TICs APLICADES A LA POLÍTICA

No estaria de més per començar definir exactament que son les TIC o NIC, “Noves tecnologies de la Informació y de la comunicació” o més internacionalment IT “Information Technology” que son els elements i les tècniques, principalment d’Informàtica, Internet i Telecomunicacions, que fem servir per el tractament i transmissió de la informació.

La evolució de les noves tecnologies és continua i evoluciona molt ràpidament, o l’agafes  i la segueixes o la perds i et quedes despenjat....és així i no hi ha més, o estàs a la xarxa o gairebé no existeixes.

La tecnologia web basada en la comunitats d’usuaris ha passat en poc temps de la web 1.0 (pàgines estàtiques programades en HTML) a la web 2.0, una web multicanal orientada a la interacció i a l’associació a les xarxes socials. La web 2.0 genera informació, crea sinergies (xarxa en comunitats) creant així el que s’anomena infociutadania.

La importància d’aquesta infociutadania ha fet que els partits polítics creguin cada dia més en aquestes noves tecnologies i apostin per “estar” a la xarxa. Els objectius son claus;

·         Potenciar el feedback electoral (interacció)

·         Cercar a la gent usuària (argumentant i convencent)

·         Coordinar estratègia

·         Crear continguts en el format més adient

·         Mobilitzar a la militància (recursos per ciberactivisme)

·         Calibrar la comunicació. Crear un pla estructurat de comunicació pensant en la comunicació a la xarxa

·         Immediatesa amb les relacions de partit i en el posicionament sobre la realitat

·         Explotar les possibilitats comunicatives de la tecnologia (multiformats)

·         Segmentació de l’acció política a la xarxa. Definir bé el targets (perfils)per poder enviar micro missatges a les diferents comunitats

·         Sensibilitat lingüística (possibilitats de penjar-ho a la xarxa en diferents idiomes)

El ciberactivisme té una sèrie de factors a tenir en consideració;

1.       Objectius

2.       Propostes

3.       Arguments

4.       Lideratges més compartits

5.       Activistes

6.       Pluralitat

7.       Influència (la credibilitats és molt important)

Ús del ciberactivisme;

1.       Informar (generar opinió a la xarxa)

2.       Mobilitzar

3.       Organitzar (segmentar perfils i fer escola activa)

Accions bàsiques;

1.       Publicar opinions pròpies

2.       Contra argumentar

3.       Difondre material del partit

4.       Crear comunitat

El PSC, i se’ns dubte, també la resta de partit, fa servir una sèrie d’eines pel ciberactivisme;

·         Web

·         Blogosfera.socialistes.cat

·         Twitter                http://twitter.com

·         Facebook           http://www.facebook.com

·         Multimedies...

Alguns exemples;

http://www.slideshare.net/      per poder compartir power points

http://www.youtube.com/       per compartir qualsevol vídeo

Cercadors:          http://www.google.es/

                               http://m.es.yahoo.com/

                               http://es.ask.com/#subject:ask|pg:1

                               http://blogsearch.google.es/

                               http://www.google.es/reader  per organitzar com compartim tots els nostres enllaços i pagines d’interès.

Actualment el format de la font web pot ser en format RSS o en format ATOM. A totes les pàgines trobarem el “compartir en RSS” o en “compartir missatges ATOM”. Si ens organitzem la nostra informació, la podrem rebre millor, de forma més ordenada i coherent i alhora podrem retransmetre-la millor, amb agilitat i rapidesa. La informació ha de fluir al moment a la xarxa, la notícia perd tota la seva força si es dilata en el temps, si volem informar, ajudar o opinar a la xarxa hem d’interactuar el més ràpidament possible, sinó, algú ho farà per nosaltres i potser no amb els mateixos interessos.

(*)Fotos al Citilab de Cornellà a la classe impartida per Raquel Querol i Jessica Fillol

DANI FERNÁNDEZ I LA SITUACIÓ POLÍTICA ACTUAL

“Sense el valor de la igualtat no s’entén el socialisme” – Dani Fernández

A aquestes alçades del curs els sopars tertúlies s’han convertit en bons moments entre un grapat d’amics on compartim el dia  a dia i xerrem sobre les nostres realitats més immediates. Sobre les nostres inquietuds, les nostres igualtats i alhora les nostres diferències...Un dia a dia de la política actual més a nivell municipal, més a nivell de carrer...en definitiva de la nostra política, la nostra política del dia a dia. No falta qui ens fa la xerrada de torn sobre el tema concret i sobre el que circulen les posteriors preguntes, una dinàmica distesa i amb la millor manera de continuar aprofundint en aquest món polític.

Dani Fernández va ser l’encarregat de fer-nos divendres la xerrada sobre política actual i sens dubte va complir totes les expectatives. El problema que reconeix Dani i segur que tots nosaltres, és que tenim el handicap de estar governant a tots els estaments enmig de la pitjor crisi econòmica que hem patit, però se’ns dubte Espanya ha fet lo fonamental que havia de fer davant aquesta crisi. La nostra errada va ser no reconèixer el primer any la veritable repercussió de la crisi que estàvem començant. Tot i haver de continuar treballant per el nostre dia a dia no ens podem oblidar que estem aquí per treballar per  la nostra ideologia. Una socialdemocràcia que a nivell global poder assegurar que no es pas dolenta i no perquè ho diguem nosaltres sinó perquè la història parla per si mateixa, i parla d’una socialdemocràcia que ha donat bons fruits al llarg dels anys i que no ha causat pas grans mals a la història de la humanitat. Potser un dels problemes que arrosseguem – i que més d’un s’encarrega de recordant-s’ho sovint- es no aconseguir el nivell d’hegemonia que hauríem de tenir.  Segons Dani Fernández, la igualtat, les polítiques socials, l’ internacionalisme i Europa són punts claus i de vital importància per fer que la socialdemocràcia tiri endavant. A la nostra agenda no apareix la defensa de les nostres pròpies identitats, és quelcom que va més enllà.

Queda molt per treballar i per això s’està treballant, amb les idees clares i amb objectius comuns. Tenint clar coses com que sense el valor de la igualtat no s’entén el socialisme. Coses com que s’ha de continuar fent una política fiscal perquè sense política fiscal no hi ha estat. Coses com continuar treballant amb els sindicats  i no contra els sindicats. Bones idees, bons objectius.

Per Dani, al President José Luis Rodríguez Zapatero se’l recordarà com el president de la ampliació de les llibertats a Espanya.  No podem oblidar que ha estat el president que més se l’ha jugat per fer complir els seus compromisos amb Catalunya. Aquest semestre tindrem gràcies a la presidència europea un element clau per la seva consolidació, serà una bona oportunitat, un bon repte.

A nivell més proper, a Catalunya podem fer també un balanç global enormement positiu. Catalunya ha donat una resposta raonable a la crisi i ha fet realment el que tenia que fer en situacions així. 

El partit socialista, segons ens explicava Dani Fernández,  no té aliances estables, realment per no haver pogut i no per altre cosa, però fent llavors de la necessitat virtut i creant l’executiva variable.

Pel que fa a la possibilitat d’anar a Madrid com a grup parlamentari propi Dani Fernández té ben clara la seva postura; completament en desacord i la seva argumentació va ser concisa. En el seu model d’Estat Federal, en el que creu plenament, Espanya, li sembla ben lògic compartir al Congrés amb el partit amb el que compartim ideologia, es a dir amb el PSOE. El PSC és fort per tenir un acord federal amb el PSOE. Altra cosa seria potser en el Senat on si es toquen temes més territorials.

A més de manifestar-se a favor de la festa dels braus, com molts de nosaltres, Dani està en contra del debat que amb això busca només el “anti-España” per ficar cullerada i volent marcar diferències per tallar tradicions històricament arrelades a Catalunya, bona mostra d’un debat polític plenament tret de lloc. Dani també es va mostrar crític amb el tema de les vegueries, que ja ni el nom li agrada. I en canvi si va destacar la importància que van tenir canaris i navarresos sent claus per aprovar el tema del finançament a Catalunya.  

Moltes paraules, molta política i sobretot molt bona feina. Endavant Dani, continua així!.

CONSTRUCCIÓ DEL DISCURS POLÍTIC; COMUNICACIÓ PERSONAL I MEDIATICA

 

La primera sessió que van tenir amb Iñaki Bustinduy va ser estupenda. Aprofundir en temes de comunicació sempre m’apassiona i sé que és una de les parts claus d’aquest curs. Es molt important comunicar i comunicar bé, aprofitant tots els recursos possibles per millorar aquesta comunicació.

La comunicació és realment una estratègia i sempre s’ha de pensar i preparar prèviament. Mai s’ha d’improvisar; la millor improvisació és la que es prepara. Sempre has de tenir alguna cosa preparada o algunes estructures mig construïdes per si et sorgeix la opció de tenir que parlar.

Planificació: Ens hem de preguntar

PERQUÈ ?  --> Objectiu

A QUI?  --> Públic

QUÈ? --> Contingut

COM? --> Manera

QUAN? --> Temps

ON? --> Entorn

Els objectius de la nostra comunicació requereixen una bona reflexió de la visió que volem.

Els objectius per poder ser vàlids han de ser sempre SMART, es a dir;

S --> específics

M --> mesurables

A --> assumibles

R --> que siguin un repte

T --> que es puguin temporalitzar

Iñaki ens va recomanar el llibre “La isla de los 5 faros” de Ramón Cortés on se’ns parla dels fars en clau de comunicació;

1.       Fauáritx; Un únic missatge. Una gran idea. Única. Tots els arguments girant al seu voltant. Destaca una sàvia inscripció d’un vell monestir; “parla només si el que has de dir és millor que el silenci”.

2.       Artrutx; Missatge que brilli. Que destaqui. Història memorable.

3.       Punta Nati; Amb llenguatge compartit per tots els interlocutors. Que connecti. Pensant en qui ens escolta.

4.       Cavalleria; Importa el que la gent capta. Comuniquem el que sentim.

5.       Illa de l’aire; La convicció és el que convenç no l’esforç en convèncer. S’ha de respectar  sempre la llibertat de qui escolta.

El missatge ha de ser sempre senzill, únic, un gran missatge. Alhora ha de ser també genuí, memorable. Ha de ser també amb un llenguatge concret (que connecti). Ha de ser amb empatia (el missatge que val és el que capta la gent). I també ha de ser sobretot persuasiu (ha d’emocionar en lloc de vendre).

Frases importants com “Troba primer el missatge i després les paraules vindran soles” i “Tu ets el missatge”, recordem que les paraules son només el 7% del que comuniquem.

Un tema també important a la hora de comunicar és respectar sempre el temps que tinguem i tampoc cal apurar-lo al màxim

“¿El bon comunicador...neix o es fa?”...gran dilema...hi ha de tot...

Algunes frases; “No soy orador, como lo es Bruto, sino un hombre sencillo, como todos sabéis”

“Hay dos cosas que conceden al hombre el prestigio, las dotes para la guerra y las dotes como orador”

“Los puntos se comentarán en el futuro...confía”

“Fue una medicina horrible pero el paciente la necesitaba”

“Sigue hambriento. Sigue Alocado”

Les característiques d’un bon comunicador serien:

·         Autenticitat,

·         Seguretat, credibilitat

·         Emoció, passió, vitalitat, entusiasme

·         Persuasió, influència

·         Empatia, proximitat

·         Equilibri

·         Humilitat

·         Sinceritat

·         Credibilitat

·         Sensibilitat

·         Honestedat

·         Autoconfiança

·         Carisma

·         Experiència (coneixement)

·         Caràcter

FEEDBACK

A la comunicació és molt important la retroalimentació, el feedback. És important retro alimentar al emissor i donar-li un feedback positiu. 

El tema del feedback el tenim ben esquematitzat a la Finestra de Johari:

 

El feedback es demana. S’ha de demanar permís o rebre la sol·licitud. Es bo demanar-ho perquè ens pot ser molt útil, però primer ens hauríem de donar un auto feedback previ doncs nosaltres  mateixos serem molt més autocrítics.

Cal tenir clar que el feedback ha de descriure y no avaluar i sempre s’ha de dirigir a la conducta i no a la persona. A més ha de ser oportú, no es pot colar un feedback en un moment inoportú. S’han de destacar els punts forts com també els millorables. Cal utilitzar un llenguatge condicional com “em sembla”, “crec”...

El feedback s’ha d’acceptar sempre i no s’ha de discutir ni intentar justificar. El feedback hauria de ser bilateral i democràtic però la realitat és que encara no estem prou preparats. Lo ideal és començar dient alguna cosa bona, colar després lo dolent i acabar dient alguna altre cosa també bona.

A la comunicació s’ha de considerar:

CORPORALITAT (el que es fa) i EMOCIONALITAT (lo que se sent) à 93%

LLENGUATGE (el que es diu) à 7%

Les paraules son necessàries però no suficients. Has d’aprofitar la resta d’elements per millorar la teva comunicació. El llenguatge entra millor si el cos acompanya.

Has d’acompanyar sempre amb gestos la teva comunicació, gesticular tot el que parles t’ajudarà a comunicar millor, però el que si hem d’evitar son els tics gestuals i això si ens perjudicaria.

T’has de creure el que dius per poder comunicar bé, no pots fer simplement de megàfon perquè la impostura es nota.

A més si ho tens preparat està tot més controlat. Sempre s’han de planificar diferents escenaris possibles i diferents opcions per si has de parlar.

La distancia psicològica entre l’orador i el públic s’ha de trencar aviat, però no has de subestimar aquesta distància. Tot i que reduïda, la distància ha d’existir sempre i si es trenca del tot, l’orador és mort.

La comunicació efectiva és mirar sempre als ulls perquè així es transmet moltíssim. Si hi ha molta gent també has de mirar-los als ulls, fent “barridos” amb forma de M o W.

Amb la veu es pot treballar el ritme, el volum i la entonació i és important adequar-los sempre a la situació.

El silenci també és fonamental, fins a 8 segons en silenci es poden aguantar però pot arribar a resultar incòmode. Realment s’ha de saber utilitzar el silenci, hem de gaudir d’ell i saber transmetre-ho.

Tampoc cal oblidar que mai tindràs una segona oportunitat per donar una primera impressió.

La vestimenta cal tenir en compte que no ha de ser el missatge, és important però no ha de ser la notícia. Per sort o per desgràcia, la premsa existeix per encarregar-se de fer-lo notícia si els hi hem posat fàcil i per això hem de ser conseqüents en la repercussió que pot tenir la nostra vestimenta i el nostre aspecte en general si està fora de lloc.

Has de facilitar la comunicació i arribar més als teus interlocutors però sabent que tot el que  surt de lo establert és notícia, i això hi ha gent que ho utilitza per crear un personatge, però un personatge té una vida limitada i això és fruit de la falta d’autenticitat.

Hem de ser autèntics, no irreals, ser nosaltres mateixos i saber comunicar aprofitant tots els recursos possibles i amb tota la credibilitat que podem per tal d’arribar a tothom o a la majoria de gent possible.

 

TÈCNIQUES TEATRALS APLICADES A LA COMUNICACIÓ POLÍTICA (II)

Con diez cañones por banda

viento en popa a toda vela, me pregunto,

si no es verdad ángel de amor

que en esta apartada orilla,

tu me gustas cuando callas

porque estás como ausente.

Y entonces mi táctica es mirarte

y aprender como sos

y preguntarme que es poesía,

mientras un niño soñaba

con un caballo de cartón.

Y yo aprendía y aprendía

y la lengua me mordía

y mi cuerpo era mi voz

y mi voz mi pensamiento. 

Sé que avui em puc permetre aquesta llicència que de ben segur tots els companys del Grup B de teatre podreu entendre...

La darrera sessió amb el Pepelu al Institut del Teatre, va ser el complement perfecte a la primera. Primer vam obrir boca i el segon dia vam poder aprofundir  una mica més, llàstima que només una mica. però el que si vam poder assegurar es que ens va saber a poc. Segur que tots insistirem en aquella trobada que ens van prometre cap a final de curs, per poder veure les nostres evolucions.

El que ens van donar  no es una doctrina estricta, ni molt menys. Son un seguit de pautes i consells a seguir en el moment en que cadascú els necessiti, i això pot ser molt valuós.

Vam aprendre la importància del relaxament; la llengua, la cara, les mans i tot el nostre cos, podrà ser molt menys rígid i molt més flexible i per tant molt més agradable i molt més proper, si  abans hem aconseguit aquest relaxament.

Els gestos son tan o més importants que  les nostres paraules, si ho sabem expressar gesticulant sabrem entonar i arribar molt més al nostre auditori. Transmetre aquesta seguretat, aquesta sinceritat, és primordial per fer-nos més propers a qui ens escolta.

Mosseguem-nos la llegua, badallem, gesticulem amb tota la nostre cara i tot el nostre cos, aprofitem el silenci, juguem amb ell, fem-lo nostre...i després...sentim la seguretat de controlar-lo, de controlar-nos i tindrem molt de guanyat.

PD- Més fotos al Facebook (...quan pugui!)

ANIVERSARIS MÀSTER

Al descans de la darrera classe del mes de desembre, vam aprofitar per celebrar els aniversaris dels companys que feien anys abans de final d’any; la Sònia, l’Abigail i el Mario Ibáñez (que tenim més d’un de Mario!). 

Moltes Felicitats una vegada més a tots tres!!!

Un cop més, tots els companys van respondre a la perfecció i fins i tot va sobrar menjar...i tot estava boníssim. Aquí hi ha una mostra de com estava la taula, com va anar evolucionant i com va quedar...

Tots tres van tenir també les seves postals de felicitació, i com no, els seus regalets. 

Amb el grapat de fotos que us deixo, resta poc per dir, només lo important que em sembla poder anar fent pinya amb aquestes petites coses que ens uneixen encara més. Gràcies companys per ser així!!!

URBANISME PER A NO URBANISTES amb Marçal Tarragó

No es tan simple entendre el que ha de ser una bona política d’urbanisme i per això ens van explicar les claus del que és i el que ha de ser l’ urbanisme, una bona política d’urbanisme.  No es tan entendre el que es fa sinó perquè es fa.

D’entrada hem de comprendre bé la ciutat per poder projectar-la primer i construir-la després, sense fer servir ni la teoria NINBY (no al meu pati de darrera) ni la teoria NIMEY (no al meu any electoral).

És important aconseguir la ciutat de les 3 C:

• COMPACTADA, es a dir, d’alta densitat
• COMPLEXA, es a dir, amb barreja d’usos
• COHESIONADA SOCIALMENT, fet que només es podrà donar si es donen els dos casos anteriors.

Sobre els anys 1830 i 1840 a Barcelona es va seguir el Pla Cerdà amb la reforma de la gran obra de l’eixample de Barcelona. Sardà era un home avançat per la seva època, un home de progrés  que va ajudar a fer un bon urbanisme. Remuntant-nos més enllà podem dir que el principi de les nostres ciutats va venir quan el primer recol·lector es va convertir en pagès i quan el primer caçador es convertir en ramader. La parcel·lació gòtica va ser l’origen real del que avui en dia son les nostres ciutats i després, per  l’obertura de nous carrers es van ampliar antics camins rurals gràcies a la cessió dels propietaris de una part del seu terreny. Per contra, l’ urbanisme militar no va tenir després aquest problema perquè tot era terreny conquerit i podien obrir nous carrers sense tenir que demanar terreny a ningú. Amb això va sorgir el que es va anomenar  urbanisme regular o urbanisme de cordill, tota una trama de carrers iguals sobre terreny conquerit.

Amb la revolució industrial, van sorgir les necessitats de nous habitatges i alhora s’havien de crear nous espais industrials a prop. Amb això va començar la barreja d’usos a les ciutats i van aparèixer també noves formes de transport i principalment una, el tren. Degut a això es van fer els xamfrans de l’eixample.

La forma d’octàgon que es feia als encreuaments dels carrers  va sorgir del pla Cerdà i es va pensar perquè poguessin girar els tramvies o trens si havien de passar.

Amb el racionalisme dels anys 20, va sorgir el concepte dels 3 vuits; 8 hores de feina, 8 hores per dormir i 8 hores per altres usos, donant lloc al anomenat zooning, creant diferents zones a les ciutats per diferents usos. També va sorgir el tema de “caseta i l’hortet” del Macià que no va tenir gens èxit i també van començar a sorgir les anomenades ciutats de vacances.

A les ciutats es demanava una tipologia residencial i amb demanda comercial (alta densitat) amb lo que es creaven blocs plurifamiliars amb els baixos destinats a les diferents activitats econòmiques. Realment, entre tots els baixos d’una illa de cases podien cobrir-se totes les necessitats bàsiques de la gent que vivia en aquella mateixa illa.

A finals dels anys 60 i fins al 75 aproximadament va tornar a haver-hi molta demanda de pisos degut a la segona onada migratòria del món rural cap a les ciutats, però el problema es que no tenien una cultura de proximitat per no tenir la ciutat de la barreja d’usos. Llavors es va construir sense activitats comercials als baixos, fent vivendes també a la planta baixa, i amb això es va perdre l’espai d’activitat social, l’espai de més proximitat i alhora de més control social. Per això des del sector públic és un error promoure construccions que no ajudin a la cohesió social.

Llavors va donar-se el que s’anomenava “Sprawl”, es a dir, esquitxada del territori, que va néixer als EEUU sobre els anys 50 quan la gent tenia por de viure al centre de una ciutat que s’anava omplint de negres i per això marxaven a les afores. Aquest mateix moviment  es va donar aquí i la gent marxava cap a altres zones del territori, com a Sant Quirze del Vallès on es va fer una tipologia de construccions unifamiliars amb moltes menys persones per hectàrea i sense usos comercials a prop i això ha estat un problema pel territori. En canvi, la dreta catalana ho promovia, demostrant així que sempre ha tingut una ideologia antiurbana.

En l’ urbanisme com a procés hi ha un concepte clau com es la classificació del sòl i no calificació. Hi ha diferents classificacions de sòl;

·         sòl urbà (que pot ser consolidat o no consolidat).

·         sòl no urbanitzable (que mai pot arribar a ser urbà).

·         sòl urbanitzable (que pot ser urbanitzable delimitats i d’urbanització prioritària)

Els instruments de planejament segueixen els diferents plans urbanístics: 

•   Plans territorials

Ø Territorial general

Ø  Territorials parcials

Ø  Territorials sectorials

Ø  Directors urbanístics

• Plans Municipals

Ø  D’ordenació urbanística municipal

Ø  D’actuació urbanística municipal

Ø  Normes de planejament urbanístic

• Plans de Desenvolupament (Planejament derivat)

Ø  Plans parcials o PAU (plans d’actuació urbanística)

Ø  Plans especials

Ø  Plans de millora urbana PMU (abans PERI, plans de reforma interior)

Ø  Catàlegs de bens protegits

Ø  Ordenances municipals

La classificació dels usos dels terrenys es pot fer segons  la funció urbanística, segons la permissibilitats, segons l’activitat o segons el domini. Segons la permissibilitats és el més important; hi han usos dominants, usos compatibles , usos condicionats i usos incompatibles.

Tot el tema de l’ urbanisme a les ciutats, porta encabit una sèrie de gestions claus pel seu bon funcionament.  La ciutat es comença a construir al final. La gestió urbanística es “la justa distribució de càrregues i beneficis derivats del planejament urbanístic”. S’han de fer tramitació de llicencies, informacions públiques, aprovacions provisionals i definitives, temes de expropiació, cooperació o compensació, inspeccions, sancions, compliment de llicències urbanístiques i projectes d’urbanització....un munt de feina per gestionar un bon urbanisme que ajudi a construir la ciutat de tots. Una ciutat plena de diferents realitats que han de poder coexistir de la millor manera possible però sempre buscant el major benefici global.