El fet d’introduir-nos a la xarxa, no és només un canvi de tecnologies, es tracta de transformar radicalment la nostra manera d’entendre les nostres organitzacions i per tant la nostra comunicació política. Cal voluntat de canvi, no és suficient tenir presència a la xarxa fent una simple difusió d’informació, seria fracassar intentar fer comunicació 1.0 amb eines 2.0. Cal voluntat d’innovar aprenent a fer coses noves, aprenent a fer xarxa, aprenent a liderar el missatge, aprenent a arribar a tothom, aprenent a generar material suficientment atractiu, i sobretot fomentant la creació i la col·laboració, tan amb interns com amb externs. S’ha de generar material de qualitat i que pugui ser difós, sense ser maquetes estàndards, sinó que es pugui retocar tantes vegades com calgui als diferents mitjans per gestionar “la marca PSC” creant-li una reputació a la xarxa, una influència digital que lideri. Del que es tracta és de sumar iniciatives individuals per transformar-se en un autèntic moviment polític col·lectiu. Sumant forces, idees i iniciatives, es crea la força del líder a la xarxa. A Internet, una organització no és el que diu l’organització que és, sinó el que diuen d’aquesta organització.
Les xarxes socials tenen molta capacitat mobilitzadora autònoma, creativa i individual. S’ha de conèixer el que consumeixen els nostres electors per poder crear una bona estratègia política a la xarxa. Els elements culturals i estètics de la gent juguen un paper igual d’important que els elements ideològics i hem de saber aprofitar-los. Interessa fer comunitat, crear fidelització a la xarxa i això s’aconsegueix aportant continguts que agradin a la gent. Ara el que cal és establir autèntiques converses amb els usuaris finals i no limitar-se a informar. Ara el poder ja no depèn només de la jerarquia, com abans, sinó de les idees i del talent que es pugui demostrar, vinguin de qui vingui, i qui ho faci liderarà la xarxa. La ciutadania ho sap i li agrada la informació sense intermediaris i on té la seva pròpia capacitat de control. La ciutadania exigeix al líder de la xarxa una informació continua, a qualsevol hora.
Ens deia Xavier Sabaté Ibarz que una bona definició de líder seria "aquella persona que encomana passió per una causa", aquell que s’identifica amb el seu projecte i el treballa amb tota la credibilitat i tota la passió necessària com per engrescar al seu poble, al seu electorat. Aquell que sedueix, aquell que convenç i aquell que comunica bé...aquell és el millor líder. La gent pren gran part de les seves decisions amb informació de caràcter emocional. I això mateix ho hem d’extrapolar també a la xarxa. Un punt clau és aconseguir que milers de persones facin campanya per si mateixes arrel de la primera consigna. Tu has de marcar l’ inici de la cadena en un punt determinat tenint clar que tindrà infinits i variats destins. Amb aquestes campanyes es guanya agilitat, transparència, mobilització i sobretot, major expansió de la informació, que propicia un molt alt grau d’influència buscant un clar compromís i vinculació amb la realitat de la xarxa. El dinamisme de la informació es garanteix fent de la xarxa un bon espai de debat polític amb opinions autònomes i molt sovint anònimes permetent una retro alimentació gairebé continua que dóna realisme i seguretat perquè continuï la difusió del missatge.
L’activitat digital es materialitza per “causes” amb una cultura política menys rígida i molt més transversal que aporta una major receptivitat de la gent. L’ interès i la preocupació de com integrar aquesta política 2.0 és cada vegada més gran, tot i que hi ha encara massa conservadorisme. S’ha de crear una bona estratègia per sumar adeptes, aliats, però aquesta suma ha de començar per sumar aliats internament, és a dir, dintre del propi partit. Encara hi ha massa incomprensió i queixes d’alguns sectors dels partits cap als sectors digitals o dels ciberactivistes. És l’actitud de distància cap al desconeixement i la creença encara que la política 2.0 està únicament lligada a joves o frikis. Necessitem fer més pedagogia en aquest sentit, guanyar-nos el reconeixement i el respecte necessari per aconseguir més seguidors i activistes a la xarxa dins el partit. Sense majories internes no aconseguirem que els canvis 2.0 avencin i es consolidin.
També explicava l’altre dia l’Antoni Gutiérrez-Rubí que cal fer cada vegada més, una política de butxaca. Deia que a Espanya encapçalem l’accés a les xarxes socials a tota Europa a través del mòbil i va en augment. Aplicacions com Twitter i Facebook han guanyat molts més seguidors al mòbil i estem a un punt on tot es pot fer pel mòbil, i evidentment també la política (sms, web mòbil, discursos, aplicacions, codis qr, campanyes...). Ara fins i tot ja no cal ni un ordinador per a twittejar; 140 caràcters (que coincideixen amb els dels SMS als Estats Units), un estil de microblogging instantani molt àgil i pràctic. Cada vegada més, el Twitter és un mitjà clau per cohesionar la xarxa amb missatges clars, efectius i eficients. En política també hem de ficar-nos a la butxaca de la gent, a la butxaca del nostre electoral, arribant on ells arriben. Es tracta d’estar on està la gent, seduint-los també a la butxaca.
I com molt bé va dir el President José Montilla l’altre dia a la jornada de diàlegs en el seu discurs, cal tenir molt clar com s’ha de treballar a la xarxa “No espereu consignes, no us demano que sigueu soldats digitals esperant ordres i jerarquies (...) la xarxa no entén ni d’uniforme, quasi ni de sigles. La xarxa entén de causes. I a nosaltres ens fan falta activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tot el món. Jo no vull un activisme de clonació, no fem de la xarxa una trinxera digital, sinó un espai de debat.”...hem de ser la seva veu a la xarxa però amb transparència i llibertat, garantint tres principis polítics que no ha de perdre la xarxa; universalitat, neutralitat i equilibri.
La xarxa ha creat una nova realitat en un moment concret, en un moment on la societat reclamava nous paradigmes, noves formes de participació, d’opinió, de debat... A la xarxa s’han trobat bones opcions amb la comunicació 2.0 on s’han arribat a tocar moltes sensibilitats que fugien de lideratges massa jerarquitzats. Els activistes poden ser molt més independents i participar de forma compromesa amb la causa, acabant fent xarxa cadascun per si mateix.
“No pot existir un líder sense una tribu, ni una tribu sense un líder” i qui lideri la xarxa, qui faci les coses correctes em política 2.0 a la xarxa, qui connecti millor amb la ciutadania per la via digital...marcarà la diferencia....
Un ajuntament és un govern local que presta els seus serveis i per això l’objectiu principal de tot ajuntament ha de ser sempre el progrés del seu poble. Afirmacions que compartim plenament amb l’alcalde Ros que afegia que “l’alcalde és el primer venedor de la seva ciutat, buscant sempre la millor promoció per ella”. I és que el lideratge d’una ciutat s’ha de basar en el seu Ajuntament, un lideratge fort farà una ciutat forta “des d’un ajuntament es crea ciutat, es crea futur, i la garantia que avanci la ciutat és que hi hagi un lideratge de ciutat que la faci avançar”. Un Ajuntament gestiona políticament la complexa realitat de la ciutat i, per tant, la controla, la coordina, l’impulsa i opera sobre el teixit social, econòmic i cultural que hi ha a tota la ciutat.
Ros va dir que “moltes vegades als ajuntaments som massa presidencialistes” però realment “és el nivell de govern amb l’elecció més directa que hi ha, perquè la gent vota realment a aquell que li ha de governar més directament.” Un Ajuntament té un àmbit de gestió polític que és la gestió de l’ urbanisme de la ciutat. Un Ajuntament és un espai d’intersecció conflictiva i dialèctica dels diferents interessos, que reflexa una realitat ciutadana definida per les contradiccions i pels interessos contraposats entre les diverses classes i grups socials que hi han. Els Ajuntaments presten bàsicament necessitats socials i això ha de ser una de les grans prioritats a nivell municipal. Angel Ros va destacar que a Lleida “Es té el ratio més alt de les ciutats de tota Espanya amb escoles bressol, actualment tenim 18 i ja estem fent la numero 19. A més estem fent un interessant projecte de monitorització de la canalla amb risc escolar fent un seguiment continu”.
Lleida té una xifra important d’immigració, un 21% repartit proporcionalment entre els quatre grans grups d’immigrants i s’ha de treballar molt en aquest sentit. Tenen el gran repte de poder integrar als trenta mil immigrants de 118 nacionalitats diferents que han arribat a la ciutat a la darrera dècada, garantit el principi clau de la convivència democràtica com afirmava el seu alcalde. A més hi ha 20 religions diferents i per això es va crear l’Assemblea de Religions que està ajudant molt a una bona convivència i a un bon control dels problemes.
La fragmentació del poder ha portar també a la fragmentació d’organismes a la societat i per això explicava Ros que “hem anat posant organismes autònoms a la nostra administració”. I un tema que destacava en aquest sentit és la importància que les organitzacions no siguin mai estàtiques “les organitzacions han de ser canviants” i obertes sempre a les possibilitats de canvi que marquin les circumstàncies que les envolten “ara, per exemple a Lleida toca tornar a la centralització, toca treure els organismes autònoms. Encara que costi canviar el xip, és bo per l’organització estar sempre obert als possibles canvis marcats pel tempo”.
L’organització ha d’estar al servei de l’estratègia i no al revés “l’organització mai pot condicionar l’estratègia, tot i que per desgràcia això encara no funciona a molts llocs” deia Ros. Ens hem de preguntar que és el que és bo?...el que és bo, és el que sigui bo per la meva organització.
I un punt també important que ens va apuntar Angel Ros és el fet de les diferencies en els àmbits organitzacions afirmant que “no és bo visualitzar de forma massa clara, les diferencies en els àmbits organitzatius. Les organitzacions no han de buscar la diferenciació, sinó sempre estar a l’ordre de la seva estratègia”. I va dir una gran frase aplicable no tan sols a l’àmbit polític “Quan una persona té dos barrets, no pot ser, perquè realment només té un cap”.
Angel Ros també ens va parlar d’un tema que ell considera molt important; tenir regidors de barris. Persones que puguin conèixer de primera mà el teixit de cada barri concret i que puguin arribar a tenir la gran importància que hauria de tenir un regidor de barri o de districte insistint que “cal que hi hagin tan regidors de districte o de barri com regidors d’àrees funcionals” perquè es puguin coordinar i gestionar millor els veritables problemes de la gent, afegint que “el realment important, al final, és el districte i si guanyes batalles conflictives al barri tens molt de guanyat a la teva carrera política”. I va anar encara més enllà “amb el que has fet, et posen una medalla però realment et voten pel projecte il•lusionat de futur, però s’ha de tenir en conte que si no has fet res, tampoc seràs creïble i el teu discurs de futur perdrà la credibilitat necessària”.
“Molt sovint”- deia Angel Ros – “s’aprèn només dels fracassos”....però del que es tracta és d’aprendre, d’aprendre i de tenir la capacitat d’implementar aquests aprenentatges en el nostre àmbit més proper. 
