Càmera i acció....i ja ets a dins....
La sintaxi de la televisió és força complexa per si mateixa, i has d'estar atent a moltes coses.
El pitjor enemic que tens és el propi mitjà, un mitjà cruel que moltes vegades t'abandona si no et cuides prou de tu mateix. Cal sortir amb un esperit obert, no ho sabem tot.
Un altre enemic és saber adequar el nostre llenguatge al lloc on estem, parlant normal no fent discursos.
I encara hi ha més enemics com la pròpia desafecció i com la distància que crea de per si la mateixa televisió, però son coses no tan evitables, tot i que sempre es poden intentar mitigar
La violència del mitjà o la domines o et domina. Aquest mitjà empetiteix als limitats, tenen més força els extravertits i els que tenen un excés de verborrea poden quedar com uns intolerants...és a dir, que vigila amb no arribar-hi però també vigila amb no passar-te. A més, els micròfons sempre estan oberts i són un amic però també un enemic.
Quan surts a la televisió som estudiats pels gestos i per les paraules en tot moment, i no només pel contingut del que estiguis dient. Qualsevol relliscada, sigui amb paraules, amb gestos o amb fets, et pot enfonsar en un moment.
Per exemple en els debats, mai no pots dir res a les pauses sobre el propi debat amb la resta de personatges, o pots estar venut, ni després en antena dir quelcom semblant a "com t'he dit abans" perquè evidencies un debat previ que el televident no ha vist.
També cal tenir en compte que dels silencis som culpables sempre, aquí no és com a la ràdio, el silenci et mata.
S'ha de tenir cura amb els entrevistadors que buscan molt sovint només el periodisme líquid, la reacció més primària, el vòmit...i hem de saber evitar-ho. Com també en moltes tertúlies busquen només el com criden que no pas el que diuen realment, i hem de saber no caure en aquestes trampes mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada