Tothom hauria d’aprendre a tractar les coses més obliquament, no podem rebutjar-les d’entrada, i això és el que molta gent fa amb la política.
Ètica i Política son dos conceptes molt importants però en aquestes tres paraules el més important és la “i” perquè tan Ètica com Política han d’anar perfectament relacionades. La democràcia porta lligada una exigència ètica que fa que el més important siguin els valor ètics que l’aguanten.
Política és l’art pràctica d’organitzar una convivència social i per això ètica i política han de retrobar-se forçosament. Si es degrada el vincle ètic, el sistema democràtic no funciona, i aquí comencen els problemes.
Ètica i Política son dos parts d’un mateix procés. Abans hi havia molta unitat entre les dues paraules. Ja a l’antiga Grècia es deia que “idiota” del grec idiōtēs, es referia a aquells ciutadans lliures que no articulaven la seva vida individual amb la vida col·lectiva, es a dir, era un ciutadà privat en si mateix i que no es preocupava dels temes públics de la seva ciutat. S’havia de “ciutadanejar”, exercir de ciutadà i no s’entenia la vida individual separada de la vida pública, i fins i tot s’afirmava que “No puc ser individualment feliç si col·lectivament no ho sóc”, però ara en canvi estem en una posició bastant oposada.
Ja deia Aristòtil que l'home és un animal polític ("zoon politikon") però realment volia dir un animal social ó civíc que es mou dins una comunitat, que és el que seria l'estat natural de l'home.
El filòsof, José Luis López Aranguren parlava de quatre formes clàssiques arrel de la modernitat ètica i política:
El realisme polític ens diu que no s’han de prendre decisions si ets massa moral. Però la política ha de ser útil i exigeix tirar pel dret, es a dir, la política ha de ser tan funcional que passi per sobre de la moral sempre que ho necessiti.
L’anarquisme radical només té un valor teòric, però seria suposar que es pot viure sense política.
L’ètica i la política viuen en un problema permanent però poden trobar-se vies de solució amb una ètica intencional que tingui una voluntat ètica ferma. En canvi qui no és polític si pot desplegar un programa ètic pur.
L’ètica de la responsabilitat, si s’ha de trencar que sigui el menys possible.
Hem de ser pragmàtics però no pragmatistes en el sentit de dir que la pragmàtica ho justifica tot. I un tema també molt important és la llibertat de cadascun; la llibertat és tan o més important que la vida i sense llibertat no cal viure. A més, som lliures perquè som morals i som morals perquè som lliures, i quanta més educació tens més llibertat tens, perquè tens més capacitat per escollir. Ets lliure per escollir però tens la teva pròpia responsabilitat per tal d’escollir bé.
Un apartat molt important de la classe de Joan Manuel del Pozo va anar sobre la corrupció. La definició de corrupció ens diu que “és l'alteració perjudicial de la substància d'alguna cosa o persona, i si ens referim a algú en concret seria induir-lo a actuar il·legalment d’una o altre forma.”
Darrerament hi ha una important crisi de la democràcia i s’hauria de recuperar aquest vincle ètic per generar confiança. No oblidem que la democràcia es lesiona quan funciona el mandat imperatiu.
És important saber quan és exigible la dimissió d’un càrrec, i ho seria en un clar cas de una errada de supervisió, es a dir, de haver vigilat poc i per això haver deixat passar un cas de corrupció.
Pel fet de tenir una responsabilitat política no tens perquè tenir sempre la culpa de tot el que passi, el que si has de fer és ajudar a restablir l’ ètica. Dimitir, si fos necessari, augmentaria el vincle ètic amb la societat. I sabent això podem afirmar que la corrupció optima, seria la corrupció des del vincle.
Un polític pot tenir una sèrie d’immoralitats, però sobretot el que ha de tenir son bones pràctiques ètiques per tal de fer una política correcte i sobretot per no enganyar.
I en aquest sentit, és un fet que l’esquerra té molta més sensibilitat democràtica que la dreta, i per això els de l’esquerra dimiteixen molt més davant una mateixa situació de culpa. La necessitat de la democràcia és molt més alta a l’esquerra, és un valor afegit dels partits d’esquerra.
Cal tenir ben clar que el polític exerceix una extraordinària exemplaritat a la societat. Si estàs a l’aparador públic et miren i t’analitzen i això fa que tinguis una sobre exigència ètica, més que d’altres persones. Podem dir que el polític té menys dret a la seva vida privada pel fet de que la seva vida privada és més pública. Per tot això ha de saber ser tolerant i no sectari. Ha d’excloure de les seves actuacions la violència i inclús la violència verbal. Ha de saber argumentar el que fa i el que vol fer, per aconseguir quelcom més que tan sols tenir vots. S’ha de fomentar un sentiment de fraternitat, perquè oposadament ja saben que les dictadures son socialismes estèrils. I per això un bon polític ha de fomentar també l’aplicació dels drets humans.
D’altre banda, nomenar un càrrec de confiança, no necessariament ha de ser faltar a la seva ètica. La política et permet nomenar persones de confiança, però si estaries faltant a la teva ètica, quan l’únic mèrit d’aquella persona fos ser un conegut i no fos una persona idònia per assumir aquest càrrec.
S’han de perseguir els abusos, siguin com siguin, però als abusos i no al grup que els fa. Ja es diu que una secta és una religió que no ha triomfat i una religió és una secta que ha triomfat.
Es diu que l’ètica aplicada als negocis, fa que el negoci millori, i per tant, l’ètica aplicada a la política és rendible i a més obtens un efecte col·lateral com diu la filosofa Adela Cortina.
Ethos en grec es la personalitat, el tarannà, el caràcter o estil democràtic i això és el que ens cal recuperar. Hem de saber transmetre una actitud de ple respecte a qualsevol persona, fer que qualsevol persona se senti sempre plenament atesa en la seva dignitat com a individu. La dignitat de cada individu és sagrada i s’ha de sentir estimat pel polític per tal de poder tenir un retorn immediat. Hem de tenir molt clar que si dones distància reps distància, si dones respecte reps respecte i si dones amor reps amor...és a dir, si et fas estimar...és més fàcil que et puguin estimar.
Però per complementar això, hem de formar al ciutadà en la seva autonomia, en la responsabilitat i el respecte, i això afavoreix a tot el sistema, fent-lo més qualitatiu.
En definitiva, hem de prendre’ns seriosament la democràcia; respectar les seves regles i respectar i posar en valor la responsabilitat real i l’autèntic orgull de ser càrrec electe. Ningú pot ser plenament feliç sense la felicitat dels del seu voltant. Ja es diu que la caritat ben entesa comença per un mateix i l’egoisme ben entès comença pels altres, però en definitiva tot és començar i no ens podem desanimar doncs el començar, ja és la meitat de tot.
I altre cosa important que cal no oblidar és que el cinisme et fa exageradament negatiu, et fa trist i ens arriba a condicionar. Si no vols arribar a ser un mal polític, no et permetis ser un cínic perquè això envelleix l’ànima.
Realment la democràcia és fràgil i es pot arribar a degenerar, i per això tenim el deure moral amb la societat, de mantenir-la.
I per acabar, una de les millors definicions de democràcia ens diu que la democràcia és l’imperi de la llei i això és el que hem d’aconseguir entre tots.
