Només queden 73 dies...

Queden 73 dies i molta feina encara per fer, sense presses però sense pauses. 73 dies per prendre decisions molts importants per tots, sent conseqüents i coherents, i sempre mirant més enllà.

Queden 73 dies perquè els que no es troben el cor en el que estan fent, se’l busquin o millor es dediquin a altres coses. 73 dies per tenir clar que el teu sentiment polític va de la mà de les teves idees, el cor i el cap enganxats, amalgamats i bategant plegats.

Queden 73 dies per canviar-se les “chaquetes”, per deixar de jugar, o per continuar jugant més encara. Queden només 73 dies perquè decideixis el que vols; per quedar-te o per marxar, o fins i tot per venir per primera vegada.

Només queden 73 dies per seguir demostrant-te a tu mateix, que segueixes sent fidel als teus sentiments, amb el cor...sempre amb el cor... ...perquè sense cor no som res... i per no ser res, més val no ser-hi.

CONTINUEM TREBALLANT

Quan comença setembre sembla que tot torna a la rutina, anava a dir que tot torna a la normalitat però on està i on deixa d’estar la normalitat?, del que es tracta és de reprendre el ritme d’abans de les vacances.

Comença setembre i comencen les cues als semàfors de la ciutat, comença la gent a treballar (la gran majoria de la gent), els nens comencen a entrenar als diferents esports, les mares a comprar les darreres coses abans de començar l’escola....i ja el dia que comença l’escola sembla que acaba de tornar tot definitivament al ritme normal. Tot i tothom queda perfectament ubicat a les seves rutines...fantàstic..o no...

És llavors quan comencen els nervis, les presses, les corre cuites que sembla que la desconnexió estival s’havia emportat...però han tornat...per tornar a ser un dels hàbits més habituals de la nostra rutina.A la política passa una mica el mateix, però no tant, es continua treballant igual que tot l’any però a un ritme molt més distés. Tot i no fer una parada radical d’estiu ja es diu també que comença al setembre el nou curs polític. I a molts els hi entren les presses, els nervis...molts comencen a tenir pressa per rebre la notícia de la convocatòria d’eleccions autonòmiques, però el nostre president, que com deia Enric Sopena a un article seu aquesta setmana “no dona puntada sense fil” i ha demostrat que no té pressa i que no és ell precisament qui ha de córrer. Cal no desaprofitar el temps i reinvertir en esforços per acabar d’explicar la feina feta i el gran canvi que està tenint Catalunya (campanya el canvi real del PSC) i seguir treballant com no s’ha deixat mai de fer (President Montilla). Innovant amb webs de participació com Sociates, amb aplicacions com President Montilla per Ihone i estant present a les principals xarxes socials (Facebook, YouTube, Twitter, Flickr ...).

En definitiva, no hi ha pressa per seguir treballant, qui vulgui córrer que corri, nosaltres reprenem la rutina amb la naturalitat d’aquell que no ha deixat cap dia de treballar i que ho seguirà fent dia a dia, passi el que passi.

José Zaragoza: “No som un partit creat sobre les eleccions sinó sobre les conviccions”

Qui em coneix sap que de sempre he admirat la sinceritat en la política, sempre he admirat la seguretat per mantenir les idees i defendre-les davant la resta. Sempre he admirat això en gent com en José Zaragoza, amb la claredat d’unes paraules que de vegades molts critiquen de directes i massa dures, però que denoten gran fermesa i seguretat i que les coses no s’han de deixar de dir per molt que a algú no li agradin.

Aquella nit vaig arribar just abans de les presentacions al sopar amb el José Zaragoza al venir del Consell de Federació del Vallès Oriental i tots estaven asseguts per sopar. Molts esperaven aquella nit rebre ànims en mig de la situació complicada que vivim, expectatives surrealistes potser, i per això, molts van acabar decebuts, però jo no. Una vegada més José Zaragoza va estar en la seva línia, sincer, directe, amb les idees clares en el seu ideari socialista. Com va dir “No som un partit creat sobre les eleccions sinó sobre les conviccions” afegint que “però no pots enganyar-te, si tenim conviccions de cor no podem oblidar que el cap existeix per prendre les decisions adequades i potser s'ha trigat massa a prendre decisions donant vida a la dreta populista. No oblidem que nosaltres tenim un model molt seriós i no ens agrada fer demagògia”.

Zaragoza ha portat durant molt de temps les campanyes electorals al PSC i continua formant part del comitè electoral, però ens va voler deixar clar que la campanya no ho és tot “les campanyes son només l’anècdota de la política, son un instrument més que utilitzem, però lo fonamental no deixa de ser la política en si. Una campanya no decideix unes eleccions perquè el context polític va canviant contínuament i no tot pot dependre només d’un eslògan” assegurava Pepe Zaragoza. El PSC té una ideologia i un projecte a mantenir que és el realment important, afegint que “la nostra batalla no és una elecció, és un projecte polític per canviar la societat i perdis o no les eleccions el que no has de perdre mai és el projecte, i el que realment has de fer és treballar encara una mica més cada dia “. I en la seva explicació va al•ludir a un relat de Kafka sobre la muralla xina on ens demostra que una gran obra que anava més enllà de la persona és va poder concloure fent petits mini projectes que permetien petits triomfs que donaven més seguretat i força als treballadors. La importància de crear petits fronts que es puguin anar treballant garantiran millors feines i molt més compromís evitant caure en la desídia al no veure mai com s'arriba al final del projecte. “I nosaltres hem de fer igual” deia Zaragoza Estem fent bona feina al llarg de tots aquests anys i per això podem anar sempre amb la cara ben alta perquè ara no ens poden retreure res i això és l’important, anar guanyant petites batalles que ens consoliden en els nostres compromisos amb la societat i amb el nostre programa, tot i que com deia Zaragoza “hem de convertir el nostre gran projecte en petites batalles que el fan cada vegada més eficient i just. La nostra feina no es només una batalla electoral, hi ha moltes més coses que hem d’anar fent entre tots en el dia a dia” .“ser d'esquerres no implica tornar-nos cecs davant determinats problemes que té la gent”. I parlant de projectes polítics va incidir també en les situacions actuals de CIU assegurant que “el problema que té CIU és que no se'ls creuen, ni ells mateixos s'ho creuen, amb aquestes polítiques tan canviants que fan. Ells no tenen una campanya clara i no saben realment on van”. Es perjudiquen ells sols i a nosaltres només ens cal fer la nostra campanya, mantenint la fortalesa en les nostres idees i prescindint de les seves.

Les situacions canviants t’obliguen a adequar-te contínuament a les circumstàncies i mai pots tenir una previsió estàtica d’actuació. Però, com afrontes les coses quan la situació és dolenta?...una gran pregunta...que requereix, se’ns dubte una gran resposta com la que ens va donar en José Zaragoza “doncs igual que quan la situació és bona...com deia Felipe González a les campanyes només hi ha dos escenaris possibles; quan vas de perdedor que el que has de fer és llençar una bomba que tot i que ningú sap exactament que pot suposar això com a mínim farà que es mogui l’escenari i ja obres una possibilitat al canvi, o quan vas per davant, de guanyador, que llavors t’has de fer el mor, perquè no es mogui res” afegint que “quan més complicat ho tens és quan cal fer més esforç de compromís”.

Actualment estem passant una situació política molt difícil perquè la crisi econòmica afecta a tota la nostra societat, i es que “l’economia ens ha debilitat a tots i per això de vegades s’han hagut de prendre decisions contra les nostres pròpies creences i no es un problema de les mesures presses sinó de les pròpies exigències econòmiques. Quan la gent té por, el que busca és altres confiances i genera reaccions normals perquè tenim una societat complexa i que no és homogènia i de vegades aquesta societat busca un culpable i molt sovint diferent segons les circumstàncies” i aquesta és la realitat amb la que hem de conviure a la nostra societat, una realitat que no afavoreix a la forma que estàvem acostumats de fer política i afirmava molt bé Zaragoza que “la crisi fa a la gent més insolidària però per això no hem de fer polítiques de “bonisme” sinó d’eficàcia”.

I Pepe Zaragoza va opinar també d’un dels gran temes d’actualitat; la burka “Jo sóc contrari a la burka, tot i que a Catalunya realment només hi ha 5 dones que porten la burka i no és un problema real sinó més aviat simbòlic. S’hauria de condemnar el seu ús però caldria tenir ben clares quines mesures de sanció s’haurien d’aplicar. Segons les nostres conviccions l’hem de prohibir, i hem de condemnar i regular el seu ús a llocs públic, però cal destil•lar bé les propostes i sancions necessàries que aplicaríem. Hem de tenir la intel•ligència per saber conviure amb les nostres pròpies contradiccions i per això hem de trobar un equilibri en una societat tan complexa com la que tenim.” Són una vegada més les nostres realitats del dia a dia les que ens fan actuar amb immediatesa i celeritat tenint clar que de vegades no és tan fàcil mantenir una línia d’equilibri i de coherència, i podem donar una imatge de més duresa i rigor, però s’ha de saber fer el que requereix cada circumstància.

A pocs mesos de les eleccions autonòmiques Pepe Zaragoza ens va deixar la seva opinió i les seves prediccions “Jo penso que a les Generals és probable que guanyem, difícil a les autonòmiques i molt més segur a Barcelona. No oblidem que Montilla és el dirigent autonòmic que més aprova, tot i que la crisi ha fet mal al nostre debat, i ara a més estem a un escenari complicat que ens perjudicarà a les autonòmiques però ens pot beneficiar a les municipals.” Si és cert que el PSC tot i no guanyar sempre acaba governant i és que “Som especialistes en pactar i buscar consens i aconseguim que siguin precisament les nostres polítiques les que es portin endavant. Però no podem caure en la demagògia i sempre hem de saber el que tenim davant i no difuminar tampoc els conflictes” assegurava Zaragoza i afegint que “El relat a nivell autonòmic per ara és mes sòlid i mes coherent, i en canvi a Barcelona potser hem copiat una mica el discurs d'Iniciativa perquè nosaltres mai hem sigut tan un partit de democràcies participatives i el que no pots fer mai és desviar-te del teu projecte polític.”

Entre moltes coses en Pepe Zaragoza va afirmar també que “un líder és aquella persona que és capaç d'unir a la gent en un projecte, però no hi ha un únic model de lideratge” tots poden ser bons líders si s’adeqüen a les circumstàncies reals de l’equip i de la situació que ha de liderar. Avui més que mai calen bons líder, líders compromesos i responsables, segurs i ferms, bons líders socialistes que mai perdin el seu nord per molt que la situació es compliqui.

Tècniques electorals i màrqueting polític amb Enric Casas (II)

El polític sempre ha de ser conscient que la seva comunicació ha de passar el filtre dels mitjans de comunicació, tot i que de vegades pot ser més o menys dràstic i més o menys casual.

Els periodistes estan jerarquitzats i els mitjans tenen propietaris i directius perquè és un negoci com qualsevol altre. El periodista és avui en dia corporatiu i gremialista, i son els mitjans qui fan la selecció de les notícies com ens assegurava Enric Casas. Això és una realitat i no la podem obviar.

Hi ha un seguit de punts claus que mai hem d’oblidar:

· El periodista no pot ser un amic, és qui és.

· Al periodista no l’hem de pressionar mai.

· Al periodista l’hem de tractar sempre amb respecte.

· Al periodista no se li pot mentir mai. Se li pot no donar tota la informació, però mai cap mentida, mai enganyar-lo o estem perduts.

· Al periodista no se li pot amenaçar mai.

· Mai hem de perdre els papers davant un periodista, les relacions son moltes vegades a llarg plac.

· El respecte mutu és important, possiblement nosaltres tampoc li caiem bé al periodista.

· Els hi podem fer la vida molt fàcil i ells ens la faran fàcil a nosaltres.

· És una utopia pensar que els mitjans siguin completament imparcials, però sempre hi ha espais per influir.

La política és comunicació, i per això és tan important comunicar bé. I en aquest sentit cal buscar un equilibri pel benefici conjunt d’una bona comunicació. Un equilibri on guanyem tots, i tot i que no guanyem el partit contra els periodistes, com a mínim, hem de buscar l’empat.

Intentar preparar una campanya política, com a exercici pràctic pot arribar a ser molt interessant, i sobretot ens pot ajudar molt per agafar bones directrius que podem arribar a posar en pràctica.

D’entrada el primer indicador que hem d'analitzar és la situació real d’aquell moment, en definitiva, on ens movem. Amb aquest anàlisis previ arribarem a un tipus de campanya depenent de la situació real del moment concret. I després cal buscar les millors formes de mobilització, buscant l’efectivitat de la campanya, buscant aconseguir el nostre objectiu, que el nostre candidat guanyi.

Algunes idees a tenir en compte;

· Ordre i disciplina al llarg de la campanya.

· Explicar les coses de forma senzilla, a l’abast de tothom.

·No podem donar una sensació de dubtes. Hem de mostrar seguretat sempre en el nostre missatge, en el nostre candidat, en definitiva en la nostra campanya.

· Promoure la imatge del candidat.

· Vendre futur, quan vens futur vens esperança.

· Explicar el balanç del que hem fet, i defensant la seva gestió.

· Promoure drets i deures.

· Tenir un clar missatge central i dos o tres de més petits.

· Guanyar la batalla a la gestió en temes d’immigració.

· Mobilitzar al nostre electorat. No ens podem permetre que la gent es quedi a casa.

I un petit anàlisis de la dreta,del PP, al nostre país. El que busca sempre la dreta és fer-se forta en la seva base ideològica més dura, contrastant encara més les seves posicions amb l’esquerra. Ells no intenten aconseguir vots de l’electorat d’esquerres, però si treballen per aconseguir que gran part d’aquest electorat d’esquerres es quedi a casa. I contra això si funcionen les campanyes agressives per mobilitzar l’electorat anti-PP i per aprofitar el vot útil.

Les circumstàncies fan les campanyes i hem de tenir la capacitat per fer un bon anàlisi previ de la situació, crear després una campanya adequada i tenir finalment la capacitat d’implementar-la correctament...amb això els resultats vindran sols.

Màrqueting polític amb Enric Casas

La comunicació sinó arriba al cor de la gent...no funciona. Funciona el que emociona i això és un concepte que no ens pot pas sonar com a nou. Funciona el que emociona. Tot comunica i sempre entrarem millor pel cor que pel cap tot i que tan importa el missatge racional com l’emocional. L’actitud i la pro activitat també és important. El màrqueting polític en general és molt dolent, és una còpia barata del màrqueting comercial, i que va evolucionant progressivament. Veritats que abans funcionaven molt bé, ara ja no ho fan. El màrqueting polític de la publicitat té molts problemes pel que fa a la repetició i són menys efectives que abans. La marca per sobre del producte és l’ideal en publicitat (Nike: el seu èxit ha estat convertir la marca en moda). Apostar més per les persones en detriment de invertir en ideologia ni valors, es un error que no sapiguem explicar a la societat els valors que ens representen. PSOE: aposta pel ZP i no pas pels valors del partit i això és un gran error. Les marques que realment funcionen expliquen valors: Nike explica competitivitat, BMW explica modernitat i esportivitat...i moltes més...i en canvi... els Partits què expliquem?... què explica el PSC?.... tenim masses dificultats per explicar els valors que representem a la societat...i això és un problema. El Seámoslo todo para todo, vayamos al centro…no funciona, és un error. Però les marques comercials ho fan diferent, ens intenten arribar per mitjà dels sentiments i intenten identificar-se amb alguna cosa. Per exemple a l’anunci d’Estrella Dorada, agafen un espai per identificar la cervesa. Busquen un posicionament en un lloc geogràfic, què no pot ser Catalunya, per la imatge que tenen els catalans....i agafen un concepte, el mar mediterrani...sempre per sobre de la marca agafant els mateixos valors i fent valer les imatges.

Màrqueting polític als Estats Units

Va ser sobre els anys 50 quan va començar el màrqueting polític als partits republicans amb missatges populars i molts socials. Tirant endavant a partir de l’orgull que representa. Important també el fet que apareixen els diferents estaments de la societat. Les campanyes allà son bastant negatives,molt en contra dels adversaris polítics. A Amèrica la política està feta a cop de màrqueting i això està arribant aquí, però allà el màrqueting ha entrat de forma natural i en canvi aquí no. Allà hi ha forts lligams entre política i negocis i la tipologia de comunicació és molt semblant a les empreses.

De la campanya Obama cal destacar els 45 minuts prime time que va comprar per que sortís gent explicant problemes de la ciutadania, problemes reals i on va aconseguir rècord audiència. Pel que fa al programa destacar que no hi ha propostes programàtiques concretes sinó que es fan “guinyos” a diferents sectors, a possibles electors. Obama per exemple va perdre entre els homes blancs i va guanyar en joves, dones i minories que ja són majoria. La campanya d’Obama va ser la primera en què és més important el que fa la gent que el que passa a la campanya oficial. Hi havia a la xarxa molts més productes de gran qualitat perquè va saber treure una quantitat de recursos per aportacions petites que li va permetre fins i tot renunciar a les aportacions públiques. Realment la publicitat americana és la més avançada. Pel que fa als eslògans, és interessant comprovar com al llarg de la història apareixen i desapareixen amb independència de qui els presenta, cal destacar les paraules CANVI, LIDERATGE, NOU, FUTUR, LA GENT...es repeteixen perquè funcionen. El tema de la baixa participació es va començar a recuperar a la campanya Kerry-Bush. Allà realment hi ha poca lleialtat als partits i es gasten molts diners. Allà la política no és ideològica, és molt feta al candidat, està molts professionalitzat i en funció de les enquestes es decideix el programa. Els candidats prescindeixen dels partits moltes vegades. La gent s’apunta a una persona en concret o un projecte en concret i no tant al partit. Les campanyes són molt professionals. (amb independència de qui guanya diners en fer les campanyes o participar de les mateixes), i els professionals treballen per un candidat i no per un partit. Això i tot el que passa allà ens acaba arribant aquí i repercutint de forma important en les nostres polítiques.

Antecedents del màrqueting polític als Estats Units

• 1936 Roosevelt i la radio: tenint en contra la premsa escrita.
• 1948 Truman i la última campanya de contacte directe.
• 1952 Eisenhower: publicitat, enquestes i Disney
• 1956: Reeves: totes les campanyes: una idea força clarament diferenciada de les altres. Primera publicitat en negatiu del contrari
• 1960: Kennedy i Nixon: debat vist per la ràdio (guanya Nixon) i per la televisió (guanya Kennedy).
• 1964: Daisy spot Johanson contra Goldwater.
• 1968: Nixon investiga com és el president ideal i crea un personatge a partir de les enquestes. A més, es blinda davant els periodistes. Fuig dels debats i de les rodes de premsa: fa declaracions.
• 1980: Reagan és un actor mediocre però es fa ric defensant fumar i l’associació nacional del rifle. Professional. Evolució dels sistemes de segmentació de l’electorat.
• 1984: Republicans aportacions econòmiques via correu.
• 1988: Campanya molt negativa
• 1992: Bush i la guerra del golfo. Clinton i la economia i buscar la classe mitjana; Ross Perot, el tercer home.
• 1996: Triangulació per Clinton: congrés republicà. Ell es posa per sobre dels partits i s’ubica en determinats temes formalment de dretes. Resposta: conservadorisme compassiu en la primera campanya amb Bush fill.
• 2004: Comença a aparèixer internet. Dean té un gran suport a la xarxa. No era el candidat de l’establishment. Per aconseguir que la gent més radicalment de dretes voti, el partit republicà provoca referèndums sobre temes com l’avortament...... per cridar a votar els cristians integristes.

Màrqueting polític a Europa

França

• 1974: Giscard d’Estaing
• 1981: Mitterrand (diuen que fins i tot es va llimar les dents diuen) Concepte: la porta tranqui-la. Primera vegada que l’esquerra utilitza publicitaris professionals
• 1988 La França unida: Mitterrand es troba amb Chicac i es presenta com a President de França... La seva edat: s’identifica amb la generació Mitterrand.
• 1995: Lionel Jospen en la campanya contra Chirac.

Gran Bretanya

• Tatcher utilitza sempre la imatge de l’adversari: 1979 No governa: El laborisme no funciona
• 1983: Governa i diu: No tornem enrere
• 1992: John Major: laboristes semblen que van guanyant i comencen a prometre. Major imatge de bombes caient i dient quant els hi costarà als ciutadans anglesos les promeses. A les enquestes: la gent deia que la campanya del partit conservador no els hi agradava però va guanyar el partit conservador.
• 2005: Món del Toni Blair. Primer candidat tipus americà.

Espanya

• 1974: PSOE crea el Instituto de tècniques Electorals (professionals de la publicitat i la comunicació i finançats per la fundació Frederic Ebert van per l’estranger)
• 1977:Suárez: o jo o el caos.
• 1982: Any del canvi.
• 1993: Debat Felipe-Aznar. Surt el tema de la importància de preparar-se els debats. (Miguel Angel Rodríguez Llibre)
• 1996: Català a la intimitat. Fotos amb Alberti. Canvi en les polítiques comunicació d’Aznar vers les polítiques de terrorisme. Amb PSOE: parlar poc del terrorisme. Amb PP: manos blancas i un tema negatiu ho converteix en un fet positiu. Provoca la ràbia de la població i es posa davant de la manifestació.
• 2000: foto de las Azores.
• 2004: La mala gestió de l’11-M, que fa perdre les eleccions al partit popular. Aznar marxava i Rajoy va dubtar.

Campanyes electorals

Les campanyes Americanes son sempre campanyes de candidat i a Espanya son de partit (Excepció: Maragall any 99). Sempre s’ha de perdre molt de temps coneixent a l’adversari i si passa alguna cosa has d’intentar minimitzar danys i si ho prohibeixes és pitjor.

- Elements d’una campanya:

• El candidat.
• La candidatura.
• Balanç de la gestió (al govern o a la oposició)
• Programa electoral.
• Els valors i posicions tradicionals del partit polític: PSC és el partit dels programes socials (educació, sanitat.....)
• La influència institucional del partit.

- Estratègia de campanya:

• Fixació d’objectius (quantitatius i qualitatius). CIU en última campanya massa agressiu amb ERC i impossible pacte posterior
• Segmentació de públics. Hem d’arribar als nostres.
• Elaboració de missatges. Què direm, eslògans i paraules força.
• Selecció de canals.
• Recerca de recursos humans i econòmics.
• Elaboració del pla de campanya.

- Fixació d’objectius:

• Anàlisi de dades històrics electorals combinats amb estudis d’opinió, frau d’ambició i anàlisi del moment concret així com els recursos amb els que es compta.
• Fixar-se l’objectiu principal: guanyar per majoria absoluta o simple, aconseguir l’alcaldia o la presidència....
• Fixar-se objectius numèrics
• Definir els targets.

- Enquestes i estudis electorals:

• Estudis qualitatius amb reunions de grup i entrevistes en profunditat són especialment interessants a l’inici del treball d’una campanya, per provar el missatge i per contrarestar rumors.
• Enquestes quantitatives: un any abans la primera que servirà per definir l’estratègia amb una mostra el més gran possible, 6 mesos abans una altra que servirà per testar el missatge, a partir de llavors una mensual fins la setmana prèvia a la campanya que iniciarem el tracking. Es l'esquema tradicional.
• El tracking incorpora diàriament mostres de votants, el que permet tenir un instrument vàlid de l’avaluació de l’estratègia i l’impacta de la campanya.

- Comitè de campanya:

· Hi haurà més o menys membres en funció de la divisió piramidal i jeràrquica: mobilització, publicitat, assessoria jurídica, actes públics, anàlisi de l’adversari, polítiques sectorials (dones, cultura...), finances, frundraising, internet i xarxes, dia D amb interventors i vot per correu, seguretat o logística.

- El Director/a de campanya:

· Persona de confiança del candidat (ha de tenir autoritat però no ser autoritari i ha de treballar en equip. Ha de tenir visió estratègica i ha d’intervenir poc i fer que surti el candidat i no pas ell).

· Treballa a temps complert.

· Capacitat de lideratge. Autoritat i treball en equip.

· Intervencions públiques comptades.

· Visió estratègica.

· Gestió de la informació confidencial i com això es gestiona amb els candidats.

- El Candidat:

· L’oficina del candidat controla habitualment la seva agenda, la relació amb els mitjans, amb el propi cap de premsa, el discurs personal del candidat. Les relacions polítiques i institucionals i la tendència: transport, vestuari.

· La família del candidat. Molt important serà quin paper tindran en la campanya.

· El principal recurs d’una campanya és l’agenda: el temps del candidat i s'ha de saber gestionar molt bé.

Això va ser només el principi, el proper dia més...de moment aneu reflexionant amb això.