Porto donant voltes a aquest post des d’ahir al vespre...i ja m’he desfet d’alguns escrits, no volia escriure des de la ràbia d’ahir, perquè tot i esperar la fallida socialista, sempre fa mal...i avui no ha deixat encara de fer-lo... Volia escriure amb coherència i reflexionar molt bé sobre les meves paraules. Ser reactiu no porta a res, al contrari. Abans de tot, vull manifestar tot el meu respecte a la veu dels ciutadans que han parlat amb claredat i per això hem de reconèixer sense embuts la gran victòria de Convergència i Unió, i felicitant a Artur Mas i a tots els convergents per la seva victòria històrica. Han tingut 1.198.010 vots (38,47 %) del total de 3.135.764 catalans que van votar diumenge. S’han quedat a només sis escons de la majoria absoluta i podran governar amb tranquil·litat, aquesta és la primera gran realitat.
La segona és la davallada del Partit dels Socialistes de Catalunya. El PSC va obtenir diumenge 570.361 vots (18,32 %) perdent 9 escons i 225.000 vots respecte de 2006, un dels pitjors resultats que mai hem tingut. Ara ens cal responsabilitat política, cal assumir on estem, i on anem, amb dignitat, com sempre hem fet, perquè el problema no és caure, el problema és no aixecar-se...i nosaltres ja hem començat a aixecar-nos des d’avui.
Ningú podrà negar que al llarg d’aquests anys de govern d’esquerres a Catalunya, ha estat una gran millora de l’Estat del Benestar i s’han aconseguit millores en tots els grans àmbits, i això és molt positiu. Ha estat una obra de govern important, que s’ha anat explicant extensament, però no per això podem pretendre que això sigui el nostre únic puntal.
Els motius de la derrota poden ser molts, i tots tenim clar que la crisi sempre passa factura però també passa factura deixar de banda la nostra identitat, els nostres principis, el nostre projecte socialdemòcrata. Navegar sense rumb clar i fins i tot perdent el nord de vegades.
Cal que tinguem clar que volem i cap on anem. Cal reafirmar-nos més que mai en els valors del socialisme, del federalisme i del catalanisme. Cal corregir errades, cal buscar raons i cal tenir les idees clares, sense por, renunciant a coses i a persones per arribar a una visió més oberta i coherent amb nosaltres mateixos.
Estimo Catalunya i estimo el PSC, i no dubto, com no ho fet mai, que la meva gent sabrà retornar a la seva identitat, costi el que costi. Sabrem fer-ho amb la responsabilitat de la feina ben feta, sempre, com fins ara, com sempre, amb el cor ben vermell.
3 comentaris:
Hola Amanda,
Penso que el càstic ha estat excessiu i immerescut. Mai no s'havia avançat tant en polítiques socials com amb els governs d'esquerres. No entenc com la classe treballadora (que som la majoria) per tal de donar aquest vot de càstic es llença pedres al seu propi sostre. Respecto profundament la decisió de la ciutadania a les urnes, encara que em dol.
El que no farem les i els socilistes serà seure a llepar-nos les ferides.
Començarem a treballar de valent des de ja, perque estem acostumats a les dificultats, a anar contracorrent, a defensar els interessos dels que més ho necessiten en tot moment. Per això, ara més que mai, em sento orgullós de la meva ideologia i dels meus companys i companyes.
Una abraçada
Efectivament, Amanda, ja estem posant fill a l'agulla.
Efectivament Amanda tens tota la raó, però ja ens ho veiem venir, veritat? Cal calma, feina i uns quants canvis, no només respecte a retrobar la nostre identitat, també conectar partit i govern que sovint sembla que el partit no existeixi. enviaré algunes reflexions via mail, a veure si en el proper sopar podem fer alguns comentaris. Petons
Publica un comentari a l'entrada