aquest és el gran problema.

Podem afirmar que va ser a partir del 2003 i fins el 2007, quan la política de la Generalitat, va passar del “totxo” a parlar de l’autèntic dret a l’habitatge i a partir d’aquí s’ha continuat evolucionant i treballant per millorar i consolidar les polítiques d’habitatge.

1. Pacte nacional per l’habitatge – (2007-2016).
2. El pacte preveu la construcció de 800.000 actuacions (agrupades en 180 mesures), amb un pressupost de 8.221 milions d’euros.
3. Pla pel dret a l’habitatge – (2009 – 2012).

Des del Departament d’habitatge de la Generalitat s’està treballant també per canviar el paradigma de la compra de la vivenda al de la vivenda de lloguer. Fins ara, l’habitatge podem dir que s’havia convertit en un element d’estalvi que ajudava a l’estabilització social dels ciutadans, però cada vegada més s’està tornant a la necessitat de l’habitatge de lloguer per tal de cobrir algunes mancances que té el sistema. I en aquest sentit s’està treballant per millorar el mercat de lloguer d’habitatge. Aquestes problemàtiques estaven més identificades en el sector de població jove, tot i que degut a la crisi, s’ha descentralitzat el problema i ja no és exclusivament del col·lectiu jove.

Un dels gran problemes que tenim a Catalunya actualment, és que queda poc estoc d’habitatge. La Generalitat va oferir convertir aquest estoc en VPO, però els constructors no van voler i ara finalment, ens hem trobat en què aquest l’estoc ha passat en la seva major part als bancs. I les entitats bancàries tampoc volen, de moment, convertir-ho en VPO.

Del model català de salut al sistema sanitari català

Antoni Plasència ens va definir d’entrada el que podem entendre com a sistema sanitari, que seria el conjunt d’accions públiques dirigides a la salut de la població.

La mitjana d’acceptació del sistema sanitari de salut català és de 7/8 sobre 10, és a dir que podríem dir que la cosa no està pas tan malament. I sobretot són molt valorats els professionals, és a dir metges/metgesses i infermeres/infermers.

El sistema sanitari, com tot, s’ha d’anar ajustant contínuament a les necessitats de la població, i fets com l’esperança de vida, que actualment a Catalunya és de 81,4 anys, ha obligat a marcar una prioritat de salut sobre les persones grans que abans no es donava fins a edats tan avençades.

Els objectius dels seveis de salut pública és mantindre i millorar la salut de la població, i aminorar les desigualtats a nivell de salut, i també minimitzar els riscos que hi han a nivell de salut a tots els nivells.

Podem dir que en general, la descentralització ha millorat l’eficiència del sistema i això és un punt molt important. Catalunya va assumir les competències de salut al 1981. Anys després, la llei de reforma estructural del sistema de salut, promoguda pel ministre Ernest Lluch al 1986, va ser molt important de cara a l’esmentada descentralització. Les CC AA es coordinen al Consejo interterritorial i és aquest Consell qui garanteix la cobertura universal, és a dir, l’accés lliure i gratuït per tota la ciutadania.

Cada administració té unes funcions:

• Estat. Fixa les grans línies d’actuació, les lleis, el finançament, etc.
• CCAA. Gestió concreta, legislació bàsica, finançament addicional, etc.
• El sistema sanitari català te previstos grans passos; Al 2010 el pla de Salut, al 2015 el mapa sanitari. A més de fer plans directors i preparar una llei de salut pública.

Però hem de ser realistes i afirmar que al sistema li costa ser sostenible. Ha arribat un punt que s’haurien d’estudiar altres formes a banda de les cotitzacions a la seguretat social, com és potser el copagament....Però sobretot seria important aprendre a fer-ne un bon ús, una bona política d’usos responsables de tot el sistema que ajudarien al benefici comú i individual dels ciutadans així com al millor manteniment d’un bon servei que és del que realment es tracta. La responsabilitat, com en tot, comença per un mateix.

El sistema de salut no ha d’esdevenir una mena de supermercat on l’usuari tria qualsevol cosa li calgui o no, han de ser els professionals qui han de determinar les necessitats reals. Tinguem clar que la irresponsabilitat perjudica directament al mateix sistema i alhora a tots i cadascun de nosaltres.

"El apoyo de la población a la salud pública és elevado...una vez entiende en que consiste" H.Taylor