12 de novembre 2009

CONSTRUCCIÓ DE DISCURSOS AMB JAUME BADIA




La segona classe de divendres ja era a priori una de les meves preferides i com m’esperava, no em va defraudar pas.


En Jaume Badia, que ell mateix es va definir com el “ventríloc de les titelles més grans del país” ha sigut i és un dels assessors de reconeguts polítics del país....el seu dia a dia es la construcció de discursos i d’això ens va venir a parlar...jo m’hauria quedat escoltant-lo i aprenent un munt d’hores més.

Per començar hem de tenir clar que del que es tracta es de dir allò que volem comunicar però de la manera més efectiva possible. Comunicar es més que parlar, es acostar un auditori cap a la nostra posició, és SEDUIR, dominar els estats d’ànim durant un moment....però que necessitem per fer-ho bé?

D’entrada hem de defugir dels tòpics, no podem seduir a l’auditori dient sempre el mateix. Fins i tot els agraïments inicials han de ser puntuals, no podem sempre començar de forma retòrica i si s’ha de fer, ha de ser cortès i que no es vegi forçat.

Un punt clau es saber que si la intervenció es més aviat breu, hi ha prou amb una bona idea ben explicada i ben defensada. Hem de saber expressar-la i desenvolupar-la i defensar-la sobretot amb convicció, no es qüestió de només omplir minuts.

El triangle de l’èxit ens diu que hem de tenir:


1 idea
 
 
Bon olfacte


 
Molt coratge



El triangle al revés; poc coratge, bon olfacte i moltes idees, seria el triangle del fracàs.


Tinguem clara una cosa, no volem impressionar al nostra auditori, sinó comunicar-nos amb ell. Per això hem de fer frases senzilles, que siguin breus i s’entenguin i que no tinguin frases subordinades. I sobretot, no podem oblidar que quan ens plagiem a nosaltres mateixos, sempre empitjorem, per això no hem de fer-ho mai. Per fer sevir una mateixa cosa s’hauria de recrear de nou, reimprimir-la i refer-la.

El fet d’introduir cites tampoc és obligatori, si que ajuden a guanyar credibilitat i nivell intel•lectual i ens pot acostar a tot allò que s’associa al personatge del que estem parlant al discurs però per norma no es poden anar introduint un munt de cites; una cita dona brillantor però moltes carregen.




DIGUEU-ME DE QUÉ VOLEU PARLAR I US DIRÉ COM


El discurs públic es el teatre del discurs escrit que hem preparat, i no podem oblidar mai la naturalitat que s’ha d’ajustar al personatge que l’està llegint. S’ha de crear un discurs amb els ingredients ben proporcionats, les crosses lingüístiques sobren si l’hem estructurat bé. Per això cal revisar-lo bé, al primer text que fem li acostuma a sobrar el 10 ó 15% del total; no podem mai donar a l’auditori la opció de desendollar, no els podem enfarfegar innecessàriament. Tampoc podem tenir tendència a la retòrica, doncs caurem en un debat pla. Si parlem d’una cosa ha de ser clara, però densa i consistent. No podem oblidar que es necessari ficar-se en la pell de qui dirà el discurs, per saber ben bé com ho dirà ell, perquè és ell que haurà d’assumir les conseqüències del que dirà. No li podem fer dir sempre el mateix ni amb les mateixes paraules. Si hi ha només una idea, s’haurà de reescriure mil vegades de mil formes diferents, repetir només ho pot fer el propi personatge que llegirà el discurs si ell es troba còmode explicant la mateixa situació diferents vegades. Li haurem d’imprimir el discurs en formats gran i fent servir la tipografia Verdana, Arial o MS Sans Serif a 18 i a 1.5 d’interlineat. Es pot destacar coses importants en negreta o en requadres . Per fer un canvi de registre al discurs, o canviar de tema hi ha formules com un “senyores i senyors” o “em permetreu que us parli també de...”.

I no oblidem que NO ES DEMÈRIT LLEGIT UNA INTERVENCIÓ.

Tot comunica, no només les paraules i per això el moviment de les mans es bàsic sempre a l’hora de fer un discurs. Hem de saber completar-lo bé amb tota l’expressió del nostre cos i per això és millor tenir la certesa de que el teu text no et deixarà penjat. Has de poder tenir aquesta seguretat per sortir segur a parlar.

Hem de pensar sempre en l’auditori que tindrem davant, tant important és qui ens escoltarà com què els hi volem dir. Cal no oblidar que no els hi podem explicar la seva pròpia història però si demostrar-lis lo important que son per la resta. Es gratuït recitar-lis la seva pàgina web però és completament inefectiu, podem fer alguna referència però no fer un tòpic. Has de connectar amb la seva realitat però amb una visió més ampla, buscar potser alguna cosa que els hi faci referència en el temps.

Un dels defectes més recurrents de molts discursos es estar preparats sense respondre a:
- Que els vull dir?
- Que esperen que digui?
- Que m’agradaria que els diaris de demà diguin de la meva intervenció?


 


Consells:


- Tenir present el mitjà per on es farà el discurs. El format serà diferent si es radio, televisió, taula rodona, brindis, conferència, intervenció pública, entrevista...hi han 15 ambients diferents on es pot fer un intervenció pública i tot això condiciona el format, el to i l’estil.
- Tenir en compte en quin moment serà el discurs. Si fem de teloners tenim el privilegi de que tot el que parlem serà nou, sinó hem de pensar que poder haver dit els nostres predecessors.
- Pensar en quina posició física parlarem; drets, sentats, davant un atril...
- Pensar en el tipus de públic que tindrem davant
- Pensar en quines condiciones ens escoltaran, per exemple sempre es millor abans de menjar que no després.

EL LIDERATGE ES VENDRE, I VENDRE ES PARLAR, LLAVORS SAPIGUEM COM PARLAR.

Hi ha una sèrie de poders que hem de saber utilitzar per saber parlar bé;

- El poder la pausa. Aturar-se allà on s’hauria de començar a parlar. Un segon de silenci pot ser el nostre èxit.
- El poder de l’obertura. Comença sempre trepitjant fort, però sobretot, després no defraudis.
- El poder la presència. Cuida sempre com et mostraràs davant l’auditori.
- El poder del missatge. Parla pla i sempre enfocat cap a l’objectiu.
- El poder de la gravetat, “lo breve si bueno dos veces bueno”.
- El poder de la cita. Posem cites però no abusem d’elles.
- El poder de l’estadística. Va bé posar alguna dada però tampoc es bó abusar.
- El poder de la tecnologia. També es bo poder fer servir alguna presentació però sense abusar gaire tampoc.
- El poder de la paràbola. Es pot explicar alguna cosa amb un exemple simple.
- El poder del gest. Alguns silencis i gestos poder dir tant com algunes paraules.
- El poder de la lectura. Pots llegir però no oblidis mai mirar a l’auditori.
- El poder de la poesia. Procura recitar la teva prosa.
- El poder de la frase. Tenir una frase potent es molt important.
- El poder de la pregunta. Ajuda a formular algun interrogant però no oblidis tenir sempre la resposta.
- El poder de la veu activa i la veu passiva. Es important saber intercalar-les.
- El poder del interruptor. Tallar quan has de tallar i dir alguna cosa semblant a “això es el que volia dir” i anar-te al començament i “si he aconseguit això ja em dono per satisfet” o quelcom semblant.


No podem oblidar que partim del principi de que el sector polític està molt desprestigiat. La veracitat es molt important en un discurs. Has de poder seduir al teu auditori sent veraç, sent autèntic. Si estàs convençut convens, sigues sempre autèntic com si estiguessis parlant directament només a una persona. Si aconsegueixes això tindràs molt guanyat, seduiràs...i seduint guanyaràs.

11 de novembre 2009

POLITIQUES PÚBLIQUES DE JUSTICIA AMB LIDIA SANTOS




Per començar, va explicar molt bé la Lidia Santos, tots hem de tenir clara una cosa; justícia es la igualtat de tothom davant la llei.
La justícia es també un servei públic que ha de tenir els mateixos requeriments de  qualitat que qualsevol servei públic, però el que s’inverteix en justícia suposa només un 1% del PIB espanyol. I si es cert que es van incrementant els recursos, però tampoc no llueixen i a més hi ha dèficits històrics que pesen molt encara. El gran problema es que la justícia no llueix per molt que es faci. Tenim un model una mica obsolet, basat en un model que es va implantar a finals del segle XIX i que no ha tingut canvis substancials. S’hauria de modernitzar l’administració de justícia per que sigui eficient, eficaç i sobretot, treballi sempre al servei del ciutadà. El pitjor problema es que és un dels serveis menys valorats pels ciutadans i per contra, sempre es va incrementant la seva demanda de servei.
Tampoc cal oblidar que els jutges son un poder de l’estat, cadascun d’ells es un poder de l’estat. I un jutge sempre ha de dominar totalment la llei.

 La Comunitat que més inverteix en justícia es Canàries i després Catalunya.
Catalunya té competència en l’administració de justícia però està més limitada al no poder per exemple seleccionar el seu personal i això la deixa més lligada. Amb números a la mà; al 2001 a justícia a Catalunya es destinaven 54 euros/habitant (Catalunya posava 41 i 13 l’estat espanyol), i al 2008 se’n destinaven 86 euros/habitant (Catalunya posava 71 i l’estat  espanyol 15).

Però quins canvis necessitem?
Es necessita poder assolir el complert desplegament de l’estatut ,que vol adaptar millot el títol de justícia, més federalitzador. També caldria que el Tribunal Superior de Justícia pogués acabar tots els seus plecs i que al Suprem només es vagi per unificació de doctrines. Segur que des de la proximitat moltes situacions es podrien resoldre millor.  També caldria canviar la forma d’accés a la carrera judicial que es potser massa dura, i a més a Catalunya hi ha molt poca tradició de voler ser jutges. Per això caldria també modernitzar els processos organitzatius i de gestió. També es important fomentar la justícia de proximitat, una justícia de pau urbana que neix de la demanda de les pròpies ciutats i que no les soluciona la justícia normal. S’ha d’actuar amb flexibilitat per buscar la reconciliació i restauració de la convivència i per això els implicats han de ser corresponsables de la solució.


L’advocat és també un important operador jurídic. Ara hi ha una demanda enorme de justícia gratuïta,  s’estan gastant 8 euros per persona, es a dir el 11.6% de la despesa total. Aquest dret a la justícia gratuïta es últimament insostenible per que es difícil saber qui té dret i qui no.
No oblidem tampoc el torn d’ofici, que garanteix el dret a ser defensat, tot i que s’ha de dignificar molt el torn d’ofici que està massa devaluat. I aquest és un punt que tampoc podem oblidar.

Un altre tema també preocupant es el fet que els acords de mediació es compleixen en un 90% només, per que no son uns acords executius, tot i que es podrien fer complir per incompliment de contracte.
I un darrer plantejament que va  sorgir...perquè no es dona una factura del que ens hauria costat un servei judicial com es fa en sanitat? ...potser això ajudaria a prendre més consciencia de la despesa que suposa...no estaria malament...