Diguem que parlem d’un país que era vermell, d’un vermell rogenc, autèntic...d’un país aparentment sa, però que estava ferit de mort, per molt que es volgués vendre encara la utopia que tot funcionava perfectament.
Diguem que aquest país es va hipotecar massa amb qui realment no devia, dubtant dels seus orígens i les seves bases...i va fer lligams que no li convenien i que li van anar dessagnant a poc a poc....
Diguem que no es pot créixer a qualsevol preu i que si ho fas ho acabes pagant.
Diguem que els que van creure, eren els primers que aquell dia 28, sabien que ho pagarien car, eren els primers que ho sabien però que per diferents motius, van esperar a la sentència definitiva...potser desesperant en l’esperança...però ja estava ferit de mort...i quan es va confirmar...ja estava mort...
I ara diguem que ho seguim fent malament...i que sembla que encara no ens hem equivocat prou.
Ara toca aixecar-nos, amb orgull, agafant el malat i trobant-li la veritable malaltia. Però dins de casa, resguardat, que la llum i els comentaris dels veïns li fan més mal que bé....ara no toca passejar-lo, no toca debatre al carrer, encara no....Estudiem-lo, curem-lo, revifem-lo per treure’l al carrer més fort que mai, indestructible....amb unes bases fermes que no es dobleguin mai pels interessos d’alguns...
Fem-lo fort i serà fort, fem-lo sa i serà sa...fem-lo nostre i serà més de tots que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada