Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antoni Gutiérrez-Rubí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antoni Gutiérrez-Rubí. Mostrar tots els missatges

15 de juliol 2010

La comunicació no verbal al debat de l’estat de la nació

Ja diuen que “la cara es el espejo del alma” i que “una imagen vale más que mil palabras” però sembla que encara hi ha gent que no ho té clar. Els nostres polítics saben prou bé la importància de la comunicació no verbal i cada vegada intenten ser més curosos en aquests aspectes. No oblidem que ja diuen que hi ha molta part innata però també molta que no ho és.
No podem oblidar que entre el 65% i el 70% del que arriba a l’ interlocutor d’una comunicació, és la comunicació no verbal, i la resta serien les paraules. El missatge que rep qui ens escolta es configura arrel de tots els diferents elements que hi prenen part; la postura, els gestos, l’expressió de la cara, l’aspecte, el somriure, la mirada, el to, el ritme, el volum… tot suma o tot resta quan estem parlant.
Cada vegada més s’està prenent consciencia de la importància de controlar els gestos i les expressions corporals que poden arribar a distreure a qui ens està escoltant, per això cal tenir molt clara la interacció que té la comunicació no verbal amb les nostres paraules, fins el punt que qui ens escolta pot arribar a intuir les nostres intencions emocionals. És a dir, cal tenir molt clar que és el que volem deixar al descobert i què no. La comunicació no verbal, alhora que ajuda a acompanyar i a completar al missatge, també el pot arribar a modificar o inclús a substituir en alguna ocasió. És tan fàcil com decidir que volem...i posar-ho en pràctica. És una arma més que tenim per millorar l'efectivitat de la nostra comunicació i que cal saber aprofitar. Però tot això venia arrel de l’anàlisi que ahir vaig seguir de l’amic Antonio Gutierrez-Rubí i que us enllaço “La comunicación política en el debate del estado de la nación” on analitza molt correctament tots els aspectes de la comunicació no verbal a tenir en compte en els dos principals protagonistes i les reacciones dels diputats tan socialistes com del PP. Inclús al final aporta un interessant núvol de tags tan amb les paraules del President José Luis Rodríguez Zapatero com de Mariano Rajoy. Fixeu-vos com Rajoy no convenç amb paraules però tampoc amb el seu aspecte ni amb els seus gestos.

Arrel d’això queda ben clar qui es va emportar el debat, fet que corroborem amb algunes de les valoracions que han sortit a diferents mitjans de comunicació:

La Vanguardia
ZP: 62 %
RAJOY: 38%
20 Minutos
ZP:44
RAJOY:42%
RTVE
ZP: 61%
RAJOY: 26 %
Público
ZP: 77%
RAJOY: 16%
El Correo Gallego
ZP: 56%
RAJOY: 39%

25 de maig 2010

Diàlegs en xarxa i la política 2.0

Dissabte passat va ser un dia important per tots els ciberactivistes amb la jornada de “Diàlegs en Xarxa” que es va fer a la seu del PSC.
Sóc encara una aprenenta, i diuen que de vegades s’és aprenent tota la vida...és a dir que més val estar rodejat de bons mestres (no em deixeu sola companys!...). Fa relativament poc temps que em vaig engrescar en tot això del ciberactivisme i encara haig de donar explicacions a molta gent que no entén que és això d’estar tot el dia connectat. Els hi hauria anat bé assistir a jornades com la de dissabte per entendre com ha de ser un bon ciberactivisme a la xarxa.
Ja s’han fet molts resums de la jornada de dissabte així que intentaré anar una mica més enllà i explicar com crec que ha de ser la relació que hem de tenir amb la xarxa per guanyar coherència, efectivitat i transversalitat...és a dir, com hem de liderar-la i mantenir-nos.

El fet d’introduir-nos a la xarxa, no és només un canvi de tecnologies, es tracta de transformar radicalment la nostra manera d’entendre les nostres organitzacions i per tant la nostra comunicació política. Cal voluntat de canvi, no és suficient tenir presència a la xarxa fent una simple difusió d’informació, seria fracassar intentar fer comunicació 1.0 amb eines 2.0. Cal voluntat d’innovar aprenent a fer coses noves, aprenent a fer xarxa, aprenent a liderar el missatge, aprenent a arribar a tothom, aprenent a generar material suficientment atractiu, i sobretot fomentant la creació i la col·laboració, tan amb interns com amb externs. S’ha de generar material de qualitat i que pugui ser difós, sense ser maquetes estàndards, sinó que es pugui retocar tantes vegades com calgui als diferents mitjans per gestionar “la marca PSC” creant-li una reputació a la xarxa, una influència digital que lideri. Del que es tracta és de sumar iniciatives individuals per transformar-se en un autèntic moviment polític col·lectiu. Sumant forces, idees i iniciatives, es crea la força del líder a la xarxa. A Internet, una organització no és el que diu l’organització que és, sinó el que diuen d’aquesta organització.

Les xarxes socials tenen molta capacitat mobilitzadora autònoma, creativa i individual. S’ha de conèixer el que consumeixen els nostres electors per poder crear una bona estratègia política a la xarxa. Els elements culturals i estètics de la gent juguen un paper igual d’important que els elements ideològics i hem de saber aprofitar-los. Interessa fer comunitat, crear fidelització a la xarxa i això s’aconsegueix aportant continguts que agradin a la gent. Ara el que cal és establir autèntiques converses amb els usuaris finals i no limitar-se a informar. Ara el poder ja no depèn només de la jerarquia, com abans, sinó de les idees i del talent que es pugui demostrar, vinguin de qui vingui, i qui ho faci liderarà la xarxa. La ciutadania ho sap i li agrada la informació sense intermediaris i on té la seva pròpia capacitat de control. La ciutadania exigeix al líder de la xarxa una informació continua, a qualsevol hora.

Ens deia Xavier Sabaté Ibarz que una bona definició de líder seria "aquella persona que encomana passió per una causa", aquell que s’identifica amb el seu projecte i el treballa amb tota la credibilitat i tota la passió necessària com per engrescar al seu poble, al seu electorat. Aquell que sedueix, aquell que convenç i aquell que comunica bé...aquell és el millor líder. La gent pren gran part de les seves decisions amb informació de caràcter emocional. I això mateix ho hem d’extrapolar també a la xarxa. Un punt clau és aconseguir que milers de persones facin campanya per si mateixes arrel de la primera consigna. Tu has de marcar l’ inici de la cadena en un punt determinat tenint clar que tindrà infinits i variats destins. Amb aquestes campanyes es guanya agilitat, transparència, mobilització i sobretot, major expansió de la informació, que propicia un molt alt grau d’influència buscant un clar compromís i vinculació amb la realitat de la xarxa. El dinamisme de la informació es garanteix fent de la xarxa un bon espai de debat polític amb opinions autònomes i molt sovint anònimes permetent una retro alimentació gairebé continua que dóna realisme i seguretat perquè continuï la difusió del missatge.

L’activitat digital es materialitza per “causes” amb una cultura política menys rígida i molt més transversal que aporta una major receptivitat de la gent. L’ interès i la preocupació de com integrar aquesta política 2.0 és cada vegada més gran, tot i que hi ha encara massa conservadorisme. S’ha de crear una bona estratègia per sumar adeptes, aliats, però aquesta suma ha de començar per sumar aliats internament, és a dir, dintre del propi partit. Encara hi ha massa incomprensió i queixes d’alguns sectors dels partits cap als sectors digitals o dels ciberactivistes. És l’actitud de distància cap al desconeixement i la creença encara que la política 2.0 està únicament lligada a joves o frikis. Necessitem fer més pedagogia en aquest sentit, guanyar-nos el reconeixement i el respecte necessari per aconseguir més seguidors i activistes a la xarxa dins el partit. Sense majories internes no aconseguirem que els canvis 2.0 avencin i es consolidin.

També explicava l’altre dia l’Antoni Gutiérrez-Rubí que cal fer cada vegada més, una política de butxaca. Deia que a Espanya encapçalem l’accés a les xarxes socials a tota Europa a través del mòbil i va en augment. Aplicacions com Twitter i Facebook han guanyat molts més seguidors al mòbil i estem a un punt on tot es pot fer pel mòbil, i evidentment també la política (sms, web mòbil, discursos, aplicacions, codis qr, campanyes...). Ara fins i tot ja no cal ni un ordinador per a twittejar; 140 caràcters (que coincideixen amb els dels SMS als Estats Units), un estil de microblogging instantani molt àgil i pràctic. Cada vegada més, el Twitter és un mitjà clau per cohesionar la xarxa amb missatges clars, efectius i eficients. En política també hem de ficar-nos a la butxaca de la gent, a la butxaca del nostre electoral, arribant on ells arriben. Es tracta d’estar on està la gent, seduint-los també a la butxaca.

I com molt bé va dir el President José Montilla l’altre dia a la jornada de diàlegs en el seu discurs, cal tenir molt clar com s’ha de treballar a la xarxa “No espereu consignes, no us demano que sigueu soldats digitals esperant ordres i jerarquies (...) la xarxa no entén ni d’uniforme, quasi ni de sigles. La xarxa entén de causes. I a nosaltres ens fan falta activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tot el món. Jo no vull un activisme de clonació, no fem de la xarxa una trinxera digital, sinó un espai de debat.”...hem de ser la seva veu a la xarxa però amb transparència i llibertat, garantint tres principis polítics que no ha de perdre la xarxa; universalitat, neutralitat i equilibri.

La xarxa ha creat una nova realitat en un moment concret, en un moment on la societat reclamava nous paradigmes, noves formes de participació, d’opinió, de debat... A la xarxa s’han trobat bones opcions amb la comunicació 2.0 on s’han arribat a tocar moltes sensibilitats que fugien de lideratges massa jerarquitzats. Els activistes poden ser molt més independents i participar de forma compromesa amb la causa, acabant fent xarxa cadascun per si mateix.

“No pot existir un líder sense una tribu, ni una tribu sense un líder” i qui lideri la xarxa, qui faci les coses correctes em política 2.0 a la xarxa, qui connecti millor amb la ciutadania per la via digital...marcarà la diferencia....

18 d’octubre 2009

ANÀLISIS DE DEBATS I DISCURSOS AMB ANTONI GUTIERREZ-RUBÍ (PART 2)




Algunes de les moltes frases per no oblidar de tot el que vaig sentir a la classe d'ahir i que mereixien una entrada apart;
·         Guanyant el cor de la gent, guanyarem el seu cap.
·         Cada oportunitat es un repte.
·         La gestió de les emocions es vital en política.
·         Hem de sumar voluntats per poder transformar.
·         La lletgesa es falsedat.
·         La cara es el mirall de l’ànima.
·         No soc la meva foto, soc el que diuen de mi.
·         Els tristos no convencen.
·         Las paraules poden canviar el món
·         Las paraules poden contagiar ambients, per això has de jugar-les i gestionar-les bé.
·         La ideologia només no convenç, la gent no es que sigui tonta, però si que té peresa.
·         Una primera impressió dura moltíssim.
·         Tenir idees no es suficient per guanyar.
·         Les errades al terreny emocional son molt determinants.
·         A una dona se la jutja el doble i se’ls hi perdona la meitat.
·         A la política sempre has de demostrar passió.
·         Com a dona, mai demostris histerisme, has de tenir molt control. Encara avui, un 25% dels ciutadans creuen que les dones no han de tenir alts càrrecs.
·         Si no saps parlar difícilment sabràs debatre.
·         Hem de saber dir el que estem pensant.
·         Mai diguis res que no pensis.
·         Jo soc les meves paraules.
·         Mai perdis la teva coherència.
·         No exageris mai ni donis un dada falsa.
·         Las formes son sempre importants, mai et burlis de ningú.
·         Abans, durant i després, el debat es guanya en tot moment.
·         Preparar-te no es garantia de victòria però no preparar-te si es garantia de derrota.
·         El que riu es el jefe.



ANÀLISIS DE DEBATS I DISCURSOS AMB ANTONI GUTIERREZ-RUBÍ




Diria mentida si no afirmés que les primeres paraules de l’Antoni Gutiérrez-Rubí a la classe de dissabte ens van sorprendre molt a tots, no veníem preparats a la classe, tot el contrari que ell. L’Antoni es venia a vendre, ell i els seus coneixements i vaja si ho va fer. Ens va deixar a tots bocabadats, amb ganes d’haver continuat la classe tot el dia i encara li quedarien coses per explicar-nos i a nosaltres per aprendre.
La comunicació no verbal va ser un del seus eixos, i els que hem  coneixen ja saben que es un tema que m’apassiona, i des que em vaig començar a ficar i a llegir llibres, no ha deixat d’agradar-me cada vegada més.
Parlar, saber parlar bé, es tot un art i tot un art que no només podem centrar en les paraules, es tot el conjunt del que expressem amb el nostre cos i per això hem de tenir molta cura del que diem i de com ho diem... “Jo sóc les meves paraules” i les meves paraules seran la meva identitat per això hem de pensar molt bé les paraules que dibuixin el nostre perfil.
Cada instant, com bé deia l’Antoni es una oportunitat per establir una relació, per això cal ser ben curosos amb les nostres paraules i les nostres actuacions. Les paraules canvien el món, però t’ho has de creure. Diga’m com parles i et diré qui ets.
D’entrada  hem de saber dir el que estem pensant i no dir mai res que no pensem, es nota molt si es diu alguna cosa que realment no pensem.
                                                                              PENSAR
    Diu el que pensa?                                           Pensa el que fa?


              PARLAR                                                                  FER
                                                      Fa el que diu?
Qualsevol punt feble en aquest triangle, que ha d'estar perfectament coordinat farà que estiguem morts. La nostra reputació cauria per terra. Sempre hem de dir el que pensem, pensar el que fem i fer el que diem.

                                               PARLAR


                                               LLEGIR


                                               ESCRIURE
Però no ens podem només fiar de les nostres paraules orals i per això hem d’escriure-les abans.  I està inter-relacionat, parlar, llegir i escriure, hem de fer les tres coses. Si no ets capaç d’argumentar les teves idees per escrit tampoc podràs fer-ho parlant. La claredat en la escriptura reflexa la claredat en el pensament. Pensa el que vulguis dir i has de saber dir-ho de la forma més simple que et sigui possible. Però mai improvisis, la millor improvisació es la que hem preparat. Preparar-te no es garantia de victòria però no preparar-te si es garantia de derrota. 

El cos té el seu propi llenguatge i fins hi tot comunica més que les paraules, es el 65% de la comunicació. El to de la veu i els matisos de les paraules poden enganyar però el cos no, per això hem de controlar molt bé els nostres gestos. I la nostra cara es molt important i sobretot el nostre somriure. 

Menteix millor qui somriu perquè el nostre cervell associa el somriure a la veritat. El que riu es el jefe en política i agafa el protagonisme a les fotografies. Qui controla la foto, controla el poder. Som l’únic ésser viu del planeta que somriu, i això es tot un luxe que hem d’aprofitar.  Obama ha aprés molt bé aquesta lliçó i la practica en tot moment.


El teu lideratge té una clau molt important en la seducció, s’ha de saber seduir i tenim dos grans armes per seduir; somriure i mirar al ulls.
Els tristos no convencen. No son capaços d’alliberar emocions. Les persones alegres arrosseguen i lideren bé als equips. Als tristos se’ls hi consola però no se’ls hi segueix. Els tristos poden arribar a guanyar però no poden transformar la realitat. Sense passió no hi ha política transformadora que es el que realment ens interessa. Si vius el que dius, es notarà, ho notaran i et demostraran que ho noten, que es el més important.

El nostra cap donar molt de valor a la informació estètica que rep, una simetria coherent ens aportarà sempre més credibilitat.  Simetria, bellesa, pulcritud, salut...ens influiran més positivament. La gent acostuma a escollir a les persones per la seva cara, pel seu aspecte, no es superficialitat, es neuropolítica. Es a dir, hem de cuidar molt la nostra imatge, es la nostra carta de presentació i ho hem de tenir molt clar
Demostrar que vivim les nostres idees al parlar també es molt important, això las farà memorables i això farà que les recordin. Hem de demostrar la nostra passió en tot el que diem per augmentar la nostra credibilitat.
També ens van donar claus importants de com preparar-se bé per un debat...però m’hauré de deixar alguna carta a la màniga, no?...