Sé que avui em puc
permetre aquesta llicència que de ben segur tots els companys del Grup B de
teatre podreu entendre...
La darrera sessió
amb el Pepelu al Institut del Teatre, va ser el complement perfecte a la
primera. Primer vam obrir boca i el segon dia vam poder aprofundir una mica més, llàstima que només una mica. però
el que si vam poder assegurar es que ens va saber a poc. Segur que tots
insistirem en aquella trobada que ens van prometre cap a final de curs, per
poder veure les nostres evolucions.
El que ens van
donar no es una doctrina estricta, ni
molt menys. Son un seguit de pautes i consells a seguir en el moment en que
cadascú els necessiti, i això pot ser molt valuós.
Vam aprendre la
importància del relaxament; la llengua, la cara, les mans i tot el nostre cos,
podrà ser molt menys rígid i molt més flexible i per tant molt més agradable i
molt més proper, si abans hem aconseguit
aquest relaxament.
Els gestos son tan
o més importants que les nostres
paraules, si ho sabem expressar gesticulant sabrem entonar i arribar molt més
al nostre auditori. Transmetre aquesta seguretat, aquesta sinceritat, és
primordial per fer-nos més propers a qui ens escolta.
Mosseguem-nos la
llegua, badallem, gesticulem amb tota la nostre cara i tot el nostre cos,
aprofitem el silenci, juguem amb ell, fem-lo nostre...i després...sentim la
seguretat de controlar-lo, de controlar-nos i tindrem molt de guanyat.
Al descans de la
darrera classe del mes de desembre, vam aprofitar per celebrar els aniversaris
dels companys que feien anys abans de final d’any; la Sònia, l’Abigail i el
Mario Ibáñez (que tenim més d’un de Mario!).
Moltes Felicitats una vegada més a
tots tres!!!
Un cop més, tots
els companys van respondre a la perfecció i fins i tot va sobrar menjar...i tot
estava boníssim. Aquí hi ha una mostra de com estava la taula, com va anar
evolucionant i com va quedar...
Tots tres van tenir
també les seves postals de felicitació, i com no, els seus regalets.
Amb el grapat de
fotos que us deixo, resta poc per dir, només lo important que em sembla poder anar
fent pinya amb aquestes petites coses que ens uneixen encara més. Gràcies
companys per ser així!!!
No es tan simple
entendre el que ha de ser una bona política d’urbanisme i per això ens van
explicar les claus del que és i el que ha de ser l’ urbanisme, una bona
política d’urbanisme. No es tan entendre
el que es fa sinó perquè es fa.
D’entrada hem de
comprendre bé la ciutat per poder projectar-la primer i construir-la després, sense
fer servir ni la teoria NINBY (no al meu pati de darrera) ni la teoria NIMEY
(no al meu any electoral).
És important
aconseguir la ciutat de les 3 C:
COMPACTADA, es a dir, d’alta
densitat
COMPLEXA, es a dir, amb barreja
d’usos
COHESIONADA SOCIALMENT, fet que
només es podrà donar si es donen els dos casos anteriors.
Sobre els anys 1830
i 1840 a Barcelona es va seguir el Pla Cerdà amb la reforma de la gran obra de
l’eixample de Barcelona. Sardà era un home avançat per la seva època, un home
de progrés que va ajudar a fer un bon
urbanisme. Remuntant-nos més enllà podem dir que el principi de les nostres
ciutats va venir quan el primer recol·lector es va convertir en pagès i quan el
primer caçador es convertir en ramader. La parcel·lació gòtica va ser l’origen
real del que avui en dia son les nostres ciutats i després, per l’obertura de nous carrers es van ampliar
antics camins rurals gràcies a la cessió dels propietaris de una part del seu
terreny. Per contra, l’ urbanisme militar no va tenir després aquest problema
perquè tot era terreny conquerit i podien obrir nous carrers sense tenir que
demanar terreny a ningú. Amb això va sorgir el que es va anomenar urbanisme regular o urbanisme de cordill,
tota una trama de carrers iguals sobre terreny conquerit.
Amb la revolució
industrial, van sorgir les necessitats de nous habitatges i alhora s’havien de
crear nous espais industrials a prop. Amb això va començar la barreja d’usos a
les ciutats i van aparèixer també noves formes de transport i principalment
una, el tren. Degut a això es van fer els xamfrans de l’eixample.
La forma d’octàgon
que es feia als encreuaments dels carrers
va sorgir del pla Cerdà i es va pensar perquè poguessin girar els
tramvies o trens si havien de passar.
Amb el racionalisme
dels anys 20, va sorgir el concepte dels 3 vuits; 8 hores de feina, 8 hores per
dormir i 8 hores per altres usos, donant lloc al anomenat zooning, creant
diferents zones a les ciutats per diferents usos. També va sorgir el tema de “caseta
i l’hortet” del Macià que no va tenir gens èxit i també van començar a sorgir
les anomenades ciutats de vacances.
A les ciutats es
demanava una tipologia residencial i amb demanda comercial (alta densitat) amb
lo que es creaven blocs plurifamiliars amb els baixos destinats a les diferents
activitats econòmiques. Realment, entre tots els baixos d’una illa de cases
podien cobrir-se totes les necessitats bàsiques de la gent que vivia en aquella
mateixa illa.
A finals dels anys
60 i fins al 75 aproximadament va tornar a haver-hi molta demanda de pisos
degut a la segona onada migratòria del món rural cap a les ciutats, però el
problema es que no tenien una cultura de proximitat per no tenir la ciutat de
la barreja d’usos. Llavors es va construir sense activitats comercials als
baixos, fent vivendes també a la planta baixa, i amb això es va perdre l’espai
d’activitat social, l’espai de més proximitat i alhora de més control social. Per
això des del sector públic és un error promoure construccions que no ajudin a
la cohesió social.
Llavors va donar-se
el que s’anomenava “Sprawl”, es a dir, esquitxada del territori, que va néixer
als EEUU sobre els anys 50 quan la gent tenia por de viure al centre de una
ciutat que s’anava omplint de negres i per això marxaven a les afores. Aquest
mateix moviment es va donar aquí i la
gent marxava cap a altres zones del territori, com a Sant Quirze del Vallès on
es va fer una tipologia de construccions unifamiliars amb moltes menys persones
per hectàrea i sense usos comercials a prop i això ha estat un problema pel
territori. En canvi, la dreta catalana ho promovia, demostrant així que sempre
ha tingut una ideologia antiurbana.
En l’ urbanisme com
a procés hi ha un concepte clau com es la classificació del sòl i no
calificació. Hi ha diferents classificacions de sòl;
·sòl urbà (que pot ser consolidat o
no consolidat).
·sòl no urbanitzable (que mai pot
arribar a ser urbà).
·sòl urbanitzable (que pot ser
urbanitzable delimitats i d’urbanització prioritària)
Els instruments de
planejament segueixen els diferents plans urbanístics:
Plans territorials
ØTerritorial general
ØTerritorials parcials
ØTerritorials sectorials
ØDirectors urbanístics
Plans Municipals
ØD’ordenació urbanística municipal
ØD’actuació urbanística municipal
ØNormes de planejament urbanístic
Plans de Desenvolupament (Planejament derivat)
ØPlans parcials o PAU (plans d’actuació urbanística)
ØPlans especials
ØPlans de millora urbana PMU (abans PERI, plans de reforma interior)
ØCatàlegs de bens protegits
ØOrdenances municipals
La classificació
dels usos dels terrenys es pot fer segons
la funció urbanística, segons la permissibilitats, segons l’activitat o
segons el domini. Segons la permissibilitats és el més important; hi han usos
dominants, usos compatibles , usos condicionats i usos incompatibles.
Tot el tema de l’
urbanisme a les ciutats, porta encabit una sèrie de gestions claus pel seu bon
funcionament. La ciutat es comença a construir
al final. La gestió urbanística es “la justa distribució de càrregues i
beneficis derivats del planejament urbanístic”. S’han de fer tramitació de llicencies,
informacions públiques, aprovacions provisionals i definitives, temes de
expropiació, cooperació o compensació, inspeccions, sancions, compliment de
llicències urbanístiques i projectes d’urbanització....un munt de feina per
gestionar un bon urbanisme que ajudi a construir la ciutat de tots. Una ciutat
plena de diferents realitats que han de poder coexistir de la millor manera
possible però sempre buscant el major benefici global.
Va ser tota una
experiència la viscuda dissabte al Institut del teatre...ja contem les hores
per la propera sessió amb el Pepelu...
Vam aprendre o vam
intentar a aprendre la respiració diafragmàtica. Aprendre la importància de
poder controlar l’art de badallar (com m’encanta
practicar-la!!!). Saber caminar i plantar-nos un segon abans de parlar, mirant
al nostre auditori recolzant el cos cap endavant. Saber aixecar el cap a la
posició justa, ni molt ni poc. Saber entonar les nostres converses, fent les
pauses necessàries i sabent ser nosaltres mateixos en tot moment. Vam aprendre com
arribar a controlar les nostres emocions arribant fins al límit i controlant
els nostres cops de veu.
Vam saber que una
llàgrima és or i moltes són inservibles. Vam saber que hem de ser com els
llampecs i els trons en una tempesta; primer se’ns ha de veure com els llampecs
i després fer-nos sentir com els trons. I d’aquí vam saber la importància de
com ens hem de fer veure, de com de bona ha de ser la primera imatge que hem de
donar. Hem de tenir la seguretat de poder controlar el nostre cos i la nostra
veu, de poder tenir una seguretat que hem de transmetre en tot moment. Hem de perdre
la por a nosaltres mateixos, a les nostres debilitats i fer-les fortes i creure’ns-ho
. L’altre dia vam començar a aprendre.
Vam córrer, vam
badallar, vam jugar, vam cridar, vam parlar i vam continuar aprenent...i lo que
ens queda...
PD- Més fotos al facebook, però...quan acabi la segona sessió.
El problema que ja tenim de bon principi es que potser
no expliquem ben bé la paraula federalisme. Federalisme diu la enciclopèdia que
és “el corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial
mitjançant un sistema de pactes entre els diferents pobles, les diferents
nacions o els diferents estats. Per Miquel Iceta Federalisme és un pacte de
llibertat amb la idea sempre de la fraternitat. Federalisme es:
1.Una filosofia política que es llibertària.
2.Uns governs multi nivell.
3.Es una tècnica per pactar i unir.
Miquel ens va
explicar el seu primer contacte amb el federalisme. Va ser al Speakers'
Corner, la cantonada nord-est de Hyde Park a Londres on qualsevol pot
parlar i dir la seva, allà va sentir parlar per primera vegada del Federalisme.
L’escut
d’Espanya és la millor metàfora federal que tenim al tenir ben identificades
diferents parts de diferents llocs d’Espanya.
Nosaltres, com
bé ratifica Miquel Iceta, juguem a la lliga de la unió, no pas de la separació,
no tenim por al que es diferent de nosaltres, al contrari, busquem apropar-nos
al diferent per fer plegats el futur. Ser diferents no ens fa ser superiors
Dir que Catalunya és una nació no ens
fa nacionalistes. Els federalistes creiem que és possible que dos o més nacions
puguin conviure en un mateix estat i per això els socialistes defensem una
relació federal entre Catalunya i Espanya perquè no creiem que siguin realitats
separables. Catalunya és una nació i Espanya és una nació de nacions on no s’han
de donar les discussions d’identitats.
Les nacions
estan marcades per fenòmens evolutius; neixen, creixen i es moren. I les
nacions no son pas homogènies. S’han d’aconseguir fer ciutadans autogovernables
per fer un govern més just. A un estat poden unir-se diverses nacions i hem de
trencar els perjudicis preestablerts. Tenim un estat que hauria de ser igual
per a tots i hauria de poder protegir-nos a tots per igual.
La llengua
catalana, per exemple hauria de ser un estímul, un factor d’integració, però
per molts és tot el contrari. El problema es no treure-li tot el potencial
possible. No hem d’imposar la nostra llengua sobre ningú però si s’ha
d’exigir un reconeixement. Si arribés un dia en que la llengua catalana
desapareixes, per mi – va assegurar Miquel Iceta- “seria un autèntic fracàs”.
El catalanisme
per Miquel Iceta és un sentiment cívic, compartit...que ha definit la voluntat
d’autogovern, amb institucions pròpies, lleis pròpies i govern propi amb competències
importants.
Inevitablement
va sortir el tema de la independència de Catalunya. Iceta ho té clar; no és el
nostre ideal, i no per por, sinó perquè el nostre ideal és la fraternitat, la
unió entre els pobles. Aquests referèndums, apuntava Iceta són el camí més
ràpid cap a la demagògia xenòfoba, i no és bo agafar els hàbits dels
referèndums. No es poden prendre decisions sobre temes on la opinió es massa
fluctuant.
I pel que fa al
tema de l’Estatut, el fet es que molta gent, no té clar que la Constitució ja
reconeix que abans existien pobles amb una llengua i una història pròpia. La
Constitució diu que hi ha diverses llengües a Espanya i en canvi avui ens
neguen moltes coses que ja havien estat possibles fa molts anys. Es important
el fet que a pocs llocs del món hi ha dos llengües que convisquin tan bé com
aquí. El govern espanyol és bo en el sentit de permetre competències d’acord a
les diferents necessitats, però no tenim una estructura federal i això s’hauria
de reformar. Però ara no ens interessa tampoc una reforma de la constitució o
aniríem enrere. Nosaltres, els socialistes defensem per via estatutària, desenvolupar
el nostre autogovern amb un Estatut constitucional. Un Estatut constitucional
com va entendre el Parlament al votar-lo, com van entendre les Corts Generals
al aprovar-lo com a Llei orgànica i així ho van entendre també els ciutadans de
Catalunya al votar-ho en referèndum. És realment la primera vegada en la
història de la democràcia que una llei confirmada pel poble és recorreguda pel
Tribunal Constitucional.
I un apunt més del
nostre Viceprimer secretari i portaveu, passi el que passi amb la sentència del
Estatut, hi haurà vida i haurà PSC.
L’alcalde de
Viladecans ens va explicar les polítiques d’urbanisme des del procés de
transformació que s’ha fet a Viladecans.
Viladecans era una
zona d’espai residencial a prop de Barcelona que semblava creada sense cap mena
de criteri però això no era real doncs estava dintre del pla metropolità de
Barcelona.
Però a demandes
explícites es necessiten compromisos implícits i això s’ha de tenir ben clar.
Segons Carles Ruiz
a Viladecans tenen un model d’urbanisme funcional, hi ha una ciutat central i
una perifèria, però posant ordre davant el no urbanisme. L’espai públic és un
element de frontera perquè obliga a una gran mobilitat i incrementa les
distàncies i els desplaçaments i el que
fa realment es discriminar en la vida quotidiana. Aquest model havia funcionat
a molts llocs als 80 i fins a finals del 90, però hem entrat en els treballs en
xarxa i s’ha hagut de canviar la planificació del territori. I planificar bé el
territori es posar condicions per l’èxit perquè la ciutat pugui afavorir els models positius i de
futur, i per guanyar valor s’ha de tenir barreja d’usos al territori. Es a dir,
capacitat d’intercanvi buscant un entorn favorable i adequar-lo a les
condicions de vida del segle XXI.
A Viladecans només
hi ha un 30% de llocs de treball amb lo que hi ha un baix nivell de renda i un
baix nivell cadastral i això alhora porta més problemes de mobilitat i dificultat
de finançament dels serveis, i això és un handicap que tenim.
Els instruments de
canvi serien:
·Plantejament pluricentrista “fer
de cada barri com un centre de la ciutat”
·Espais públics i equipaments com a
elements integradors (sense fer fronteres)
·La renovació urbana com a eix de
la política d’habitatge
Hem de tenir clar
que hem de fer les coses no només per el nostre poble sinó també pel nostre
entorn. Per això hem de fer àrees de centralitats general i després també
algunes àrees de centralitat local. Alhora també s’han creat empreses
municipals per aprofitar les iniciatives privades.
L’objectiu és POSICIONAR
LA CIUTAT EN UN ENTORN FAVORABLE PER GUANYAR VALOR I PER PROMOURE UNA MILLORA
DE LA QUALITAT DE VIDA. S’han de pensar perquè siguin ciutats favorables pel
canvi social i sobretot han de tenir barreja d’usos.
Hem de tenir una
capacitat d’adaptació total i continua i tenint clar no treballar mai només amb
criteris fixes, sinó que hem d’estar oberts a criteris que poden anar canviant contínuament.
Cal no oblidar que
estem en una època, i cada vegada més, en que no tindrem genis sinó equips i
que les responsabilitats son compartides i gràcies a la feina de tot l’equip, i
s’ha d’aprofitar les capacitats dels equips per crear xarxa.
També cal tenir
clara una visió d’identitat, tenir la capacitat de fer que la gent estigui bé
amb el seu entorn i amb els seus elements significatius i fins i tot de
patrimoni. Es important també el capital social per generar els mecanismes de
treball entre les persones.
Segons l’alcalde de
Viladecans, a la seva ciutat voldrien funcionar com una empresa però no es tan
fàcil; on tens l’administració del valor no pots crear riquesa, però si està bé
seguir el procés, la forma en com es fan les coses a l’empresa privada i alhora
s’ha d’incorporar a la població en aquest procés. Però necessitarem mecanismes
de reconnexió com son les xarxes socials i això és un fet que enforteix la
democràcia. Hem de crear més voluntariat i més processos d’integració.
També és important
crear una cultura comuna amb les diferents cultures i no limitar-nos a retocar
la cultura dominant. Les plataformes de serveis han de ser iguals per tots i no
multiculturals sinó pluriculturals.
A Viladecans també
s’estan impulsant programes de promoció comunitària que ajuden a la cohesió de
la ciutat, com son:
·Escola barri, amb lo que s’ha
aconseguit més corresponsabilitat
·Fem dissabte, amb els serveis de
neteja incidint sobre diferents barris concrets i buscant la participació del
veïnat.
·Cultura als barris, impulsant
diferents iniciatives.
Es important tenir
en compte que l’èxit de qualsevol comunitat és la seva capacitat d’integració.
I les claus de la seva transformació és crear les condicions d’entorn
necessàries per crear valor. També cal tenir en compte que és important
aconseguir que els edificis siguin de renta, donat que així ningú es farà amb
el patrimoni de l’espai ni es monopolitzarà, i poder evitar això, és molt
important.
Un suggeriment del
Carles Ruiz, basat en l’experiència que han seguit a Viladecans, es visitar
moltes ciutats, veure molt i agafar models i arribar a poder copiar els models
més interessants per aconseguir impulsar Viladecans o qualsevol altre ciutat allà
on es mereix; una ciutat ben organitzada sobre si mateixa i sobre l’entorn amb
bones infraestructures i bona activitat humana interrelacionada bé amb el
territori.
.jpg)
