Va ser tota una
experiència la viscuda dissabte al Institut del teatre...ja contem les hores
per la propera sessió amb el Pepelu...
Vam aprendre o vam
intentar a aprendre la respiració diafragmàtica. Aprendre la importància de
poder controlar l’art de badallar (com m’encanta
practicar-la!!!). Saber caminar i plantar-nos un segon abans de parlar, mirant
al nostre auditori recolzant el cos cap endavant. Saber aixecar el cap a la
posició justa, ni molt ni poc. Saber entonar les nostres converses, fent les
pauses necessàries i sabent ser nosaltres mateixos en tot moment. Vam aprendre com
arribar a controlar les nostres emocions arribant fins al límit i controlant
els nostres cops de veu.
Vam saber que una
llàgrima és or i moltes són inservibles. Vam saber que hem de ser com els
llampecs i els trons en una tempesta; primer se’ns ha de veure com els llampecs
i després fer-nos sentir com els trons. I d’aquí vam saber la importància de
com ens hem de fer veure, de com de bona ha de ser la primera imatge que hem de
donar. Hem de tenir la seguretat de poder controlar el nostre cos i la nostra
veu, de poder tenir una seguretat que hem de transmetre en tot moment. Hem de perdre
la por a nosaltres mateixos, a les nostres debilitats i fer-les fortes i creure’ns-ho
. L’altre dia vam començar a aprendre.
Vam córrer, vam
badallar, vam jugar, vam cridar, vam parlar i vam continuar aprenent...i lo que
ens queda...
PD- Més fotos al facebook, però...quan acabi la segona sessió.
El problema que ja tenim de bon principi es que potser
no expliquem ben bé la paraula federalisme. Federalisme diu la enciclopèdia que
és “el corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial
mitjançant un sistema de pactes entre els diferents pobles, les diferents
nacions o els diferents estats. Per Miquel Iceta Federalisme és un pacte de
llibertat amb la idea sempre de la fraternitat. Federalisme es:
1.Una filosofia política que es llibertària.
2.Uns governs multi nivell.
3.Es una tècnica per pactar i unir.
Miquel ens va
explicar el seu primer contacte amb el federalisme. Va ser al Speakers'
Corner, la cantonada nord-est de Hyde Park a Londres on qualsevol pot
parlar i dir la seva, allà va sentir parlar per primera vegada del Federalisme.
L’escut
d’Espanya és la millor metàfora federal que tenim al tenir ben identificades
diferents parts de diferents llocs d’Espanya.
Nosaltres, com
bé ratifica Miquel Iceta, juguem a la lliga de la unió, no pas de la separació,
no tenim por al que es diferent de nosaltres, al contrari, busquem apropar-nos
al diferent per fer plegats el futur. Ser diferents no ens fa ser superiors
Dir que Catalunya és una nació no ens
fa nacionalistes. Els federalistes creiem que és possible que dos o més nacions
puguin conviure en un mateix estat i per això els socialistes defensem una
relació federal entre Catalunya i Espanya perquè no creiem que siguin realitats
separables. Catalunya és una nació i Espanya és una nació de nacions on no s’han
de donar les discussions d’identitats.
Les nacions
estan marcades per fenòmens evolutius; neixen, creixen i es moren. I les
nacions no son pas homogènies. S’han d’aconseguir fer ciutadans autogovernables
per fer un govern més just. A un estat poden unir-se diverses nacions i hem de
trencar els perjudicis preestablerts. Tenim un estat que hauria de ser igual
per a tots i hauria de poder protegir-nos a tots per igual.
La llengua
catalana, per exemple hauria de ser un estímul, un factor d’integració, però
per molts és tot el contrari. El problema es no treure-li tot el potencial
possible. No hem d’imposar la nostra llengua sobre ningú però si s’ha
d’exigir un reconeixement. Si arribés un dia en que la llengua catalana
desapareixes, per mi – va assegurar Miquel Iceta- “seria un autèntic fracàs”.
El catalanisme
per Miquel Iceta és un sentiment cívic, compartit...que ha definit la voluntat
d’autogovern, amb institucions pròpies, lleis pròpies i govern propi amb competències
importants.
Inevitablement
va sortir el tema de la independència de Catalunya. Iceta ho té clar; no és el
nostre ideal, i no per por, sinó perquè el nostre ideal és la fraternitat, la
unió entre els pobles. Aquests referèndums, apuntava Iceta són el camí més
ràpid cap a la demagògia xenòfoba, i no és bo agafar els hàbits dels
referèndums. No es poden prendre decisions sobre temes on la opinió es massa
fluctuant.
I pel que fa al
tema de l’Estatut, el fet es que molta gent, no té clar que la Constitució ja
reconeix que abans existien pobles amb una llengua i una història pròpia. La
Constitució diu que hi ha diverses llengües a Espanya i en canvi avui ens
neguen moltes coses que ja havien estat possibles fa molts anys. Es important
el fet que a pocs llocs del món hi ha dos llengües que convisquin tan bé com
aquí. El govern espanyol és bo en el sentit de permetre competències d’acord a
les diferents necessitats, però no tenim una estructura federal i això s’hauria
de reformar. Però ara no ens interessa tampoc una reforma de la constitució o
aniríem enrere. Nosaltres, els socialistes defensem per via estatutària, desenvolupar
el nostre autogovern amb un Estatut constitucional. Un Estatut constitucional
com va entendre el Parlament al votar-lo, com van entendre les Corts Generals
al aprovar-lo com a Llei orgànica i així ho van entendre també els ciutadans de
Catalunya al votar-ho en referèndum. És realment la primera vegada en la
història de la democràcia que una llei confirmada pel poble és recorreguda pel
Tribunal Constitucional.
I un apunt més del
nostre Viceprimer secretari i portaveu, passi el que passi amb la sentència del
Estatut, hi haurà vida i haurà PSC.
L’alcalde de
Viladecans ens va explicar les polítiques d’urbanisme des del procés de
transformació que s’ha fet a Viladecans.
Viladecans era una
zona d’espai residencial a prop de Barcelona que semblava creada sense cap mena
de criteri però això no era real doncs estava dintre del pla metropolità de
Barcelona.
Però a demandes
explícites es necessiten compromisos implícits i això s’ha de tenir ben clar.
Segons Carles Ruiz
a Viladecans tenen un model d’urbanisme funcional, hi ha una ciutat central i
una perifèria, però posant ordre davant el no urbanisme. L’espai públic és un
element de frontera perquè obliga a una gran mobilitat i incrementa les
distàncies i els desplaçaments i el que
fa realment es discriminar en la vida quotidiana. Aquest model havia funcionat
a molts llocs als 80 i fins a finals del 90, però hem entrat en els treballs en
xarxa i s’ha hagut de canviar la planificació del territori. I planificar bé el
territori es posar condicions per l’èxit perquè la ciutat pugui afavorir els models positius i de
futur, i per guanyar valor s’ha de tenir barreja d’usos al territori. Es a dir,
capacitat d’intercanvi buscant un entorn favorable i adequar-lo a les
condicions de vida del segle XXI.
A Viladecans només
hi ha un 30% de llocs de treball amb lo que hi ha un baix nivell de renda i un
baix nivell cadastral i això alhora porta més problemes de mobilitat i dificultat
de finançament dels serveis, i això és un handicap que tenim.
Els instruments de
canvi serien:
·Plantejament pluricentrista “fer
de cada barri com un centre de la ciutat”
·Espais públics i equipaments com a
elements integradors (sense fer fronteres)
·La renovació urbana com a eix de
la política d’habitatge
Hem de tenir clar
que hem de fer les coses no només per el nostre poble sinó també pel nostre
entorn. Per això hem de fer àrees de centralitats general i després també
algunes àrees de centralitat local. Alhora també s’han creat empreses
municipals per aprofitar les iniciatives privades.
L’objectiu és POSICIONAR
LA CIUTAT EN UN ENTORN FAVORABLE PER GUANYAR VALOR I PER PROMOURE UNA MILLORA
DE LA QUALITAT DE VIDA. S’han de pensar perquè siguin ciutats favorables pel
canvi social i sobretot han de tenir barreja d’usos.
Hem de tenir una
capacitat d’adaptació total i continua i tenint clar no treballar mai només amb
criteris fixes, sinó que hem d’estar oberts a criteris que poden anar canviant contínuament.
Cal no oblidar que
estem en una època, i cada vegada més, en que no tindrem genis sinó equips i
que les responsabilitats son compartides i gràcies a la feina de tot l’equip, i
s’ha d’aprofitar les capacitats dels equips per crear xarxa.
També cal tenir
clara una visió d’identitat, tenir la capacitat de fer que la gent estigui bé
amb el seu entorn i amb els seus elements significatius i fins i tot de
patrimoni. Es important també el capital social per generar els mecanismes de
treball entre les persones.
Segons l’alcalde de
Viladecans, a la seva ciutat voldrien funcionar com una empresa però no es tan
fàcil; on tens l’administració del valor no pots crear riquesa, però si està bé
seguir el procés, la forma en com es fan les coses a l’empresa privada i alhora
s’ha d’incorporar a la població en aquest procés. Però necessitarem mecanismes
de reconnexió com son les xarxes socials i això és un fet que enforteix la
democràcia. Hem de crear més voluntariat i més processos d’integració.
També és important
crear una cultura comuna amb les diferents cultures i no limitar-nos a retocar
la cultura dominant. Les plataformes de serveis han de ser iguals per tots i no
multiculturals sinó pluriculturals.
A Viladecans també
s’estan impulsant programes de promoció comunitària que ajuden a la cohesió de
la ciutat, com son:
·Escola barri, amb lo que s’ha
aconseguit més corresponsabilitat
·Fem dissabte, amb els serveis de
neteja incidint sobre diferents barris concrets i buscant la participació del
veïnat.
·Cultura als barris, impulsant
diferents iniciatives.
Es important tenir
en compte que l’èxit de qualsevol comunitat és la seva capacitat d’integració.
I les claus de la seva transformació és crear les condicions d’entorn
necessàries per crear valor. També cal tenir en compte que és important
aconseguir que els edificis siguin de renta, donat que així ningú es farà amb
el patrimoni de l’espai ni es monopolitzarà, i poder evitar això, és molt
important.
Un suggeriment del
Carles Ruiz, basat en l’experiència que han seguit a Viladecans, es visitar
moltes ciutats, veure molt i agafar models i arribar a poder copiar els models
més interessants per aconseguir impulsar Viladecans o qualsevol altre ciutat allà
on es mereix; una ciutat ben organitzada sobre si mateixa i sobre l’entorn amb
bones infraestructures i bona activitat humana interrelacionada bé amb el
territori.
Per saber ben bé on volem anar i els camins a seguir cal conèixer primer els nostres orígens, d’on venim, d’on ve el nostre socialisme i poder així tenir clara la cadena complerta; el passat, el present i el futur. I també per començar cal tenir clara la definició exacta de socialisme; “El Socialisme és una doctrina política lligada a la classe social del Proletariat, oposada al capitalisme i a la classe social de la Burgesia, té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.”
El socialisme podem dir que neix com a resposta als límits de la revolució amb les idees de la Il•lustració “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. Abans tot quedava mediatitzat per la desigualtat. El debat entre la llibertat i la igualtat socialisme i ens dona una resposta constructiva als límits.
A les primeres dècades del s. XIX va creixent el socialisme com a ideari dels primers moviments obrers i acaba sent com el seu propi pensament. I aquí es va crear la primera disjuntiva, la nova societat havia de ser paral•lela construint una Micro societat al marge de la societat burgesa o bé havia de ser una veritable alternativa.
Va ser el primer intent de revolució a Europa a 1848 donant-se la possibilitat de que pogués haver una alternativa que triomfi.
A mitjans dels anys 60 amb les derrotes d’aquestes revolucions dels treballadors, es va decidir construir la primera organització internacional per garantir els drets de la igualtat col•lectiva per davant del individualisme. Tot això es situa com a element central de l’alternativa al sistema burgés, però la qüestió de la propietat dels mitjans de producció continua sent el gran handicap.
Marx va dir que cal emancipar el moviment obrer de les tuteles de les polítiques. Però sense fer política no es podrà rebatre a la burgesia. I no oblidem que abans de la ruptura dels anys 70, socialistes érem tots.
La proposta del partit obrer es tradueix a Espanya com el projecte de constitució d’un partit obrer, però van haver-hi dos corrents clarament diferenciades:
MARX
PAUL LAFARGUE (a Madrid) BROUSSE (a Barcelona)
PABLO IGLESIAS El obrero” (del sindicat tèxtil)
PSOR – UGT PDSOE
A Espanya hi ha per tant dos nuclis socialistes, els que provenien de Marx i els de Brousse (més revolucionistes), i cadascun va proposar un nom pel partit però no va arribar-se a cap entesa, sinó al contrari, al 1886 va haver-hi ruptura. Es va combatre el republicanisme pe tal de que les idees socialistes avancessin.
El socialisme neix a tots els països al seu hàbitat natural, l’hàbitat urbà-industrial, però en canvi a Espanya no. Hauria d’haver nascut a Barcelona o al País Basc i en canvi va fer-ho a petits nuclis per la zona de Madrid, que no era pas una zona industrial.
El gran mèrit de Pablo Iglesias va ser que al menys va consolidar una estructura de difusió d’idees, que al final es van anar disparant i van començar a créixer.
Fins al 1918 només hi havia dos llocs a Europa on havia sufragi universal, i realment era sufragi universal masculí. Amb el sufragi masculí podien votar la totalitat dels homes que complissin els requisits legals demanats.
Las crisi de 1914-1918 va obrir dos camins. Es començava a plantejar la universalització dels drets polítics. La primera guerra mundial va acabar amb el capitalisme i va obrir la etapa de la democratització del sistema polític. El socialisme d’entreguerres va donar capitalisme d’estat (URSS, que no era exactament socialisme) i capitalisme organitzat. Anàvem cap a una economia més socialitzada i s’esperava que el capitalisme organitzat avançaria. S’havia d’evitar que empitjoressin les coses amb politiques de contenció de salaris, amb un model deflacionista.
Cap als anys 30 va haver-hi una crisi d’identitat. Llavors va créixer l’extrema dreta arrel de partits feixistes i amb això s’allunyava el poder construir una majoria socialista.
Les trajectòries del Comunisme marxista i de la Socialdemocràcia se separaren encara més des del 1945, després de la Segona Guerra Mundial. La Socialdemocràcia s'estava constituint com a força de poder i anava renunciant poc a poc al Marxisme i al Socialisme. Es va formular la idea de que les classes mitjanes fossin les seves aliades i que no les absorbeixin els partits feixistes. S’havia de canviar aquesta qüestió de la propietat per la de la distribució de la riquesa.
Als anys 60-70 va tornar a plantejar-se la qüestió de la propietat en el procés de re fundació del socialisme francès sota la direcció de Mitterrand mitjançant propostes autogestionables.
La caiguda del mur de Berlín potser on va caure realment, va ser al damunt de tota, perquè encara hi havia el problema de quina és la base de la igualtat.
.jpg)
