10 de desembre 2009

Luis Arroyo y la Introducción a la Comunicación Política




La gente necesita un relato, fue una gran frase para empezar la clase del viernes, una clase de la que voy hacer el post en castellano, en honor a Luis Arroyo, no vaya a ser que le dé por visitar mi blog y no la entienda bien…
Muchas veces tenemos el problema de ser buenos en la estrategia pero luego fallamos en las tácticas y en cambio, en la derecha, suele ser al revés, y es una cosa que deberíamos tener en cuenta.
El mérito por el demérito ajeno, desde el punto de vista táctico es bueno en política, aunque no lo parezca, como con el “cuidado que viene la derecha” por ejemplo.
Hay una regla que suele cumplirse, la regla del 40, 40, 20; entre los votantes tenemos un 40% que ya se puede decir que están convencidos de antemano y siempre votan, otro 40% que se abstienen, no votan hagas lo que hagas y un 20% de gente que si las animas, se activan y votan.
También es importante no caer en el error de repetir siempre el mismo marco que el adversario.




Para una buena escenografía de las políticas públicas hay 24 consejos a seguir, a cual más importante:
1.       Necesitamos un relato corto, claro y persuasivo.
Una estrategia de comunicación, un relato ganador. La estrategia es realmente la historia, el relato, el proyecto, la misión…algo que podamos explicar en tan solo 20 ó 30 segundos, no es necesario más. Hemos de tener en cuenta que si no hay un relato, no hay política que impacte, hay sólo gestión.

2.       Hay dos grandes marcos dentro de los cuales se articula la mayoría de los relatos: el marco del padre estricto y el marco de los padres protectores.
·         El marco del padre estricto, dónde la autoridad viene de arriba. Es más la derecha.
·         El marco de los padres protectores, ver también las causas del problema y no sólo las consecuencias, es de más tolerancia e igualdad. Es más la izquierda.

3.       La estrategia debe apelar a los valores.
Hemos de jugar la política en el mercado de las emociones más que en el de las razones. Nuestro relato siempre ha de estar movido por valores.
1.       Planteamiento del problema
2.       Luego o mientras, has de hacer una escucha sobre el problema y visualizar el proceso de escucha
3.       Propones la solución y das el golpe
4.       Implantación y tramitación de la solución.
5.       Evaluación de la medida implantada

4.       Es necesario escenificar el relato de forma continuada.
Son importantes los trucos de las palabras para explicar las historias. Una vez decidido el relato y conocido bien el guión, definimos la trama y así la podemos hacer fácil de entender por el público.

5.       Lo interesante prima sobre lo importante.
A veces la presión de lo interesante es muy alta y no debes caer en ella nunca. Las políticas públicas pegadas a la vida de la gente son más eficaces que las rimbombantes.

6.       Pensemos en el largo plazo.
La gente ve la política bastante distante y eso no lo podemos olvidar. La política no actúa en espasmos y hemos de pensar siempre en el largo plazo, la gente necesita tiempo pues normalmente están metidos en sus asuntos. La gente responde a los estímulos de manera progresiva e incluso a veces predecible.

7.       Se recuerda a los gobernantes por una cosa o, como mucho, por dos o tres.
Se han de hacer iniciativas  cercanas a la gente y que les lleguen y pensemos en hacerles llegar las iniciativas esenciales. Has de concentrar el foco allí dónde la gente va a poner su atención. Si nos han de recordar por sólo una cosa, elijamos bien por cual queremos que nos recuerden y concentremos nuestro esfuerzo y capacidad en esa única cosa.

8.       Si no hay titular, no hay información.
Se han de preparar bien los titulares, busquemos siempre el corte del día, el mensaje del momento. Has de tener la capacidad de poner generar titulares poderosos porque el espacio en los medios es muy limitado y hemos de poder darles nosotros mismos ese titular del día, lo que va a lograr la atención de los medios.

9.       No conviene desviarse del mensaje.
Siempre nos hemos de mantener en el carril marcado y sin caer nunca en la tentación de salirnos. Enviemos un mensaje sólido al público desde el primer día y mantengámoslo hasta el final

10.   No debemos pensar en la pregunta, sino en el mensaje.
Y si algo no se debe responder pues no se responde. La prensa sólo busca su titular por eso hemos de tener “disciplina en el mensaje” decir lo que se quiere decir y no más. No olvidemos que no trabajamos para la prensa sino para los ciudadanos. Si te dedicas a contestar a todo, te estás metiendo en la minucia del día a día. Cuantas más hablas más malbaratas tus palabras, has de hacerte valer, cuidarte bien y dosificar muy bien la información que das.

11.   Nada obliga a asumir riesgos innecesarios.
Hemos de saber mantener la tensión política  con elegancia y sin correr riesgos, sino es que es imprescindible. Aunque el verdadero secreto es el equilibrio. Muchos políticos se someten a un frenesí de intervenciones y su presencia acaba por aburrir y su cargo se va devaluando. Es decir, ni mucho, ni poco, siempre hemos de salvaguardar la solemnidad del cargo.

12.   Hoy puede hacerse, realmente, comunicación de 360 grados.
Hoy se pueden usar todas y cada una de las herramientas que nos ofrece la comunicación actualmente y hemos de actuar de forma integral en todas, debiendo aprender a entender cada uno de los engranajes de la maquinaria.

13.   La televisión sigue siendo el medio prioritario, con mucha diferencia.
El político lee más la prensa escrita que ve la tele, pero el público en general es al revés, la gente de la calle se entera de lo que pasa básicamente por la televisión, con lo que no podemos olvidar que la televisión llega más y mejor que la prensa escrita, es más “blanca” pues capta audiencias más numerosas y el público suele decodificar bien las formas y el contenido.

14.   Hacer de la discrepancia con la prensa un asunto político no es rentable.
Si algún periodista te quiere mal, lo mejor es que pases de él. Nos hemos de adaptar a las dificultades. Los políticos y los periodistas se necesitan mutuamente pero desconfían siempre unos de los otros y por eso sus relaciones se enturbian con facilidad. No es inteligente hacer una política de enfrentamiento con la prensa. No olvidemos que son ellos, el final, los que deciden lo que es noticia y lo que no y como van a presentarla al público. Generalmente dará más problemas la prensa escrita porque siempre es más controvertida.

15.   Es necesario contar con un nombre y una definición atractivos.
Y antes de que le un nombre dáselo tu. Hay palabras que funcionan y otra no. Las palabras no describen la realidad sino que la construyen y eso es lo importante. Nombremos a nuestras iniciativas con un marco adecuado antes de que se lo den los otros.  Cuando queremos ignorar a alguien dejamos de nombrarlo.

16.   La gente corriente no entiende la diferencia entre mil millones y cien mil millones de euros.
Pongamos las cosas a la altura de la gente, que se entiendan, para que lo puedan comprender y aceptar. A la gente le gusta escuchar historias de gente.

17.   En situaciones de crisis no basta con hacer esfuerzos; los esfuerzos deben verse.
Siempre hay que estar, al político se le ha de ver y sobre todo ha de estar allí dónde ha pasado algo y más aún en épocas de crisis. La presencia simboliza de manera impecable el liderazgo (“rally round the flag”) . Pero siempre se debe tener mucho cuidado con la emoción, en esos momentos los líderes demuestran que son personas de verdad.

18.   Un titular negativo se cancela con otro positivo.
Siempre uno de positivo puede neutralizar a uno de negativo pero siempre que sea equivalente en importancia. Los ciudadanos pueden perdonar errores pero rara vez perdonan la arrogancia.

19.   Pedir perdón y reconocer errores no es síntoma de debilidad, sino de fuerza.
Salvo que estés siempre pidiendo perdón, es bueno pedirlo y si lo hacen, los ciudadanos suelen darles una segunda oportunidad.

20.   En muchos casos es bueno atacar y contrastar con el adversario.
Realmente el adversario se lo pensará dos veces la próxima vez si sus ataques son desmontados, no es cuestión de dejarle actuar impunemente. Además no olvidemos que siempre es más fácil frenar una información incorrecta cuando aún es sólo un teletipo.

21.   Los líderes influyen en las encuestas, no siempre las siguen.
Un líder audaz mirará las encuestas pero no para echarse atrás en sus decisiones sino para anticipar resistencias. Los malos líderes rebuscaran en las minucias de las encuestas. El líder ha de abrir caminos, no sólo seguir los trazados. Usemos el sentido común para buscar nuestro relato.

22.   La impostura se paga.
La mejor interpretación es la que no se nota, la mejor campaña es la que no se siente. El mejor político es el que siente lo que dice, el que más que decir, hace, y el que dice y hace lo que siente. Se ha de hacer una inteligente puesta en escena, defender unos valores y tener una solidez de principios y no disfrazarse de fuerte para parecer fuerte.

23.   “Temas” o “personalidad” es una dicotomía falsa
Un proyecto político combina un buen guión con unos buenos actores, un buen liderazgo con un buen programa, un carácter adecuado con unos temas sugerentes. No hay temas sin carácter ni carácter sin temas. Se han de elegir dos o tres temas en los que centrar la campaña y de ahí colgar los rasgos del carácter a reforzar.

24.   La prosa debe combinarse con la poesía.
Se hace campaña con poesía pero se gobierna con prosa. Uno no se degrada por ponerle pasión a las cosas sino al contrario. Tres elementos del buen liderazgo son; fuerza, confianza y cercanía. Se debe combinar con inteligencia “la prosa” (la fuerza)  con “la poesía” (la confianza y la cercanía).
Un buen compendio de buenos consejos para escenografíar las políticas públicas con cabeza y para saber hacer una buena “campaña permanente” y poder hacer nuestra mejor “representación” en el escenario político y poder destacar entre el resto del reparto.
Y un par de consejos más. No dejéis de visitar:
Y también os dejo una pequeña lista de algunos de los libros recomendados por Luis Arroyo:
No pienses en un elefante de George Lakoff
The political Mind, de George Lakoff
Tú eres el mensaje de Robert Ailes
Y yo añadiría otro,  Storytelling de Christian Salmón, en la línea de comunicar con historias, con relatos.




06 de desembre 2009

Pere Navarro, Terrassa i la Realitat Metropolitana




La jornada sobre municipalisme no podria  tenir millor conferenciant pel sopar que en Pere Navarro. 

Va començar explicant com no hem de perdre la capacitat de considerar-nos una comunitat, i això és un punt que falta en aquesta societat.

Realment nosaltres no hem concebi’t una ciutat dispersa, sinó més compacta. Abans els municipis estaven més tancats i ara son més oberts al territori, tot i que en alguns casos, massa dispersos. Però el que cal és fer xarxes que reverteixin en els propis municipis i alhora en tot el territori.


Terrassa forma part del Arc metropolità, com també forma part la meva ciutat, Granollers. L’arc metropolità o segona corona metropolitana està formada per 129 municipis articulats a l'entorn d'un conjunt de ciutats com Mataró, Granollers, Sabadell i Terrassa.

Totes aquestes ciutats son molts importants dins el territori, però no podem negar la capitalitat, no podem oblidar que som el que som gràcies a tenir una gran capital com és Barcelona. A més, quan hi ha creació de riquesa, hi ha més treball i més creixement econòmic a tot arreu.

A nivell local, podem jugar amb el fet de poder tensionar els ingressos, fet que a priori et dona més recursos. De totes maneres hem de continuar millorant la eficiència en l’organització.


D’altre banda, no oblidem de és des de els Ajuntaments d’on es fa més política, i sobretot, més política de base. A nivell local ha d’haver-hi molt contacte directe amb la gent, amb el dia a dia, però també hem de saber potenciar la xarxa entre ajuntaments. Però per continuar fent polítiques d’esquerre, s’han de continuar guanyant eleccions i continuar treballant per guanyar-les.

Hem de tenir en compte sempre als mitjans de comunicació perquè és a través dels mitjans que ens comuniquem, el que problema, que no el podem passar per alts, és que ells interpreten a la seva manera.
Pere Navarro, no va poder evitar fer algun referent al tema universitari, parlant sobre l’excel·lència de la UAB afegint que s’haurien de fer més pols universitaris a nivell de territori.



05 de desembre 2009

Juan Echaniz i el futur dels governs locals




Governs locals a Espanya... però de què parlem realment?... posem sobre la taula algunes dades...

Hi ha 8112 municipis a Espanya, dels que 6822 tenen menys de 5000 habitants.
               
Hi ha 946 municipis a Catalunya, i d’aquests, el 50% tenen més de 1000 habitants.

Hi ha 81 comarques a Espanya, de les que 41 són de Catalunya.


La despesa pública a Espanya:
                13’2% Administracions locals (Ajuntaments, Diputacions i Consells Comarcals)
                28’8% Seguretat Social
                35% CCAA

La despesa pública a Catalunya:
                4’42% Consells Comarcals
                10’8% Diputacions
                84’8% Ajuntaments

Els Ajuntaments son bàsicament entitats inversores, A Catalunya gran part de la inversió ve dels Ajuntaments, que son alhora productors de dèficit públic i per això necessiten rebre molta financiació.

Al 2005, el 23’66% dels treballadors del sector públic treballaven a les Administracions locals.


La panoràmica dels governs locals a Europa

A Europa cada país és diferent. Per exemple Alemanya, Àustria i Bèlgica son estats federals, i Itàlia i Espanya tenen una estructura bastant complexa. Hi ha un problema de poder fragmentat.
El grau de descentralització local de la despesa pública es del 16’7% i estem a la cua d’Europa perquè la mitjana d’Europa està sobre el 27% i a França arriba fins a un 30%.
El sistema de govern local a Espanya tindríem el model comunitari amb competències subsidiàries, més pes i responsabilitat fiscal baixa. No oblidem que les estructures dels governs locals a Europa està cíclicament en discussió.

Tendències del govern i la governança metropolitana;  cada area metropolitana segueix un model, no hi ha model universal. Tenim diferents formules que han seguit els països:
·         Instruments de planificació estratègica
·         Cooperació Horitzontal, mancomunada entre governs locals
·         Coordinació vertical, agències sectorials i consorcis
·         Govern metropolità fort

FRANÇA
                Informe Balladue, “Reforma dels governs locals 2009”
·         Reagrupament de regions i departaments, suprimir 3000 càrrecs electes
·         Culminar el mapa de mancomunitats ó sindicats com diuen ells
·         Creació d’aglomeracions urbanes
·         Especialització competencial
·         Responsabilitat i autonomia financera.

ITALIA
·         Aquest any s’han presentat 6 lleis de país.
·         Hi ha una presentació política ingovernable


De l’administració local al govern local

El nivell local ha estat molt temps bàsicament un àmbit de descentralització en la prestació de serveis.
El concepte de govern implica com a mínim polítiques pròpies i de legitimitat política.
L’emergència de les polítiques locals és un procés relativament nou en la història política
Amb el desenvolupament econòmic, social i polític, que es produeix a l’Europa Occidental després d ela guerra, comença una reflexió sobre el fet local i les polítiques territorials pròximes
Hi ha una emergència del fet local com a valor polític (polítiques locals de proximitat).
Fins els anys 90, els governs locals no han estat objecte d’estudi.
Els concepte polític del poder local:
·         Crear i mantenir el sentiment de pertinença, el municipi ajuda a crear aquest sentiment
·         La identificació de l’individu amb un territori ajuda a conservar tradicions, paisatge i en general cultura i patrimoni local.
·         Existència d’entitats locals democràtiques és una condició necessària per un desenvolupament social i econòmic equilibrat i homogeni del territori.
·         La cohesió social, que es incomplerta sense la cohesió territorial.
·         A Espanya hi ha 66.099 regidors dels que 8932 son a Catalunya.
·         A Catalunya a las darreres eleccions es van presentar 3759 candidatures.

Carta Europea de l’autonomia local
És l’equivalent a un tractat internacional. Aprovada al comitè de Ministres del Consell d’Europa juny 1985.
Ratificada per Espanya el 20 de gener 1988, menys art. 2.3
Els seus fonaments bàsics han estat recollits al tractat de Lisboa. Té principis de subsidiarietat i proporcionalitat.
Té valor de llei, una llei que fa un autèntic cant pel poder local.
Als preàmbuls parla de que les entitats locals son uns dels principals fonaments del règim democràtic i que la ciutadania té tot el dret a participar.
En el contingut parla entre altres coses de l’autonomia local, que tenen el dret i la capacitat efectiva de les entitats locals d’ordenar i gestionar una part important dels afers públics en el marc de la llei i sota la seva responsabilitat i sempre en benefici dels seus habitants.
Parla també de que les competències de les entitats locals han de ser plenes i complertes, que és el que et permet fer polítiques públiques. I també deixa clar que s’han de rebre uns ajuts econòmics a les competències,i les subvencions que rebin majoritàriament han de venir no condicionades.

Reptes i reformes
·         Fragmentació institucional, cooperació horitzontal i estructura de segon nivell i xarxes
·         Integració urbana a escala europea, la globalització i les metròpolis.
·         Governança multi nivell, articulació institucional a nivell vertical (molts actors que fan polítiques)
·         Democràcia local; integració nova ciutadania, participació i rendició de comptes


Agenda de reformes

Nous Estatuts d’Autonomia i legislació de règim local autonòmica. Hi ha tres idees claus:
1.       Enfortiment competencial dels governs locals (municipis + províncies + vegueries)
2.       Autonomia i suficiència financera del governs locals
3.       Nova arquitectura de relació govern local, CCAA, consells dels governs locals.

Andalusia, tenen lleis en debat, mentres a  Catalunya, un desenvolupament legislatiu.



 
Organització territorial de Catalunya, L’Estatut

Antecedents; des de la LBRL 1985 i la LRHL de 1988 Catalunya ha innovat poc. L’aposta estatutària pel govern local es tracta de la forma més ambiciosa fins el moment.
Perquè?
·         Ampli capítol sobre govern local
·         Garanteix nucli de competències pels municipis.
·         Expressa perquè les competències tindran en compte subsidiarietat, diferenciació i suficiència financera
·         Protegeix i reconeix l’autonomia dels governs locals amb la seva capacitat auto organitzativa i la seva potestat normativa
Que s’hauria de desenvolupar a l’area local?
·         Municipi: Element central que té la legitimitat política.
·         Vegueria: Ens bàsics amb la missió de garantir el funcionament del sistema al territori.
·         Comarca: Ens territorial de caràcter instrumental sense competències.
L’aposta socialista o de les esquerres en general és la millora dels nostres pobles i ciutats.
El desenvolupament es podria desenvolupar amb diferents estratègies.

En el sistema dels governs locals catalans i les seves competències cal definir el perfil institucional de cadascun dels components i decidir la relació que hi ha entre ells.

Cal destacar, i tenir en compte que aproximadament el 30% de la despesa que fan els Ajuntaments de Catalunya es considera despesa NO obligatòria i un 30% d’aquest percentatge l’hauria de fer una altre administració (seria despesa supletòria) i el 70% d’aquesta despesa, directament no tocaria fer-la.

També destacar també que els fons de cooperació local que es rep és un 0’84%.

03 de desembre 2009

Pere Jover i les Competències de les Administracions Públiques




Primer hem de tenir clar com hem de definir bé el nostre estat. Els estats federals  sempre tenen data de naixement . Es un fet que dels Estats Units s’ha traslladat també a Sud-America i alguns indrets de Europa.
Un estat federal clàssic és simètric, amb totes les competències iguals a tot arreu.
Un estat federals ha d’estar format per diferents parts federals que s’anomenen de diferents maneres depenent del lloc cantons, landers... En un estat federal, qualsevol reforma de la constitució no es pot fer sense contar amb els diferents estats que formen la unió, es necessiten com a mínim les tres quartes parts dels estats.


Aquí no tenim les parts d’un estat federal clàssic. El federalisme sorgeix  de la fusió de diferents entitats integrades en un únic estat federal sense perdre la seva autonomia. Es a dir que aquí, realment hem fet el procés invers als estats federals, primer eren tot un i ara hi ha diferents ens o autonomies dintre.
A Espanya, a la Constitució no està definit que haguessin d’haver-hi autonomies. Es adir, es reconeix el dret a l’autonomia però no existeix l’obligació.
Les comunitats autònomes no formen part del poder constituent al nostre país. El poder constituent és l’únic que pot modificar la constitució. En canvi, per exemple, el Rei es un poder constituït perquè es una ordre de la constitució. Les comunitats autònomes també son un poder constituït.
El senat el òrgan de representació dels estats.
No tenim un estat federal però si som un estat amb tendències federalistes, però s’hauria de canviar la constitució per ser un estat federal.
La constitució, no es qüestió de que es canviés cada any però tampoc hauria de ser tan sagrada com per no canviar-se mai. Realment, i sobretot en temes autonòmics, si que potser necessitaria una extensa reforma.
La constitució parla molt poc de l’organització territorial de l’estat.


Les autonomies, no estava previst de que tinguessin assemblea legislativa pròpia. Andalusia va ser la primera però va tenir molt problemes.
Catalunya, el País Basc i Galícia havien aprovat Estatus d'Autonomia durant la Segona República Espanyola, i van rebre autonomia per a la seva gestió interna. No obstant això, altres regions van demanar consideracions similars, la primera va ser Andalusia, que també seria inclosa en el grup de "nacionalitats. La versió final de la constitució reconeixia la dicotomia de les "nacionalitats" i "regions" dintre de la nació espanyola, i garantia el dret a l'autonomia per a totes. A les primeres tres "nacionalitats històriques" i a Andalusia, se'ls va atorgar autonomia per mitjà d'un procés simplificat i gairebé automàtic. La resta de les regions havien de seguir el camí estipulat pels articles 143 i 152 de la constitució, si volien accedir a l'autonomia. Totes les províncies es van conformar en comunitats autònomes entre1979 i 1983 i van aprovar, cadascuna, el seu Estatut d'Autonomia.
El sistema que tenim es simètric dintre de cada comunitat però funciona ben diferent en cadascuna. Els drets històrics porten associades més diferències encara, iaixò molta gent no ho entén. Les competències lingüístiques també són elements d’asimetria, hi ha les que tenen llengua pròpia i les que no. També hi ha drets històrics propis i drets civils propis. I també hi ha un element més d’asimetria que no deriva de la constitució i que es la policia.
De Competències generals a Catalunya tenim només tres; la SS, Hisenda i Justícia.


L'Estatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica. Defineix els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l'Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya. Aquesta llei va ser referendada per la ciutadania el 18 de juny de 2006 i substitueix l'Estatut de Sau, que datava de 1979.
Els Estatuts d’Autonomia son el que s’encarreguen de cobrir les mancances de la Constitució, formant una part important del nostre sistema constitucionals i realment tenen molt de valor. Els Estatuts s’aproven primer per els parlaments regionals i després van a les Corts Generals per aprovar-los com a llei orgànica i allà tenen la opció de poder-lo modificar. Però a Catalunya, Navarra i al País Basc va diferent, es pacta amb l’acord de dos legisladors, el poder espanyol i el poder català en el nostre cas. Unilateralment ni el Parlament Espanyol ni el català no el poden modificar per si sols. Després a Catalunya l’estatut va tornar i és quan es va aprovar per referèndum.