PÈRDUES I CONFIDÈNCIES

He perdut tantes coses al llarg de la meva vida... que sovint moltes sembla que ja no haurien ni de doldre....però ho continuen fent.

Ja vaig néixer perdent al meu pare, la vida va voler que morís abans de jo arribar, potser per això vaig plorar més del compte aquell dia...però d’això ja en fa molts anys...

Al llarg de la vida t’has d’anar desprenent de coses progressivament per anar deixant lloc a d’altres de noves, és llei de vida, però aquest procés és evolutiu, no dràstic i es pren com a quelcom força normal.

El problema son altre mena de pèrdues, les inesperades, les que et fan a propòsit...aquestes son les pitjors...

El fet és que la política m'està arravatant moltes coses, i no tan físiques, que també, sinó coses com la il·lusió, les ganes....dol perdre la il·lusió, dolen perdre les ganes, dol perdre la fe en les persones...dol saber que han perdut el nord, que han perdut la mesura del que és correcte, la valoració de la feina feta...dol veure com estan perdent a les persones per la seva pròpia incompetència...per la seva manca de tacte...

Quan ets a dalt del teu pedestal i només veus als que t’aclamen –molts t’idolatren facis el que facis-...dol veure com t’oblides dels que fa molts anys et van ajudar a pujar esgraons, els que s’han cansat d’ajudar-te a pujar sense ni una “palmadeta” a l’esquena...dol veure com des de les alçades no es veu la “cuneta” on tants heu deixat pel camí...i els que encara falten per caure.... Sort, si més no, com algú em deia ahir, que la “cuneta”deu ser un lloc molt interessant...ple de supervivents...supervivents que no dubten en aixecar-se amb més força cada vegada...però no ja per ajudar-te sinó per ajudar-se a ells mateixos...

ARRIBA UN PUNT EN QUÈ...

Arriba un punt en què et punxen i ja ni fa mal ni surt sang ni res de res…. i és greu arribar a això... a mi per sort encara em fa mal, encara em dolen moltes coses, encara em dol molta gent, moltes paraules, les dites i les no dites (que son sovint les pitjors)... i no sé si és bona la disfressa de forta però no acostuma a ajudar en aquests casos, però ja la tinc com a segona pell i encara gràcies, pitjor seria la de bleda... encara se n’aprofitarien més... Però el dia que ens fem tan durs com perquè cap cop ni cap menyspreu ens dolgui... serà massa tard.... i el problema és que els cops deixen senyals, més profundes cada vegada i per molt que es curin sempre queden... sempre queda alguna senyal i la pell es fa més fina cada vegada... com s’asseca un pou de tan xuclar-li l’aigua...

Hi ha qui es pensa que alguns som capaços d’aguantar-ho tot i encara es queixen sinó ho fas, però arribarà un dia, en que el cop no farà mal i a ells hi els doldrà la mà del cop, però llavors els em-penediments de res serviran... el pou estarà sec i només per culpa seva...

Mentrestant seguirem... amb el cap ben alt, amb l’orgull de la bona feina per bandera, sempre,... però pica si vols... que no t’escolto... no escolto a qui no m’estima...i quan més piques més forta em fas i més dèbil tu et quedaràs.

Vergonya, desafecció....?¿?¿

Quan sento tantes coses aquests dies, em fa vergonya estar ficada dins el sac dels polítics. Estic cansada d'haver de sentir una i altra vegada que tots som iguals.... però hi ha per pensar-ho..... perquè com a mínim hi ha molts d'iguals.

Hi ha molts de vividors i molts que fan el que sigui per continuar vivint o per començar a viure-hi. Es fan pactes antinaturals, il·legítims i sense cap mena de coherència. Sovint no serveix de res el que el poble ha votat quan és l'únic que té legitimitat per escollir als seus polítics. Ja he dit més d'una vegada que cada poble té els governants que mereix i cada governant té el poble que li pertoca, i no podem queixar-nos d'aquesta mala fama dels polítics després de fer totes aquestes coses.

És esgarrifós veure com s’arracona a gent vàlida per sobre dels interessos personals, abans i després de les eleccions, desprestigiant el valor del polític i de la política, no ens podem queixar de tenir desafecció... si gairebé jo la tinc també... i molta...

Tal i com està tot i amb tot el que s’està fent... el més difícil serà no tenir-la....

CANSADA & APÀTICA

Estic cansada, molts cansada....fins i tot diria més, estic apàtica (compte amb la diferència clara entre cansat i apàtic).

Quan estàs cansat, realment és per una manca d’energia per fer les coses, i amb el corresponent descans es soluciona, es tracta d’un problema muscular. En canvi l’estat d’apatia apareix quan no es tenen ganes de fer les coses, és un problema del sistema nerviós....

Vist això, vull pensar que el meu sistema nerviós em fa estar apàtica cap a determinades coses...però només cap a coses concretes....coses que cada vegada més deixen d’enamorar-me... El cos és savi, sempre, tot i que de vegades li fem poc cas...

Seguim?

NI SECTES NI SECTARISMES

Sempre m’han fet por les sectes. Mai he entès com la gent pot ser sotmesa d’aquesta manera. Però hi ha moltes més sectes del que pròpiament entenem com a veritable secta, per desgràcia, cada vegada més, moltes formes de captar adeptes a diferents causes treballen amb directrius d’una mena de secta i és perillós.

Diuen que el que busquen les sectes o similars son persones obedients i mal·leables per poder-les modificar i influenciar-les de forma fàcil...i de vegades t’acaben “segrestant” contra la teva real voluntat fins el punt que sovint les víctimes acaben desenvolupant una relació de complicitat amb qui les té “segrestades” . I això fins i tot pot acabar sent un “síndrome d’Estocolm”, reacció psíquica positiva de la víctima cap els seus “segrestadors”. Diuen que es barreja un sentiment de gratitud i amistat que et fa no veure la situació real que estàs vivint, alhora que t’endinses en una submissió psicològica que porta a una adaptació inconscient a la situació, anul·lant el ressentiment i l’odi, i obrint-se a sentiments d’agraïment.

Diuen que potser molts estem dins d’alguna mena de secta...Per tot això penso en la importància de tenir les idees clares. Sempre amb els teus ideals i les teves bases com a puntals...escoltant, opinant, decidint...però sempre sense cap mena de submissió.

Si tu em falles i em fas mal...jo no haig d’agrair-te aquest mal que m’has fet...però no puc faltar als meus principis que em marquen que les feines sempre s’han d’acabar, i acabar-les bé, amb nota....sempre deixant clara la teva vàlua, la teva capacitat...per molt que negant-la i trepitjant-la, t’hagin fet mal...molt mal...però no tant com per segrestar-te, com per obligar-te a dir “amén” contínuament...això no...només faltaria... Ajuda’ls tu, ajuda’ls a penedir-se d’haver-te negat, d’haver-se equivocat...

No és el mateix i ho tinc molt clar. Jo decideixo...sempre...tot té un principi...tot té un final...però sense sectes ni sectarismes.

FES-ME CONFIANÇA?

Fes-me confiança...fes-me confiança...però i tu me la fas a mi ?...

La confiança en les persones és un sentiment “conscient” que s’ha de cultivar. Ja diuen que els capaços de generar confiança en els altres, tenen una quota més alta de poder perquè poden arribar a influir en la resta, generant un bon grau d’empatia. Però per sort o desgràcia és força fluctuant...degut als interessos d’uns i altres...

En canvi, en les diferents especies animals, els sentiments de confiança depenen dels seus instints, son sentiments “inconscients”...però l’instint de saber en qui pots confiar segur que no els hi falla tant com ens falla a l’espècie humana....

Fes-me confiança....qui jo?....tu no me l’has fet pas a mi....i el meu instint no m’enganyava... no es pot demanar tant i no donar res....

ANALFABETISME POLÍTIC

El fet que a una persona no li interessi la política i fins hi tot que passi d'ella, ja em sembla molt preocupant, molt incomprensible, però la llibertat ens permet això i més. Mai he entès que es pugui passar d'una cosa que ho mou tot a la nostra vida, perquè el que fan els nostres polítics tots ho notem d'una o altra manera. Passar-hi, no opinar, no votar, no implicar-se.... però poder queixar-se com el que més... és ja el sumum, però d'aquests en tenim molts, masses... tot i que potser mai és massa.

Diuen que el poble té els governants que es mereix, i els governants, per la seva part, tenen també el poble que es mereixen, perquè ni uns ni altres son d'alguna manera capaços de canviar-los.... i aquest és el gran problema. Però una píndola més, que algú passi de la política i ho proclami i que després intervingui en un projecte de govern... és una gran incongruència, tant per ell com pel projecte que li ha ofert participar-hi.

Quan tot s'hi val tenim un problema... mentrestant, seguirem tenint el govern i el poble que ens mereixem.... i queixar-se amb la boca petita... serveix de molt poc, per no dir de res...

LEGITIMITAT

És legítim tot el que és legal, és legal tot el que és legítim???....no sempre…

Trobem a la xarxa que “La legalitat consisteix en el recolzament que dóna la llei a una actitud determinada. La legitimitat es fonamenta en un sistema de valors i principis ètics” perquè “La legitimitat és el concepte que garanteix que una institució té dret a exercir el poder que li ha estat atorgat, segons les lleis vigents o els principis morals socialment acceptats… en els països democràtics el vot concedeix legitimitat al guanyador de les eleccions”.

Que es tingui la legitimitat per fer les coses no sempre implica que es facin legítimament correctes i sota el paraigües de la legitimitat es fan sovint masses irregularitats, masses il·legalitats.... La legitimitat no pot emparar qualsevol cosa a qualsevol preu, i no oblidem que la legitimitat la atorga la voluntat popular, la voluntat dels votants.

El que no podem oblidar és que la política és un instrument de la societat, però sinó serveix a la societat i es serveix només a si mateixa, no té cap mena d’utilitat...

Haurem de seguir lluitant perquè el que és legítim sigui sempre legal i el que és legal, sigui sempre legítim. Però mentrestant deixem-los treballar legítimament, que després ja parlarem....perquè el temps...a tots els posa al seu lloc...