“El deber es lo que esperamos que hagan los demás” deia Oscar Wilde, però si no coneixem que esperen que fem, serà complicat poder fer-ho. S’ha de conèixer la demanda real per poder satisfer-la o poder explicar el perquè no és possible complir-la.
El partit sempre ha d’escoltar a la seva base però sovint no arriben tots els comentaris i inquietuds com haurien d’arribar i crec que és prou important tenir-los en compte.
Aterrem a la realitat, i analitzem que volen els nostres militants avui en dia.
Diumenge a la I Festa de la Rosa del Vallès Oriental on eren gairebé un miler de militants a l’arrossada popular i amb el parlament del President Montilla, vaig poder veure la gran diversitat de gent que hi havia. Moments com aquest son important per escoltar a la gent i no cal preguntar...les coses surten soles....
Allà vaig sentir un “y no nos han regalado nada” .....com?.....arrosada amb autocar inclòs per passar un matí distés amb la militància i el nostre primer secretari i President de la Generalitat.... Que volen?...que esperen?... Som un partit polític, però no sé si de vegades la nostre militància ho té clar o no....i aquí està el problema. Potser alguns militants o simpatitzants que no es senten satisfets és perquè esperen coses incoherents.
Un partit fa política i sempre té ben clar que ha de demanar com a partit a la seva militància i bàsicament jo ho resumiria en un “ajudar a sumar i no a restar ni dividir” ...fent partit, recolzant les iniciatives i col·laborant i aportant coses. El partit mai pot oblidar que en totes les campanyes, el més important és el valor humà que té en la seva militància. Però la militància no s’ha d’oblidar del partit tampoc.
Potser el militant va perdent el seu sentiment més ideològic i avança sense orientació ni valors....sense doctrina clara... Calen militants que donin la vida (i és un dir) pel seu partit però també cal que el partit tingui la suficient força per aconseguir-ho. No podem permetre que els militants naveguin en la mediocritat, la militància necessita un lideratge visible del seu partit, que doni sentit a la seva militància.
Tan els polítics com els militants i simpatitzants son reals, son persones igual que qualsevol altre, i amb les mateixes necessitats. Tot i que de vegades penso que els mals socials per desgràcia, condicionen en excés i molt sovint sembla que la gent no tingui memòria i que es limiti a només voler veure complerts els seus interessos egoistes i és llavors quan anem malament.
Cal coordinació, lideratge, valors i ideologia...aquestes son les armes que han de tenir tan uns com els altres per navegar amb fermesa i sense perdre mai el nord.
I segur que continuarem trobant el que busca un regal, un premi....però al menys, que no dubtin mai qui son... ni on estan... 
4 comentaris:
Ideologia front pragmatisme. Aquest és el gran dilema. Sóc partidari de no oblidar d'on venim, però a la vegada no sacralitzar el passat. Cal que mantenint les arrels modernitzem el discurs.
No podem oblidar els sentiments, són el pal de paller de l'actuació humana. Una esquerra sense sentiments mai serà una esquerra veritable. Els partits s'han d'humanitzar. El dia que els partits plorin arribaran al cor de la gent.
Completament d'acord Enric, cal humanitzar el discurs i arribar al cor de la gent, m'agrada això que dius de que el dia que els partits plorin arribaran al cor de la gent...No oblidem d'on venim però tampoc on volem anar...seguim treballant... :-)
¿Como contestaría yo a esta cuestión?. Por el tipo de pregunta intuyo que la debió formular una persona jubilada, de esas que están acostumbradas a hacer viajes por poco dinero que incluyen viaje, almuerzo, comida, baile, regalito (Made In China) e intento de venta de otros productos. En ese caso si es un hombre se le acerca una moza y sinó al reves se le da un beso bién sonoro en la cara y a viva voz y con descaro se le dice "¿Te parece poco?". Como en ese momento las risas serán generalizadas, si otra/s persona/s pide/n más, se puede contestar "¿Y lo que os/habeis reido?". Con este tipo de respuesta se puede romper con gracia la tensión. Si lo dicen personas más jóvenes seguramente también funcionaría, pero dudo que lo planteen. A mi con tiempo se me ocurren estas cosas, pero en el momento justo suelo fallar.
Acertaste a la primera Vicente...lo tendré en cuenta para la próxima vez. Graicas :-)
Publica un comentari a l'entrada