SOM GENT NORMAL...

D’esquerra a dreta i de dreta a esquerra de la foto, tots i totes som normals, igual de normals que tu, igual que l’altre o que el de més enllà...i gairebé igual que ell, igual que el nostre president Montilla que en aquesta nova campanya de les joventuts es presenta com "L'increïble home normal", un superheroi que treballa per resoldre els problemes del seu entorn (Presentació campanya JSC L'increïble home normal ).

Els socialistes som gent normal i això és el que ningú hauria d’oblidar.

No espereu herois fantàstics amb poders paranormals.

Herois que trauran sota les pedres solucions miraculoses pels problemes del dia a dia.

Herois que d’una tacada ho arreglaran tot, per poder viure en un món de pel·lícula...

Els miracles no existeixen...existeix l’esforç, el treball constant, la feina d’equip, la bona feina...amb la que la gent normal pot molt sovint arribar a fer coses increïbles...arribar a fer història i no passar a l’historia com diu el nostre president Montilla, treballant de valent com mai, més que mai, com ell encomana a tot el seu equip. Emocionant-nos i creient en nosaltres mateixos, en la gent normal...en la gent increïblement normal...

De normal a normal fent coses increïbles...

(A la foto d'esquerra a dreta Carles Maggi , Enrique Vanacloy , Montse Arnan ,president Montilla , Amanda Ramos , Carmen Sánchez Carazo , Enric Llorens , Montserrat Capdevila i Roberto Abril )

VOLEM LÍDERS AUTÈNTICS

Sentir parlar aquests dies que la Belén Esteban, amb el tot respecte que com a persona es mereix, obtindria representació parlamentaria en cas de presentar-se a les eleccions, ha estat un fet que no podem deixar si més no d’analitzar. S’ha convertit en un autèntic fenomen social que continua trasbalsant els pilars de la nostra societat, i no és d'estranyar. La gent necessita miralls que li transmetin una imatge que els hi sembli propera i per això em quedo amb una qualitat que penso que hauríem d’aplicar-nos tots; l’autenticitat.

Deia Jean Paul Sartre "Quien es auténtico, asume la responsabilidad por ser lo que es y se reconoce libre de ser lo que desea ser" .

Deia Jorge Bucay “Sólo si me siento valioso por ser como soy, puedo aceptarme, puedo ser auténtico, puedo ser verdadero”.

Estem en una societat on cada vegada costa més ser realment autèntic, però no per això ha deixat mai de ser un dels grans valors que hauríem de tenir totes les persones. Ser autèntic és ser fidel a tu mateix però el millor de tot és no amagar aquesta autenticitat, saber transmetre el que realment som en tot moment, sense pors, sense disfresses, perquè és la millor tarja de presentació que podem oferir.

No podem tenir líders que busquin seduir al poble sense oferir autenticitat, no podem oferir líders falsos, que enganyin ja d’entrada amb la seva pròpia imatge. El poble vol gent autèntica, real, amb la que pugui identificar-se, que li pugui oferir confiança...que sigui un líder autèntic. Aquesta serà se’ns dubte la millor opció.

Ara i sempre toca treballar per l’autenticitat, guanyarà el nostre poble i guanyarem nosaltres mateixos...i no cal tampoc que ens anem a buscar a la Belén Esteban...

Només queden 73 dies...

Queden 73 dies i molta feina encara per fer, sense presses però sense pauses. 73 dies per prendre decisions molts importants per tots, sent conseqüents i coherents, i sempre mirant més enllà.

Queden 73 dies perquè els que no es troben el cor en el que estan fent, se’l busquin o millor es dediquin a altres coses. 73 dies per tenir clar que el teu sentiment polític va de la mà de les teves idees, el cor i el cap enganxats, amalgamats i bategant plegats.

Queden 73 dies per canviar-se les “chaquetes”, per deixar de jugar, o per continuar jugant més encara. Queden només 73 dies perquè decideixis el que vols; per quedar-te o per marxar, o fins i tot per venir per primera vegada.

Només queden 73 dies per seguir demostrant-te a tu mateix, que segueixes sent fidel als teus sentiments, amb el cor...sempre amb el cor... ...perquè sense cor no som res... i per no ser res, més val no ser-hi.

CONTINUEM TREBALLANT

Quan comença setembre sembla que tot torna a la rutina, anava a dir que tot torna a la normalitat però on està i on deixa d’estar la normalitat?, del que es tracta és de reprendre el ritme d’abans de les vacances.

Comença setembre i comencen les cues als semàfors de la ciutat, comença la gent a treballar (la gran majoria de la gent), els nens comencen a entrenar als diferents esports, les mares a comprar les darreres coses abans de començar l’escola....i ja el dia que comença l’escola sembla que acaba de tornar tot definitivament al ritme normal. Tot i tothom queda perfectament ubicat a les seves rutines...fantàstic..o no...

És llavors quan comencen els nervis, les presses, les corre cuites que sembla que la desconnexió estival s’havia emportat...però han tornat...per tornar a ser un dels hàbits més habituals de la nostra rutina.A la política passa una mica el mateix, però no tant, es continua treballant igual que tot l’any però a un ritme molt més distés. Tot i no fer una parada radical d’estiu ja es diu també que comença al setembre el nou curs polític. I a molts els hi entren les presses, els nervis...molts comencen a tenir pressa per rebre la notícia de la convocatòria d’eleccions autonòmiques, però el nostre president, que com deia Enric Sopena a un article seu aquesta setmana “no dona puntada sense fil” i ha demostrat que no té pressa i que no és ell precisament qui ha de córrer. Cal no desaprofitar el temps i reinvertir en esforços per acabar d’explicar la feina feta i el gran canvi que està tenint Catalunya (campanya el canvi real del PSC) i seguir treballant com no s’ha deixat mai de fer (President Montilla). Innovant amb webs de participació com Sociates, amb aplicacions com President Montilla per Ihone i estant present a les principals xarxes socials (Facebook, YouTube, Twitter, Flickr ...).

En definitiva, no hi ha pressa per seguir treballant, qui vulgui córrer que corri, nosaltres reprenem la rutina amb la naturalitat d’aquell que no ha deixat cap dia de treballar i que ho seguirà fent dia a dia, passi el que passi.

"Apuntes sobre Cataluña y España"

L'han anomenat com un dels millor articles que s'han escrit, aquest "Apuntes sobre Cataluña y España" de Carme Chacón i Felipe González a "El País" després de la sentència de l'Estatut i de la Manifestació del 10 de juliol.

Ara, després de la prohibició de les curses de braus, crec que toca recordar-ho a tots aquells que insisteixen en què això ha estat un debat identitari. Ja vaig comentar al meu darrer post que no m'agradava que això signifiqués donar ales a uns i altres per insistir en el debat identitari. Aquesta no és pas la Catalunya en la que vivim, és només la que volen escenificar de cara enfora.

A l'escrit, Carme Chacón i Felipe González deixen ben clara la convivència de la diversitat d'identitats que hi ha a Catalunya i com una no és pas excloent de l'altre, sinó perfectament compatibles. El gran problema el magnifica i l'alimenta una dreta que li obsessiona el bon saber fer del poble català que el fa tirar endavant en una diversitat que sempre ha portat el seny i el diàleg com a bandera, fora de friccions puntuals, per molt que vulguin dir el contrari. Però sempre els crits se senten més que la calma per desgràcia.

No em sento menys catalana que ningú per no voler tallar definitivament amb Espanya, els meus sentiments de pertinença i els de la gran majoria de catalans, no es poden posar en dubte per un grapat de gent del PP que son els primers interessats en fer mal al poble català i en buscar aquestes diferències continues. Fa molts anys que som una mostra de convivència i ho seguirem estant.

Només cal viure a Catalunya per conèixer de primera mà el sentiment d'aquest poble, d'un poble segur i orgullós de si mateix i que sap que és part important d'aquesta "nació de nacions" que ha d'anar encaminada cap a una Espanya federalista, el millor projecte comú que entre tots podem aconseguir. Visca Catalunya!!!

DEBAT IDENTITARI ?

El Parlament ha prohibit els braus a Catalunya amb 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC, 21 de ERC (tots) i 12 de ICV-EUiA (tots)), 55 en contra (31 del PSC, 14 del PP, els 3 de C's i 7 de CiU) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC). Donant així llum verda a una Iniciativa legislativa Popular (ILP) que estava avalada per 180.000 ciutadans.

Serà a partir de l'1 de gener del 2012 que es farà efectiva la prohibició i que realment afectarà només a la plaça Monumental de Barcelona, única actualment en actiu a Catalunya, i que tan sols fa uns 15 espectacles de braus a l’any, del miler que aproximadament es fan arreu d’Espanya.

Però no importa si jo sóc pro-taurina o anti-taurina, el que vull deixar clar és que no comparteixo haver convertit això en un debat identitari, no entenc perquè som especialistes en retro-alimentar els radicalismes, tant els que tenim dintre com els que tenim fora. No m’agrada fer servir el nostre Parlament per un debat d’aquesta mena de prohibicions. Prohibir sempre és dolent, és millor aprendre a viure amb la llibertat, una llibertat sensible, coherent i responsable.

Com deia el propi President José Montilla just al finalitzar la votació, cal que tots respectem les votacions de tots i cadascun dels nostres parlamentaris, cadascun amb els seves argumentacions. Montilla afirmava que "He votat en contra de la prohibició perquè crec en la llibertat i hauria preferit que la continuïtat dels braus fos una decisió tranquil·la i normalitzada dels ciutadans" i ha argumentat que això no ha de ser "el termòmetre de las relacions entre Catalunya i Espanya". Però ho és, i aquest és el problema. Hem donat ales als independentistes que veuen això com un senyal més del separatisme, negant i prohibint les tradicions més espanyoles, i alhora els hi hem donat també ales al PP que s’aprofita per alimentar la ràbia que des de fora fan que ens tinguin als catalans per no acceptar quelcom tan tradicional a Espanya com és això. I aquesta no és pas la realitat de tot el poble català, tot i que això, com sempre, és el que volen vendre.

Al Parlament s’han de debatre i aprovar o prohibir lleis més importants que això, lleis que facin avançar al país, lleis que recullin les millores que el fan gran, les millores que l’ajuden a ser pioners en polítiques de salut, d’educació...o de qualsevol dels pilars del benestar...però no de prohibicions d'aquest tipus amb el debat identitari agafant protagonisme...

A més, vist el caire que anaven agafant els braus darrerament, potser ja haurien mort per si mateixos a la llarga i no calia pas muntar tot això.

Com ja he dic abans, crec que l’únic que fa és donar ales a qui no les sap fer servir.

Amb la M de Montilla

Us deixo l'enllaç al video de la campanya "Amb M de Montilla" perquè amb M de Montilla farem moltes coses perquè seguim creient en Majúscules, amb Maduresa, amb una Mica de Màgia, Mimant, Meravellant amb Magnetisme, Modernitzant el Missatge, amb bons Models al Mig de tot.

Fent Més per la gran Majoria, potser amb Malabarismes i fins i tot fent coses Malament Malauradament.

Treballant contra el Maltractament, la Malversació, els Manipuladors, la Maldat...sense Manies, amb Memòria, Maniobrant Manifestadament i sempre Mantenint les Mans obertes, Malgrat tot, per Millorar en tot Moment. Perquè mai és Malbaraten ni és Malgasten els esforços contra els Malentesos.

Sense Maquillatge, sense Mentides, sense Misteris, sense Menysprear a ningú, amb Mesura, de forma Metòdica i Meticulosa però sense Motllos. Mirant als ulls, amb Modèstia però Motivats.

Sempre amb la Militància, amb els Millors i per un Miler de Milions de persones, per les Minories, per les Majories, per les Multituds, sense Mitges tintes. Multiplicant sempre.

Amb la M de Montilla, la de Maria, la de Meritxell, la de Miquel, la de Mònica, la de Muriel...amb la M dels Meus, del Meu Montilla.

Que volen els nostres militants?

“El deber es lo que esperamos que hagan los demás” deia Oscar Wilde, però si no coneixem que esperen que fem, serà complicat poder fer-ho. S’ha de conèixer la demanda real per poder satisfer-la o poder explicar el perquè no és possible complir-la.

El partit sempre ha d’escoltar a la seva base però sovint no arriben tots els comentaris i inquietuds com haurien d’arribar i crec que és prou important tenir-los en compte.

Aterrem a la realitat, i analitzem que volen els nostres militants avui en dia.

Diumenge a la I Festa de la Rosa del Vallès Oriental on eren gairebé un miler de militants a l’arrossada popular i amb el parlament del President Montilla, vaig poder veure la gran diversitat de gent que hi havia. Moments com aquest son important per escoltar a la gent i no cal preguntar...les coses surten soles....

Allà vaig sentir un “y no nos han regalado nada” .....com?.....arrosada amb autocar inclòs per passar un matí distés amb la militància i el nostre primer secretari i President de la Generalitat.... Que volen?...que esperen?... Som un partit polític, però no sé si de vegades la nostre militància ho té clar o no....i aquí està el problema. Potser alguns militants o simpatitzants que no es senten satisfets és perquè esperen coses incoherents.

Un partit fa política i sempre té ben clar que ha de demanar com a partit a la seva militància i bàsicament jo ho resumiria en un “ajudar a sumar i no a restar ni dividir” ...fent partit, recolzant les iniciatives i col·laborant i aportant coses. El partit mai pot oblidar que en totes les campanyes, el més important és el valor humà que té en la seva militància. Però la militància no s’ha d’oblidar del partit tampoc.

Potser el militant va perdent el seu sentiment més ideològic i avança sense orientació ni valors....sense doctrina clara... Calen militants que donin la vida (i és un dir) pel seu partit però també cal que el partit tingui la suficient força per aconseguir-ho. No podem permetre que els militants naveguin en la mediocritat, la militància necessita un lideratge visible del seu partit, que doni sentit a la seva militància.

Tan els polítics com els militants i simpatitzants son reals, son persones igual que qualsevol altre, i amb les mateixes necessitats. Tot i que de vegades penso que els mals socials per desgràcia, condicionen en excés i molt sovint sembla que la gent no tingui memòria i que es limiti a només voler veure complerts els seus interessos egoistes i és llavors quan anem malament.

Cal coordinació, lideratge, valors i ideologia...aquestes son les armes que han de tenir tan uns com els altres per navegar amb fermesa i sense perdre mai el nord.

I segur que continuarem trobant el que busca un regal, un premi....però al menys, que no dubtin mai qui son... ni on estan...

La comunicació no verbal al debat de l’estat de la nació

Ja diuen que “la cara es el espejo del alma” i que “una imagen vale más que mil palabras” però sembla que encara hi ha gent que no ho té clar. Els nostres polítics saben prou bé la importància de la comunicació no verbal i cada vegada intenten ser més curosos en aquests aspectes. No oblidem que ja diuen que hi ha molta part innata però també molta que no ho és.

No podem oblidar que entre el 65% i el 70% del que arriba a l’ interlocutor d’una comunicació, és la comunicació no verbal, i la resta serien les paraules. El missatge que rep qui ens escolta es configura arrel de tots els diferents elements que hi prenen part; la postura, els gestos, l’expressió de la cara, l’aspecte, el somriure, la mirada, el to, el ritme, el volum… tot suma o tot resta quan estem parlant.

Cada vegada més s’està prenent consciencia de la importància de controlar els gestos i les expressions corporals que poden arribar a distreure a qui ens està escoltant, per això cal tenir molt clara la interacció que té la comunicació no verbal amb les nostres paraules, fins el punt que qui ens escolta pot arribar a intuir les nostres intencions emocionals. És a dir, cal tenir molt clar que és el que volem deixar al descobert i què no. La comunicació no verbal, alhora que ajuda a acompanyar i a completar al missatge, també el pot arribar a modificar o inclús a substituir en alguna ocasió. És tan fàcil com decidir que volem...i posar-ho en pràctica. És una arma més que tenim per millorar l'efectivitat de la nostra comunicació i que cal saber aprofitar. Però tot això venia arrel de l’anàlisi que ahir vaig seguir de l’amic Antonio Gutierrez-Rubí i que us enllaço “La comunicación política en el debate del estado de la nación” on analitza molt correctament tots els aspectes de la comunicació no verbal a tenir en compte en els dos principals protagonistes i les reacciones dels diputats tan socialistes com del PP. Inclús al final aporta un interessant núvol de tags tan amb les paraules del President José Luis Rodríguez Zapatero com de Mariano Rajoy. Fixeu-vos com Rajoy no convenç amb paraules però tampoc amb el seu aspecte ni amb els seus gestos.

Arrel d’això queda ben clar qui es va emportar el debat, fet que corroborem amb algunes de les valoracions que han sortit a diferents mitjans de comunicació:

La Vanguardia

ZP: 62 %

RAJOY: 38%

20 Minutos

ZP:44

RAJOY:42%

RTVE

ZP: 61%

RAJOY: 26 %

Público

ZP: 77%

RAJOY: 16%

El Correo Gallego

ZP: 56%

RAJOY: 39%