Per saber ben bé on volem anar i els camins a seguir cal conèixer primer els nostres orígens, d’on venim, d’on ve el nostre socialisme i poder així tenir clara la cadena complerta; el passat, el present i el futur. I també per començar cal tenir clara la definició exacta de socialisme; “El Socialisme és una doctrina política lligada a la classe social del Proletariat, oposada al capitalisme i a la classe social de la Burgesia, té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.”
El socialisme podem dir que neix com a resposta als límits de la revolució amb les idees de la Il•lustració “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. Abans tot quedava mediatitzat per la desigualtat. El debat entre la llibertat i la igualtat socialisme i ens dona una resposta constructiva als límits.
A les primeres dècades del s. XIX va creixent el socialisme com a ideari dels primers moviments obrers i acaba sent com el seu propi pensament. I aquí es va crear la primera disjuntiva, la nova societat havia de ser paral•lela construint una Micro societat al marge de la societat burgesa o bé havia de ser una veritable alternativa.
Va ser el primer intent de revolució a Europa a 1848 donant-se la possibilitat de que pogués haver una alternativa que triomfi.
A mitjans dels anys 60 amb les derrotes d’aquestes revolucions dels treballadors, es va decidir construir la primera organització internacional per garantir els drets de la igualtat col•lectiva per davant del individualisme. Tot això es situa com a element central de l’alternativa al sistema burgés, però la qüestió de la propietat dels mitjans de producció continua sent el gran handicap.
Marx va dir que cal emancipar el moviment obrer de les tuteles de les polítiques. Però sense fer política no es podrà rebatre a la burgesia. I no oblidem que abans de la ruptura dels anys 70, socialistes érem tots.
La proposta del partit obrer es tradueix a Espanya com el projecte de constitució d’un partit obrer, però van haver-hi dos corrents clarament diferenciades:
MARX
PAUL LAFARGUE (a Madrid) BROUSSE (a Barcelona)
PABLO IGLESIAS El obrero” (del sindicat tèxtil)
PSOR – UGT PDSOE
A Espanya hi ha per tant dos nuclis socialistes, els que provenien de Marx i els de Brousse (més revolucionistes), i cadascun va proposar un nom pel partit però no va arribar-se a cap entesa, sinó al contrari, al 1886 va haver-hi ruptura. Es va combatre el republicanisme pe tal de que les idees socialistes avancessin.
El socialisme neix a tots els països al seu hàbitat natural, l’hàbitat urbà-industrial, però en canvi a Espanya no. Hauria d’haver nascut a Barcelona o al País Basc i en canvi va fer-ho a petits nuclis per la zona de Madrid, que no era pas una zona industrial.
El gran mèrit de Pablo Iglesias va ser que al menys va consolidar una estructura de difusió d’idees, que al final es van anar disparant i van començar a créixer.
Fins al 1918 només hi havia dos llocs a Europa on havia sufragi universal, i realment era sufragi universal masculí. Amb el sufragi masculí podien votar la totalitat dels homes que complissin els requisits legals demanats.
Las crisi de 1914-1918 va obrir dos camins. Es començava a plantejar la universalització dels drets polítics. La primera guerra mundial va acabar amb el capitalisme i va obrir la etapa de la democratització del sistema polític. El socialisme d’entreguerres va donar capitalisme d’estat (URSS, que no era exactament socialisme) i capitalisme organitzat. Anàvem cap a una economia més socialitzada i s’esperava que el capitalisme organitzat avançaria. S’havia d’evitar que empitjoressin les coses amb politiques de contenció de salaris, amb un model deflacionista.
Cap als anys 30 va haver-hi una crisi d’identitat. Llavors va créixer l’extrema dreta arrel de partits feixistes i amb això s’allunyava el poder construir una majoria socialista.
Les trajectòries del Comunisme marxista i de la Socialdemocràcia se separaren encara més des del 1945, després de la Segona Guerra Mundial. La Socialdemocràcia s'estava constituint com a força de poder i anava renunciant poc a poc al Marxisme i al Socialisme. Es va formular la idea de que les classes mitjanes fossin les seves aliades i que no les absorbeixin els partits feixistes. S’havia de canviar aquesta qüestió de la propietat per la de la distribució de la riquesa.
Als anys 60-70 va tornar a plantejar-se la qüestió de la propietat en el procés de re fundació del socialisme francès sota la direcció de Mitterrand mitjançant propostes autogestionables.
La caiguda del mur de Berlín potser on va caure realment, va ser al damunt de tota, perquè encara hi havia el problema de quina és la base de la igualtat.
I per tenir més detall de la història del socialisme català, podeu trobar informació detallada a la web del partit http://www.socialistes.cat/El-Partit/Trajectoria/Historia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada