12 de novembre 2009

CONSTRUCCIÓ DE DISCURSOS AMB JAUME BADIA




La segona classe de divendres ja era a priori una de les meves preferides i com m’esperava, no em va defraudar pas.


En Jaume Badia, que ell mateix es va definir com el “ventríloc de les titelles més grans del país” ha sigut i és un dels assessors de reconeguts polítics del país....el seu dia a dia es la construcció de discursos i d’això ens va venir a parlar...jo m’hauria quedat escoltant-lo i aprenent un munt d’hores més.

Per començar hem de tenir clar que del que es tracta es de dir allò que volem comunicar però de la manera més efectiva possible. Comunicar es més que parlar, es acostar un auditori cap a la nostra posició, és SEDUIR, dominar els estats d’ànim durant un moment....però que necessitem per fer-ho bé?

D’entrada hem de defugir dels tòpics, no podem seduir a l’auditori dient sempre el mateix. Fins i tot els agraïments inicials han de ser puntuals, no podem sempre començar de forma retòrica i si s’ha de fer, ha de ser cortès i que no es vegi forçat.

Un punt clau es saber que si la intervenció es més aviat breu, hi ha prou amb una bona idea ben explicada i ben defensada. Hem de saber expressar-la i desenvolupar-la i defensar-la sobretot amb convicció, no es qüestió de només omplir minuts.

El triangle de l’èxit ens diu que hem de tenir:


1 idea
 
 
Bon olfacte


 
Molt coratge



El triangle al revés; poc coratge, bon olfacte i moltes idees, seria el triangle del fracàs.


Tinguem clara una cosa, no volem impressionar al nostra auditori, sinó comunicar-nos amb ell. Per això hem de fer frases senzilles, que siguin breus i s’entenguin i que no tinguin frases subordinades. I sobretot, no podem oblidar que quan ens plagiem a nosaltres mateixos, sempre empitjorem, per això no hem de fer-ho mai. Per fer sevir una mateixa cosa s’hauria de recrear de nou, reimprimir-la i refer-la.

El fet d’introduir cites tampoc és obligatori, si que ajuden a guanyar credibilitat i nivell intel•lectual i ens pot acostar a tot allò que s’associa al personatge del que estem parlant al discurs però per norma no es poden anar introduint un munt de cites; una cita dona brillantor però moltes carregen.




DIGUEU-ME DE QUÉ VOLEU PARLAR I US DIRÉ COM


El discurs públic es el teatre del discurs escrit que hem preparat, i no podem oblidar mai la naturalitat que s’ha d’ajustar al personatge que l’està llegint. S’ha de crear un discurs amb els ingredients ben proporcionats, les crosses lingüístiques sobren si l’hem estructurat bé. Per això cal revisar-lo bé, al primer text que fem li acostuma a sobrar el 10 ó 15% del total; no podem mai donar a l’auditori la opció de desendollar, no els podem enfarfegar innecessàriament. Tampoc podem tenir tendència a la retòrica, doncs caurem en un debat pla. Si parlem d’una cosa ha de ser clara, però densa i consistent. No podem oblidar que es necessari ficar-se en la pell de qui dirà el discurs, per saber ben bé com ho dirà ell, perquè és ell que haurà d’assumir les conseqüències del que dirà. No li podem fer dir sempre el mateix ni amb les mateixes paraules. Si hi ha només una idea, s’haurà de reescriure mil vegades de mil formes diferents, repetir només ho pot fer el propi personatge que llegirà el discurs si ell es troba còmode explicant la mateixa situació diferents vegades. Li haurem d’imprimir el discurs en formats gran i fent servir la tipografia Verdana, Arial o MS Sans Serif a 18 i a 1.5 d’interlineat. Es pot destacar coses importants en negreta o en requadres . Per fer un canvi de registre al discurs, o canviar de tema hi ha formules com un “senyores i senyors” o “em permetreu que us parli també de...”.

I no oblidem que NO ES DEMÈRIT LLEGIT UNA INTERVENCIÓ.

Tot comunica, no només les paraules i per això el moviment de les mans es bàsic sempre a l’hora de fer un discurs. Hem de saber completar-lo bé amb tota l’expressió del nostre cos i per això és millor tenir la certesa de que el teu text no et deixarà penjat. Has de poder tenir aquesta seguretat per sortir segur a parlar.

Hem de pensar sempre en l’auditori que tindrem davant, tant important és qui ens escoltarà com què els hi volem dir. Cal no oblidar que no els hi podem explicar la seva pròpia història però si demostrar-lis lo important que son per la resta. Es gratuït recitar-lis la seva pàgina web però és completament inefectiu, podem fer alguna referència però no fer un tòpic. Has de connectar amb la seva realitat però amb una visió més ampla, buscar potser alguna cosa que els hi faci referència en el temps.

Un dels defectes més recurrents de molts discursos es estar preparats sense respondre a:
- Que els vull dir?
- Que esperen que digui?
- Que m’agradaria que els diaris de demà diguin de la meva intervenció?


 


Consells:


- Tenir present el mitjà per on es farà el discurs. El format serà diferent si es radio, televisió, taula rodona, brindis, conferència, intervenció pública, entrevista...hi han 15 ambients diferents on es pot fer un intervenció pública i tot això condiciona el format, el to i l’estil.
- Tenir en compte en quin moment serà el discurs. Si fem de teloners tenim el privilegi de que tot el que parlem serà nou, sinó hem de pensar que poder haver dit els nostres predecessors.
- Pensar en quina posició física parlarem; drets, sentats, davant un atril...
- Pensar en el tipus de públic que tindrem davant
- Pensar en quines condiciones ens escoltaran, per exemple sempre es millor abans de menjar que no després.

EL LIDERATGE ES VENDRE, I VENDRE ES PARLAR, LLAVORS SAPIGUEM COM PARLAR.

Hi ha una sèrie de poders que hem de saber utilitzar per saber parlar bé;

- El poder la pausa. Aturar-se allà on s’hauria de començar a parlar. Un segon de silenci pot ser el nostre èxit.
- El poder de l’obertura. Comença sempre trepitjant fort, però sobretot, després no defraudis.
- El poder la presència. Cuida sempre com et mostraràs davant l’auditori.
- El poder del missatge. Parla pla i sempre enfocat cap a l’objectiu.
- El poder de la gravetat, “lo breve si bueno dos veces bueno”.
- El poder de la cita. Posem cites però no abusem d’elles.
- El poder de l’estadística. Va bé posar alguna dada però tampoc es bó abusar.
- El poder de la tecnologia. També es bo poder fer servir alguna presentació però sense abusar gaire tampoc.
- El poder de la paràbola. Es pot explicar alguna cosa amb un exemple simple.
- El poder del gest. Alguns silencis i gestos poder dir tant com algunes paraules.
- El poder de la lectura. Pots llegir però no oblidis mai mirar a l’auditori.
- El poder de la poesia. Procura recitar la teva prosa.
- El poder de la frase. Tenir una frase potent es molt important.
- El poder de la pregunta. Ajuda a formular algun interrogant però no oblidis tenir sempre la resposta.
- El poder de la veu activa i la veu passiva. Es important saber intercalar-les.
- El poder del interruptor. Tallar quan has de tallar i dir alguna cosa semblant a “això es el que volia dir” i anar-te al començament i “si he aconseguit això ja em dono per satisfet” o quelcom semblant.


No podem oblidar que partim del principi de que el sector polític està molt desprestigiat. La veracitat es molt important en un discurs. Has de poder seduir al teu auditori sent veraç, sent autèntic. Si estàs convençut convens, sigues sempre autèntic com si estiguessis parlant directament només a una persona. Si aconsegueixes això tindràs molt guanyat, seduiràs...i seduint guanyaràs.

11 de novembre 2009

POLITIQUES PÚBLIQUES DE JUSTICIA AMB LIDIA SANTOS




Per començar, va explicar molt bé la Lidia Santos, tots hem de tenir clara una cosa; justícia es la igualtat de tothom davant la llei.
La justícia es també un servei públic que ha de tenir els mateixos requeriments de  qualitat que qualsevol servei públic, però el que s’inverteix en justícia suposa només un 1% del PIB espanyol. I si es cert que es van incrementant els recursos, però tampoc no llueixen i a més hi ha dèficits històrics que pesen molt encara. El gran problema es que la justícia no llueix per molt que es faci. Tenim un model una mica obsolet, basat en un model que es va implantar a finals del segle XIX i que no ha tingut canvis substancials. S’hauria de modernitzar l’administració de justícia per que sigui eficient, eficaç i sobretot, treballi sempre al servei del ciutadà. El pitjor problema es que és un dels serveis menys valorats pels ciutadans i per contra, sempre es va incrementant la seva demanda de servei.
Tampoc cal oblidar que els jutges son un poder de l’estat, cadascun d’ells es un poder de l’estat. I un jutge sempre ha de dominar totalment la llei.

 La Comunitat que més inverteix en justícia es Canàries i després Catalunya.
Catalunya té competència en l’administració de justícia però està més limitada al no poder per exemple seleccionar el seu personal i això la deixa més lligada. Amb números a la mà; al 2001 a justícia a Catalunya es destinaven 54 euros/habitant (Catalunya posava 41 i 13 l’estat espanyol), i al 2008 se’n destinaven 86 euros/habitant (Catalunya posava 71 i l’estat  espanyol 15).

Però quins canvis necessitem?
Es necessita poder assolir el complert desplegament de l’estatut ,que vol adaptar millot el títol de justícia, més federalitzador. També caldria que el Tribunal Superior de Justícia pogués acabar tots els seus plecs i que al Suprem només es vagi per unificació de doctrines. Segur que des de la proximitat moltes situacions es podrien resoldre millor.  També caldria canviar la forma d’accés a la carrera judicial que es potser massa dura, i a més a Catalunya hi ha molt poca tradició de voler ser jutges. Per això caldria també modernitzar els processos organitzatius i de gestió. També es important fomentar la justícia de proximitat, una justícia de pau urbana que neix de la demanda de les pròpies ciutats i que no les soluciona la justícia normal. S’ha d’actuar amb flexibilitat per buscar la reconciliació i restauració de la convivència i per això els implicats han de ser corresponsables de la solució.


L’advocat és també un important operador jurídic. Ara hi ha una demanda enorme de justícia gratuïta,  s’estan gastant 8 euros per persona, es a dir el 11.6% de la despesa total. Aquest dret a la justícia gratuïta es últimament insostenible per que es difícil saber qui té dret i qui no.
No oblidem tampoc el torn d’ofici, que garanteix el dret a ser defensat, tot i que s’ha de dignificar molt el torn d’ofici que està massa devaluat. I aquest és un punt que tampoc podem oblidar.

Un altre tema també preocupant es el fet que els acords de mediació es compleixen en un 90% només, per que no son uns acords executius, tot i que es podrien fer complir per incompliment de contracte.
I un darrer plantejament que va  sorgir...perquè no es dona una factura del que ens hauria costat un servei judicial com es fa en sanitat? ...potser això ajudaria a prendre més consciencia de la despesa que suposa...no estaria malament...



07 de novembre 2009

VIATGE A BRUSSEL.LES




Va ser una gran experiència, el primer viatge de grup amb gairebé tots els companys del màster, un munt de gent que feia molt poc temps que ens coneixíem i que anàvem a compartir 48 hores a Brussel·les...quin panorama...!
Vam compartir moltes hores, molta son, molt cansament i molt fred i aire i pluja...però també molts riures, moltes anècdotes, moltes cerveses...va ser fantàstic i va valer molt la pena. Ens hem conegut, i crec que puc dir que ens hem fet amics...d’uns més que d’altres...es inevitable, però  ara som al menys capaços de dir-nos tots pel  nom i de compartir qualsevol  xerrada....Ningú va fer grups tancats,  i si un dia anaves amb uns l’altre dia canviaves de parella i cap problema, això va ser el més important. Em vaig emportar un fort refredat (que encara em dura)...però fins i tot això va valer la pena. 


A part d’això, el  viatge va ser prou interessant i vam poder visitar la Delegació de la Generalitat  a Brussel·les amb una xerrada de Santiago Mondragón i visitar el Parlament Europeu amb una xerrada de Raimon Obiols i Maria Badia. Després dinar de germanor amb Raimon Obiols...tot un luxe.  No va faltar la visita guiada a la ciutat amb una particular guia que no semblava tenir molt bon concepte del catalans, però ens va brindar anècdotes gratuïtes del que ella anomenava l’ humor belga...va ser ,si més no, interessant.


A nivell particular ens vam encarregar de conèixer més a fons el centre de la ciutat, botigues, galeries, xocolateries, botigues de souvenirs...i vam comprar un munt de coses...i vam entrar a fer un cafè, o dos o tres... i a fer una cervesa, o dos o tres...o fins i tot quatre....i vam compartir riures i més riures i entremig fotos i més fotos...com un bon grapat d’amics que comparteixen una sortida ...que més podem demanar...només pensem en repetir la sortida a qualsevol altre lloc...

Gràcies a tots i a totes per compartir-ho.
 



03 de novembre 2009

MARXEM CAP A BRUSSEL.LES


Demà marxem a Brussel•les, visitarem la Delegació de la Generalitat i el Parlament Europeu i no ens perdrem la visita turistica per la ciutat...un complert programa.
Realment marxem aquesta matinada, a les 4:40 hem d’estar a la T1...quina matinada ens espera...uf!!! ...quina son!!!


Però ja està tot preparat, maletes llestes…roba d’abric i paraigües (mireu el temps que posa)...

Avui: Ennuvolat 8 °C
Vent;S a 24 km/h
Humitat; 81%

dimecres

10 °C
8 °C


dijous

10 °C
5 °C

...i no oblideu la càmera de fotos i les ganes de passar-ho bé, això es el més important.

Per cert, gràcies per la “encerrona” amb la que ens van escollir de Delegats, al Rafa Cuenca i a mi....en fi...ara només esperem que no ens doneu molts mals de cap...je,je.je...i estigueu preparats per tot el que us anirem preparant...la primera prova demà i demà passat a Brussel•les....



02 de novembre 2009

POLÍTIQUES DE SEGURETAT PÚBLICA


El David Pérez va ser l’encarregat de conduir la segona part de la tarda amb la classe de Polítiques de seguretat pública.

 
Hi ha tres punts claus i bàsics com a eix vertebrador de les polítiques de seguretat:

  •  La seguretat es un àmbit de gestió i els poders públics l’han d’assegurar.
  • La competència la tenen les administracions no els cossos de seguretat, tot i que aquests no deixen de ser una peça important.
  • La autoritat en matèria de seguretat la tenen el Ministre de l’Interior, el Conseller d’Interior i els alcaldes.

 
La funció policial es sempre la protecció del lliure exercici dels teus drets i de la llibertat pública i això s’ha de tenir ben clar.

 
Dintre d’Europa hi ha 4 models de polítiques de seguretat ben diferenciats; el francès, l’alemany, el britànic i el belga.

 

Nosaltres som el únics que tenim els tres cossos de seguretat, a nivell nacional, autonòmic i local. La voluntat sempre es molt important per una bona coordinació, i a més cossos no té perquè haver pitjor coordinació. La valoració dels diferents cossos es sempre molt relativa i depenent del lloc però actualment es destacable que es va apropant la valoració dels mossos a la policia local; mossos 6’5 i local 6’1 quan abans estaven pitjor valorats.

 
La participació ciutadana, com sempre, ajuda a millorar la gestió de la seguretat. Lo ideal es que imaginem un model amb autoritats i competències.

 
Tenim un ràtio de 4’5 policies autonòmics per cada 1000 habitants i estem bastant bé si ens comparem amb la resta de Europa. Es relativa la major efectivitat amb l’augment d’efectius, encara que al carrer, molta gent, encara ho continuï pensant.

 
L’ urbanisme inclusiu influeix però no es determinant per millorar la seguretat a les nostres ciutats.

En seguretat ens hem de comparar amb educació i sanitat, on el metge es el metge, i el profe el profe i no es poden substituir, doncs en seguretat igual, el policia es el policia i tampoc es pot substituir mai, no podem fer invents.

 
La policia ha de ser contundent però on està la línea per no passar-se o no arribar???...es complicat, però se l’ha de respectar sempre, i sinó...s’ha de fer respectar.



  

01 de novembre 2009

POLÍTICA PENITENCIARIA




La política penitenciari es la gran desconeguda de la societat i sobre la que circulen masses tòpics. L’Albert Batlle ens va fer una acurada i extensa explicació del que es la política penitenciaria a Catalunya, una competència exclusiva de la generalitat des del 1/1/84, fet que dóna més caràcter d’Estat a Catalunya.
Es important entendre la política penitenciaria com una política social donat que es una llei que s’activa quan no funcionen d’altres polítiques socials, realment una part d’aquest fracàs s’aboca cap a les polítiques penitenciaries. També per això la privacitat de llibertat va orientada sempre a la reinserció.
Al 2008 van passar 43298 persones als serveis d’execució penal, dels que 16308 van ser interns i 7405 van ser menors. Cal tenir en compte que més de la meitat de les penes s’executen en l’entorn.
Catalunya es el tercer país d’Europa amb la taxa més elevada de presos; té 136 per cada cent mil habitants. Davant només té a Espanya amb 159 i al Regne Unit amb 153, però en canvi a Catalunya tenim una de les taxes de delinqüència més baixes d’Europa, sense oblidar que ara hi ha nous perfils delictius.
Tenim un 42’7% d’estrangers a les nostres presons i tenim la taxa mes alta de tota l’Europa Occidental.
Els eixos d’actuació passen bàsicament  per l’impuls de la participació social i la col·laboració institucional. Seria important aprofitar l’experiència penitenciaria per incidir en la resta de polítiques socials.
El perfil de la població reclusa es:
93% homes
57% espanyol
36% de 31-40 anys
79% penat
55% robatoris
16% estupefaents
3’8% homicidis
Destacar que Espanya es el tercer país en encarcerament de dones, després de USA i Rússia.
Dintre de la presó es fan moltes polítiques d’intervenció, destacant que el 42% de la població reclusa estudia i el 35’5%  dels reclusos treballen, importants elements de socialització. També es fan intervencions socio-sanitàries i especialitzades depenent de la tipologia del delicte. Destacar també les mesures penals alternatives (MPA) que han passat de ser només 1041 al 2004 a ser a l’actualitat 7308 les que compleixen mesures alternatives.
Un dels gran problemes es la reincidència que actualment està sobre el 40%, fet que es un fracàs de la societat. Un altre problema es que el 65% de les condemnes son superiors a 5 anys i un 25% es superior a 10 anys. Tenim condemnes massa llargues, caldrien més penes però més curtes.
Pel que fa a la justícia juvenil no oblidem que als joves no se’ls condemna sinó que se’l imposa una mesura, i només excepcionalment s’internen; 6 de cada 10 mesures son de medi obert i només 1 de cada 10 son internats.

31 d’octubre 2009

POLÍTIQUES ECONÒMIQUES I D’IMMIGRACIÓ






L’odre mai es pot perdre, es a dir que el que toca primer es el resum de les classes del divendres 23 que gràcies al company Antonio Manrique m’ha proporcionat uns fantàstics apunts. Moltes gràcies Toni!!!.
Marcel Prunera va fer la primera classe, Polítiques Econòmiques on la crisi va ser l’eix vertebrador. L’economia catalana ha patit la pitjor crisi de la seva història, la primera crisi de la globalització, la primera amb l’euro.  L’atur a Catalunya ha passat en un any del 6% al 15% i tenim un major dèficit i endeutament i massa economia submergida. En part l’endeutament  no es tant de l’estat sinó de les famílies i empreses , que son qui demanen préstecs als bancs i aquests a altres bancs i quan es trenca aquesta cadena de pagaments, és l’estat qui ha de respondre als problemes dels particulars i/o empreses.




La possible solució passa per aconseguir un canvi de nivell productiu com a forma d’evitar futures crisis, es a dir, canviar les activitats  que fins ara feien de motor econòmic per intentar anar cap a la societat del coneixement, però el problema és com podrem fer-ho amb un una taxa de fracàs escolar del 30%?.
L’educació s’ha de convertir en la principal eina de l’economia futura  i tots ho hem de tenir ben clar, però sobretot a nivell de totes i cadascuna de les diferents administracions.
S’han de buscar solucions, que no son fàcils ni iguals per a tots el països. S’està treballant però s’ha de continuar treballant.


Dani de Torres es va encarregar de la classe de Polítiques d’immigració, unes polítiques relativament noves. Han hagut dos etapes de la immigració a Espanya; del 2000 al 2004 immigració massiva i del 2005 al 2006 reagrupament familiar, i que han estat bàsicament provocades pel nostre tipus d’economia basada en la construcció i en els serveis que han requerit molta mà d’obra i també degut a les nostres lleis.
A Barcelona la primera nacionalitat estrangera es la italiana, la segona la equatoriana i la tercera la pakistanesa. A destacar també que entre d’immigració sud-americana hi ha més dones que homes el que provoca sovint tensions quan es produeix el reagrupament familiar.
A nivell europeu s s’han viscut onades d’immigració desprès de la II Guerra Mundial, però a partir de la crisi dels 70 es va produir un tancament de fronteres i un enduriment de les lleis, amb el que el cas actual d’Espanya és únic a Europa.
Davant d’aquest fenomen, s’han donat dos tipus de resposta, Multiculturalisme a països anglosaxons i Asimilacionisme a França. Als primers s’han provocat l’aparició d’una mena de guetos, s’han potenciat les cultures foranies i els resultat era la no integració i per tant la dificultat per a la cohesió social, i al segon han provocat una forta confusió identitària i el fet de lligar la condició econòmica a l’origen de la persona.

A Espanya, cada vegada més la diversitat es gestiona a nivell municipal, perquè resulta massa difícil donar una resposta centralitzada. Els ajuntaments creen les seves pròpies polítiques d’acolliment, i tenen competències sobre habitatge i controlen el padró, el que els hi permet tenir dades que poden tornar a revertir en les polítiques d’acolliment.

 



29 d’octubre 2009

PROPERES CLASSES AMB L'ALBERT BATLLE I EL DAVID PEREZ



Demà divendres dos classes del grup segon; política penitenciària i polítiques de seguretat pública, la primera amb l’Albert Batlle i la segona amb el meu amic David Pérez. Dos grans veterans del nostre partit que segur tindran moltes coses que explicar-nos.

A l’Albert Batlle l’he vist varies edicions corrent la mitja marató de Granollers i al David Pérez fent classes d’oratòria i visitant el Parlament...divendres ni un parlarà d’esports ni l’altre d’oratòria i comunicació...es la grandesa de saber moltes coses, de poder assumir diferents responsabilitats i de poder parlar de coses ben diferents. Segur que l’amalgama serà perfecta i els dos sabran expressar i ensenyar molt de les seves pròpies experiències. Ja veurem que tal resulta....

Per cert, al final mitja horeta per acabar d’explicar-nos detalls de la sortida a Brussel•les...quin nervis...ja queda poc...marxem el dimecres de matinada....a les 4:40 a l’aeroport.


25 d’octubre 2009

SOPAR AMB CARME CHACON A GRANOLLERS




Aquest divendres vaig fer campana del curs, em vaig perdre dos interessants classes; Polítiques econòmiques amb Marcel Prunera i Polítiques d’immigració amb Dani de Torres i encara estic esperant els apunts del companys per poder fer el corresponent post al bloc....espero que algú se’n recordi.
De totes maneres, era ben justificada la campana; a Granollers organitzàvem un sopar amb la Ministra Carme Chacón, la co-directora científica del nostre Màster i evidentment que no me’l podia perdre. Com a secretaria de comunicació i premsa i relacions institucionals tenia que estar al peu del canó al llarg de tot el sopar i com adjunta a organització, em vaig carregar tota la feina organitzativa. Portava uns dies amb un mono-tema al cap, sopar Carme Chacón i els darrers dos dies ja van ser exagerats. Tot i que semblava tot controlat, els nervis no em deixaven, no havia manera de treure-me’ls de sobre, encara que aparentment ho portava força bé. Trucades, mails, encàrrecs, taules, menús, alcaldes...ufs!!!....realment només desitjava arribar ja a dissabte i que tot hagués passat.
Un cop va començar a arribar la gent, tot va avançar ràpidament, la feina ben controlada va permetre que tot girés sense cap problema.  Després del parlaments  del nostre Primer Secretari  Juanma Segovia, de l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral; del secretari de Polítiques de Medi ambient del PSC i diputat al Parlament, Jordi Terrades; i del primer secretari del PSC del Vallès Oriental i diputat al Congrés dels Diputats, Roman Ruiz, Carme Chacón va fer el seu esperat discurs.  La comparació del Cas Gürtel amb el del Palau de la Música va ser un dels puntals del seu parlament assegurant que CIU i PP utilitzen “la mateixa tàctica de Rajoy és la de Mas: la tàctica del calamar, amagar-se i tirar tinta als altres” va dir la Ministra. Destacant la seva preocupació pel Palau de la Música “perquè diners que havien d’anar al foment de la música van pagar campanyes de CiU”. Nota a la web PSC Granollers
Les felicitacions no es van fer esperar, fins i tot abans de començar a sopar i van continuar al llarg de la nit.  Tot va sortir molt bé i tothom va sortir molt content i aquestes coses no es dissimulen.
Es una satisfacció, poder respirar al final i tenir la tranquil·litat que dona la feina ben feta . Ha valgut la pena, Granollers es mereixia un èxit així i més de 300 persones al Municipal de Granollers ho van corroborar aquest divendres.