El problema que ja tenim de bon principi es que potser
no expliquem ben bé la paraula federalisme. Federalisme diu la enciclopèdia que
és “el corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial
mitjançant un sistema de pactes entre els diferents pobles, les diferents
nacions o els diferents estats. Per Miquel Iceta Federalisme és un pacte de
llibertat amb la idea sempre de la fraternitat. Federalisme es:
1.Una filosofia política que es llibertària.
2.Uns governs multi nivell.
3.Es una tècnica per pactar i unir.
Miquel ens va
explicar el seu primer contacte amb el federalisme. Va ser al Speakers'
Corner, la cantonada nord-est de Hyde Park a Londres on qualsevol pot
parlar i dir la seva, allà va sentir parlar per primera vegada del Federalisme.
L’escut
d’Espanya és la millor metàfora federal que tenim al tenir ben identificades
diferents parts de diferents llocs d’Espanya.
Nosaltres, com
bé ratifica Miquel Iceta, juguem a la lliga de la unió, no pas de la separació,
no tenim por al que es diferent de nosaltres, al contrari, busquem apropar-nos
al diferent per fer plegats el futur. Ser diferents no ens fa ser superiors
Dir que Catalunya és una nació no ens
fa nacionalistes. Els federalistes creiem que és possible que dos o més nacions
puguin conviure en un mateix estat i per això els socialistes defensem una
relació federal entre Catalunya i Espanya perquè no creiem que siguin realitats
separables. Catalunya és una nació i Espanya és una nació de nacions on no s’han
de donar les discussions d’identitats.
Les nacions
estan marcades per fenòmens evolutius; neixen, creixen i es moren. I les
nacions no son pas homogènies. S’han d’aconseguir fer ciutadans autogovernables
per fer un govern més just. A un estat poden unir-se diverses nacions i hem de
trencar els perjudicis preestablerts. Tenim un estat que hauria de ser igual
per a tots i hauria de poder protegir-nos a tots per igual.
La llengua
catalana, per exemple hauria de ser un estímul, un factor d’integració, però
per molts és tot el contrari. El problema es no treure-li tot el potencial
possible. No hem d’imposar la nostra llengua sobre ningú però si s’ha
d’exigir un reconeixement. Si arribés un dia en que la llengua catalana
desapareixes, per mi – va assegurar Miquel Iceta- “seria un autèntic fracàs”.
El catalanisme
per Miquel Iceta és un sentiment cívic, compartit...que ha definit la voluntat
d’autogovern, amb institucions pròpies, lleis pròpies i govern propi amb competències
importants.
Inevitablement
va sortir el tema de la independència de Catalunya. Iceta ho té clar; no és el
nostre ideal, i no per por, sinó perquè el nostre ideal és la fraternitat, la
unió entre els pobles. Aquests referèndums, apuntava Iceta són el camí més
ràpid cap a la demagògia xenòfoba, i no és bo agafar els hàbits dels
referèndums. No es poden prendre decisions sobre temes on la opinió es massa
fluctuant.
I pel que fa al
tema de l’Estatut, el fet es que molta gent, no té clar que la Constitució ja
reconeix que abans existien pobles amb una llengua i una història pròpia. La
Constitució diu que hi ha diverses llengües a Espanya i en canvi avui ens
neguen moltes coses que ja havien estat possibles fa molts anys. Es important
el fet que a pocs llocs del món hi ha dos llengües que convisquin tan bé com
aquí. El govern espanyol és bo en el sentit de permetre competències d’acord a
les diferents necessitats, però no tenim una estructura federal i això s’hauria
de reformar. Però ara no ens interessa tampoc una reforma de la constitució o
aniríem enrere. Nosaltres, els socialistes defensem per via estatutària, desenvolupar
el nostre autogovern amb un Estatut constitucional. Un Estatut constitucional
com va entendre el Parlament al votar-lo, com van entendre les Corts Generals
al aprovar-lo com a Llei orgànica i així ho van entendre també els ciutadans de
Catalunya al votar-ho en referèndum. És realment la primera vegada en la
història de la democràcia que una llei confirmada pel poble és recorreguda pel
Tribunal Constitucional.
I un apunt més del
nostre Viceprimer secretari i portaveu, passi el que passi amb la sentència del
Estatut, hi haurà vida i haurà PSC.
L’alcalde de
Viladecans ens va explicar les polítiques d’urbanisme des del procés de
transformació que s’ha fet a Viladecans.
Viladecans era una
zona d’espai residencial a prop de Barcelona que semblava creada sense cap mena
de criteri però això no era real doncs estava dintre del pla metropolità de
Barcelona.
Però a demandes
explícites es necessiten compromisos implícits i això s’ha de tenir ben clar.
Segons Carles Ruiz
a Viladecans tenen un model d’urbanisme funcional, hi ha una ciutat central i
una perifèria, però posant ordre davant el no urbanisme. L’espai públic és un
element de frontera perquè obliga a una gran mobilitat i incrementa les
distàncies i els desplaçaments i el que
fa realment es discriminar en la vida quotidiana. Aquest model havia funcionat
a molts llocs als 80 i fins a finals del 90, però hem entrat en els treballs en
xarxa i s’ha hagut de canviar la planificació del territori. I planificar bé el
territori es posar condicions per l’èxit perquè la ciutat pugui afavorir els models positius i de
futur, i per guanyar valor s’ha de tenir barreja d’usos al territori. Es a dir,
capacitat d’intercanvi buscant un entorn favorable i adequar-lo a les
condicions de vida del segle XXI.
A Viladecans només
hi ha un 30% de llocs de treball amb lo que hi ha un baix nivell de renda i un
baix nivell cadastral i això alhora porta més problemes de mobilitat i dificultat
de finançament dels serveis, i això és un handicap que tenim.
Els instruments de
canvi serien:
·Plantejament pluricentrista “fer
de cada barri com un centre de la ciutat”
·Espais públics i equipaments com a
elements integradors (sense fer fronteres)
·La renovació urbana com a eix de
la política d’habitatge
Hem de tenir clar
que hem de fer les coses no només per el nostre poble sinó també pel nostre
entorn. Per això hem de fer àrees de centralitats general i després també
algunes àrees de centralitat local. Alhora també s’han creat empreses
municipals per aprofitar les iniciatives privades.
L’objectiu és POSICIONAR
LA CIUTAT EN UN ENTORN FAVORABLE PER GUANYAR VALOR I PER PROMOURE UNA MILLORA
DE LA QUALITAT DE VIDA. S’han de pensar perquè siguin ciutats favorables pel
canvi social i sobretot han de tenir barreja d’usos.
Hem de tenir una
capacitat d’adaptació total i continua i tenint clar no treballar mai només amb
criteris fixes, sinó que hem d’estar oberts a criteris que poden anar canviant contínuament.
Cal no oblidar que
estem en una època, i cada vegada més, en que no tindrem genis sinó equips i
que les responsabilitats son compartides i gràcies a la feina de tot l’equip, i
s’ha d’aprofitar les capacitats dels equips per crear xarxa.
També cal tenir
clara una visió d’identitat, tenir la capacitat de fer que la gent estigui bé
amb el seu entorn i amb els seus elements significatius i fins i tot de
patrimoni. Es important també el capital social per generar els mecanismes de
treball entre les persones.
Segons l’alcalde de
Viladecans, a la seva ciutat voldrien funcionar com una empresa però no es tan
fàcil; on tens l’administració del valor no pots crear riquesa, però si està bé
seguir el procés, la forma en com es fan les coses a l’empresa privada i alhora
s’ha d’incorporar a la població en aquest procés. Però necessitarem mecanismes
de reconnexió com son les xarxes socials i això és un fet que enforteix la
democràcia. Hem de crear més voluntariat i més processos d’integració.
També és important
crear una cultura comuna amb les diferents cultures i no limitar-nos a retocar
la cultura dominant. Les plataformes de serveis han de ser iguals per tots i no
multiculturals sinó pluriculturals.
A Viladecans també
s’estan impulsant programes de promoció comunitària que ajuden a la cohesió de
la ciutat, com son:
·Escola barri, amb lo que s’ha
aconseguit més corresponsabilitat
·Fem dissabte, amb els serveis de
neteja incidint sobre diferents barris concrets i buscant la participació del
veïnat.
·Cultura als barris, impulsant
diferents iniciatives.
Es important tenir
en compte que l’èxit de qualsevol comunitat és la seva capacitat d’integració.
I les claus de la seva transformació és crear les condicions d’entorn
necessàries per crear valor. També cal tenir en compte que és important
aconseguir que els edificis siguin de renta, donat que així ningú es farà amb
el patrimoni de l’espai ni es monopolitzarà, i poder evitar això, és molt
important.
Un suggeriment del
Carles Ruiz, basat en l’experiència que han seguit a Viladecans, es visitar
moltes ciutats, veure molt i agafar models i arribar a poder copiar els models
més interessants per aconseguir impulsar Viladecans o qualsevol altre ciutat allà
on es mereix; una ciutat ben organitzada sobre si mateixa i sobre l’entorn amb
bones infraestructures i bona activitat humana interrelacionada bé amb el
territori.
Per saber ben bé on volem anar i els camins a seguir cal conèixer primer els nostres orígens, d’on venim, d’on ve el nostre socialisme i poder així tenir clara la cadena complerta; el passat, el present i el futur. I també per començar cal tenir clara la definició exacta de socialisme; “El Socialisme és una doctrina política lligada a la classe social del Proletariat, oposada al capitalisme i a la classe social de la Burgesia, té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.”
El socialisme podem dir que neix com a resposta als límits de la revolució amb les idees de la Il•lustració “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. Abans tot quedava mediatitzat per la desigualtat. El debat entre la llibertat i la igualtat socialisme i ens dona una resposta constructiva als límits.
A les primeres dècades del s. XIX va creixent el socialisme com a ideari dels primers moviments obrers i acaba sent com el seu propi pensament. I aquí es va crear la primera disjuntiva, la nova societat havia de ser paral•lela construint una Micro societat al marge de la societat burgesa o bé havia de ser una veritable alternativa.
Va ser el primer intent de revolució a Europa a 1848 donant-se la possibilitat de que pogués haver una alternativa que triomfi.
A mitjans dels anys 60 amb les derrotes d’aquestes revolucions dels treballadors, es va decidir construir la primera organització internacional per garantir els drets de la igualtat col•lectiva per davant del individualisme. Tot això es situa com a element central de l’alternativa al sistema burgés, però la qüestió de la propietat dels mitjans de producció continua sent el gran handicap.
Marx va dir que cal emancipar el moviment obrer de les tuteles de les polítiques. Però sense fer política no es podrà rebatre a la burgesia. I no oblidem que abans de la ruptura dels anys 70, socialistes érem tots.
La proposta del partit obrer es tradueix a Espanya com el projecte de constitució d’un partit obrer, però van haver-hi dos corrents clarament diferenciades:
MARX
PAUL LAFARGUE (a Madrid) BROUSSE (a Barcelona)
PABLO IGLESIAS El obrero” (del sindicat tèxtil)
PSOR – UGT PDSOE
A Espanya hi ha per tant dos nuclis socialistes, els que provenien de Marx i els de Brousse (més revolucionistes), i cadascun va proposar un nom pel partit però no va arribar-se a cap entesa, sinó al contrari, al 1886 va haver-hi ruptura. Es va combatre el republicanisme pe tal de que les idees socialistes avancessin.
El socialisme neix a tots els països al seu hàbitat natural, l’hàbitat urbà-industrial, però en canvi a Espanya no. Hauria d’haver nascut a Barcelona o al País Basc i en canvi va fer-ho a petits nuclis per la zona de Madrid, que no era pas una zona industrial.
El gran mèrit de Pablo Iglesias va ser que al menys va consolidar una estructura de difusió d’idees, que al final es van anar disparant i van començar a créixer.
Fins al 1918 només hi havia dos llocs a Europa on havia sufragi universal, i realment era sufragi universal masculí. Amb el sufragi masculí podien votar la totalitat dels homes que complissin els requisits legals demanats.
Las crisi de 1914-1918 va obrir dos camins. Es començava a plantejar la universalització dels drets polítics. La primera guerra mundial va acabar amb el capitalisme i va obrir la etapa de la democratització del sistema polític. El socialisme d’entreguerres va donar capitalisme d’estat (URSS, que no era exactament socialisme) i capitalisme organitzat. Anàvem cap a una economia més socialitzada i s’esperava que el capitalisme organitzat avançaria. S’havia d’evitar que empitjoressin les coses amb politiques de contenció de salaris, amb un model deflacionista.
Cap als anys 30 va haver-hi una crisi d’identitat. Llavors va créixer l’extrema dreta arrel de partits feixistes i amb això s’allunyava el poder construir una majoria socialista.
Les trajectòries del Comunisme marxista i de la Socialdemocràcia se separaren encara més des del 1945, després de la Segona Guerra Mundial. La Socialdemocràcia s'estava constituint com a força de poder i anava renunciant poc a poc al Marxisme i al Socialisme. Es va formular la idea de que les classes mitjanes fossin les seves aliades i que no les absorbeixin els partits feixistes. S’havia de canviar aquesta qüestió de la propietat per la de la distribució de la riquesa.
Als anys 60-70 va tornar a plantejar-se la qüestió de la propietat en el procés de re fundació del socialisme francès sota la direcció de Mitterrand mitjançant propostes autogestionables.
La caiguda del mur de Berlín potser on va caure realment, va ser al damunt de tota, perquè encara hi havia el problema de quina és la base de la igualtat.
“Izquierda y
Derecha” el llibre de Xavier Marín va ser el regal que ens vam trobar a la
taula el passat divendres. Vermell com no podia ser d’altre manera i amb una
foto de dues vies de tren que no arriben a ajuntar-se i cadascuna d’elles va en
la seva direcció...una cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra...sé que
Xavier va explicar de quin lloc va treure exactament la foto però sóc
incapaç de recordar-ho. Xavier Marín, director de l’Escola Xavier Soto i
amb més de 20 anys d’experiència en temes de formació al partit, va donar-nos
la xerrada sobre aquest tema, deixant clar que és la seva reflexió personal, no
un dogma a seguir, dogma o no, va generar un debat que és va allargar més del
que era habitual en els darrers sopars - tertúlies.
Amb el llibre i
la explicació que ens va fer en Xavier tindrem tota la informació per poder
identificar ben bé si un és de dretes o d’esquerres, independentment que com es
vulgui autotitular ell mateix.
Nosaltres, com
a persones d’esquerres hem de tenir ben clara la nostra missió i poder-la
explicar en poques paraules, és un problema el fet que molta gent encara no sap
quina és la seva missió i no la sap explicar. La missió del nostre partit és
transformar el món per acabar amb les injustícies socials i és això el que
hem de explicar i el que hem de tenir clar nosaltres mateixos.
El problema que
hem tingut durant molt de temps ha estat no tenir secretari de formació a
Espanya. Ara des del 2008 tenim a Jesús Caldera i ja és un pas endavant
tenir-lo. La importància d’un secretari de Formació és socialitzar el
territori, fer la carta de navegació de la teva gent. S’ha d’exigir que la gent
s’apliqui en ser pedagògica i que sàpiga explicar amb el llenguatge del carrer
el que realment volem ser, el que som i el que volem continuar sent. Si ens ho
creiem ho sabrem explicar.
La màxima de la
nostra política està basada en la tres paraules claus; Llibertat, Igualtat i
Fraternitat (valors de la trilogia Liberté, Egalité i Fraternité)
i sobre això podríem afegir moltes coses, entre d’altres el fet de que la
desigualtat no és un fet fortuït.
Tot i que els
valors de l’esquerra que coneixem avui no son els mateixos que al 1848, si
podem assegurar, que ahir i avui, dreta i esquerra defenen principis ideològics
radicalment oposats, diferencies de pensament i acció política que s’exclouen
mútuament...podem afirmar i tenir ben clar que no es pot ser alhora de dretes i
d’esquerres.
L’esquerra
defensa els drets dels més oprimits i per contra la dreta continua negant l’existència
de la lluita de classes, sort que per nosaltres la lluita contra la
discriminació no pot quedar al marge. M’ha agradat una frase de Rousseau “Que todos tengan suficiente y ninguno
demasiado”, no oblidem que la justícia social i econòmica és una de les
claus del socialisme.
Hem de saber
ser crítics i aprendre de les nostres pròpies errades. Hem de tenir discurs
polític i continuar amb la nostra pràctica ideològica. Mai podem oblidar la
nostra ideologia, és la nostra força i hem de continuar reforçant-la per
continuar construint el nostre socialisme basat en la Llibertat, Igualtat i
Fraternitat.
I per acabar, una frase del blog de Xavier
Marín que m’ha encantat:
SER DE ZQUIERDAS.
UNA FORMA DE VIDA "En el mundo encontrarás dos tipos de personas: las generosas y las egoístas;
las de izquierdas y las de derechas. El egoísmo es una enfermedad; la
generosidad un don"
La gente necesita un relato, fue una gran frase para empezar la clase del
viernes, una clase de la que voy hacer el post en castellano, en honor a Luis
Arroyo, no vaya a ser que le dé por visitar mi blog y no la entienda bien…
Muchas veces tenemos el problema de ser buenos en la estrategia pero luego
fallamos en las tácticas y en cambio, en la derecha, suele ser al revés, y es
una cosa que deberíamos tener en cuenta.
El mérito por el demérito ajeno, desde el punto de vista táctico es bueno
en política, aunque no lo parezca, como con el “cuidado que viene la derecha”
por ejemplo.
Hay una regla que suele cumplirse, la regla del 40, 40, 20; entre los
votantes tenemos un 40% que ya se puede decir que están convencidos de antemano
y siempre votan, otro 40% que se abstienen, no votan hagas lo que hagas y un
20% de gente que si las animas, se activan y votan.
También es importante no caer en el error de repetir siempre el mismo marco
que el adversario.
Para una buena escenografía de las políticas públicas hay 24 consejos a
seguir, a cual más importante:
1.Necesitamos un relato corto, claro y persuasivo.
Una estrategia de comunicación, un relato ganador.
La estrategia es realmente la historia, el relato, el proyecto, la misión…algo
que podamos explicar en tan solo 20 ó 30 segundos, no es necesario más. Hemos
de tener en cuenta que si no hay un relato, no hay política que impacte, hay
sólo gestión.
2.Hay dos grandes marcos dentro de los cuales se
articula la mayoría de los relatos: el marco del padre estricto y el marco de
los padres protectores.
·El marco del padre estricto, dónde la
autoridad viene de arriba. Es más la derecha.
·El marco de los padres protectores, ver
también las causas del problema y no sólo las consecuencias, es de más tolerancia
e igualdad. Es más la izquierda.
3.La estrategia debe apelar a los valores.
Hemos de jugar la política en el mercado de las
emociones más que en el de las razones. Nuestro relato siempre ha de estar
movido por valores.
1.Planteamiento
del problema
2.Luego o
mientras, has de hacer una escucha sobre el problema y visualizar el proceso de
escucha
3.Propones la
solución y das el golpe
4.Implantación
y tramitación de la solución.
5.Evaluación de
la medida implantada
4.Es necesario escenificar el relato de forma continuada.
Son importantes los trucos de las palabras para
explicar las historias. Una vez decidido el relato y conocido bien el guión,
definimos la trama y así la podemos hacer fácil de entender por el público.
5.Lo interesante prima sobre lo importante.
A veces la presión de lo interesante es muy alta y
no debes caer en ella nunca. Las políticas públicas pegadas a la vida de la
gente son más eficaces que las rimbombantes.
6.Pensemos en el largo plazo.
La
gente ve la política bastante distante y eso no lo podemos olvidar. La política
no actúa en espasmos y hemos de pensar siempre en el largo plazo, la gente
necesita tiempo pues normalmente están metidos en sus asuntos. La gente
responde a los estímulos de manera progresiva e incluso a veces predecible.
7.Se recuerda a los gobernantes por una cosa o, como
mucho, por dos o tres.
Se han de hacer
iniciativas cercanas a la gente y que
les lleguen y pensemos en hacerles llegar las iniciativas esenciales. Has de
concentrar el foco allí dónde la gente va a poner su atención. Si nos han de
recordar por sólo una cosa, elijamos bien por cual queremos que nos recuerden y
concentremos nuestro esfuerzo y capacidad en esa única cosa.
8.Si no hay titular, no hay información.
Se han de preparar
bien los titulares, busquemos siempre el corte del día, el mensaje del momento.
Has de tener la capacidad de poner generar titulares poderosos porque el
espacio en los medios es muy limitado y hemos de poder darles nosotros mismos
ese titular del día, lo que va a lograr la atención de los medios.
9.No conviene desviarse del mensaje.
Siempre nos hemos
de mantener en el carril marcado y sin caer nunca en la tentación de salirnos.
Enviemos un mensaje sólido al público desde el primer día y mantengámoslo hasta
el final
10.No
debemos pensar en la pregunta, sino en el mensaje.
Y si algo no se
debe responder pues no se responde. La prensa sólo busca su titular por eso
hemos de tener “disciplina en el mensaje” decir lo que se quiere decir y no
más. No olvidemos que no trabajamos para la prensa sino para los ciudadanos. Si
te dedicas a contestar a todo, te estás metiendo en la minucia del día a día.
Cuantas más hablas más malbaratas tus palabras, has de hacerte valer, cuidarte
bien y dosificar muy bien la información que das.
11.Nada
obliga a asumir riesgos innecesarios.
Hemos de saber
mantener la tensión política con
elegancia y sin correr riesgos, sino es que es imprescindible. Aunque el
verdadero secreto es el equilibrio. Muchos políticos se someten a un frenesí de
intervenciones y su presencia acaba por aburrir y su cargo se va devaluando. Es
decir, ni mucho, ni poco, siempre hemos de salvaguardar la solemnidad del cargo.
12.Hoy puede hacerse, realmente, comunicación de 360
grados.
Hoy se pueden usar todas y cada una de las
herramientas que nos ofrece la comunicación actualmente y hemos de actuar de
forma integral en todas, debiendo aprender a entender cada uno de los engranajes
de la maquinaria.
13.La televisión sigue siendo el medio prioritario,
con mucha diferencia.
El político lee más la prensa escrita que ve la
tele, pero el público en general es al revés, la gente de la calle se entera de
lo que pasa básicamente por la televisión, con lo que no podemos olvidar que la
televisión llega más y mejor que la prensa escrita, es más “blanca” pues capta
audiencias más numerosas y el público suele decodificar bien las formas y el
contenido.
14.Hacer de la discrepancia con la prensa un asunto
político no es rentable.
Si algún periodista te quiere mal, lo mejor es que
pases de él. Nos hemos de adaptar a las dificultades. Los políticos y los
periodistas se necesitan mutuamente pero desconfían siempre unos de los otros y
por eso sus relaciones se enturbian con facilidad. No es inteligente hacer una
política de enfrentamiento con la prensa. No olvidemos que son ellos, el final,
los que deciden lo que es noticia y lo que no y como van a presentarla al
público. Generalmente dará más problemas la prensa escrita porque siempre es
más controvertida.
15.Es necesario contar con un nombre y una definición
atractivos.
Y antes de que le un nombre dáselo tu. Hay palabras
que funcionan y otra no. Las palabras no describen la realidad sino que la
construyen y eso es lo importante. Nombremos a nuestras iniciativas con un
marco adecuado antes de que se lo den los otros. Cuando queremos ignorar a alguien dejamos de
nombrarlo.
16.La gente corriente no entiende la diferencia entre
mil millones y cien mil millones de euros.
Pongamos las cosas a la altura de la gente, que se
entiendan, para que lo puedan comprender y aceptar. A la gente le gusta
escuchar historias de gente.
17.En situaciones de crisis no basta con hacer
esfuerzos; los esfuerzos deben verse.
Siempre hay que estar, al político se le ha de ver
y sobre todo ha de estar allí dónde ha pasado algo y más aún en épocas de crisis.
La presencia simboliza de manera impecable el liderazgo (“rally round the flag”)
. Pero siempre se debe tener mucho cuidado con la emoción, en esos momentos los
líderes demuestran que son personas de verdad.
18.Un titular negativo se cancela con otro positivo.
Siempre uno de positivo puede neutralizar a uno de
negativo pero siempre que sea equivalente en importancia. Los ciudadanos pueden
perdonar errores pero rara vez perdonan la arrogancia.
19.Pedir perdón y reconocer errores no es síntoma de
debilidad, sino de fuerza.
Salvo que estés siempre pidiendo perdón, es bueno
pedirlo y si lo hacen, los ciudadanos suelen darles una segunda oportunidad.
20.En muchos casos es bueno atacar y contrastar con
el adversario.
Realmente el adversario se lo pensará dos veces la
próxima vez si sus ataques son desmontados, no es cuestión de dejarle actuar
impunemente. Además no olvidemos que siempre es más fácil frenar una
información incorrecta cuando aún es sólo un teletipo.
21.Los líderes influyen en las encuestas, no siempre
las siguen.
Un líder audaz mirará las encuestas pero no para
echarse atrás en sus decisiones sino para anticipar resistencias. Los malos líderes
rebuscaran en las minucias de las encuestas. El líder ha de abrir caminos, no
sólo seguir los trazados. Usemos el sentido común para buscar nuestro relato.
22.La impostura se paga.
La mejor interpretación es la que no se nota, la
mejor campaña es la que no se siente. El mejor político es el que siente lo que
dice, el que más que decir, hace, y el que dice y hace lo que siente. Se ha de
hacer una inteligente puesta en escena, defender unos valores y tener una
solidez de principios y no disfrazarse de fuerte para parecer fuerte.
23.“Temas” o “personalidad” es una dicotomía falsa
Un proyecto político combina un buen guión con
unos buenos actores, un buen liderazgo con un buen programa, un carácter adecuado
con unos temas sugerentes. No hay temas sin carácter ni carácter sin temas. Se
han de elegir dos o tres temas en los que centrar la campaña y de ahí colgar
los rasgos del carácter a reforzar.
24.La prosa debe combinarse con la poesía.
Se hace campaña con poesía pero se gobierna con
prosa. Uno no se degrada por ponerle pasión a las cosas sino al contrario. Tres
elementos del buen liderazgo son; fuerza, confianza y cercanía. Se debe
combinar con inteligencia “la prosa” (la fuerza) con “la poesía” (la confianza y la cercanía).
Un buen compendio de buenos consejos para escenografíar las políticas
públicas con cabeza y para saber hacer una buena “campaña permanente” y poder
hacer nuestra mejor “representación” en el escenario político y poder destacar
entre el resto del reparto.
La jornada sobre
municipalisme no podriatenir millor
conferenciant pel sopar que en Pere Navarro.
Va començar
explicant com no hem de perdre la capacitat de considerar-nos una comunitat, i
això és un punt que falta en aquesta societat.
Realment nosaltres
no hem concebi’t una ciutat dispersa, sinó més compacta. Abans els municipis
estaven més tancats i ara son més oberts al territori, tot i que en alguns
casos, massa dispersos. Però el que cal és fer xarxes que reverteixin en els
propis municipis i alhora en tot el territori.
Terrassa forma part
del Arc metropolità, com també forma part la meva ciutat, Granollers. L’arc
metropolità o segona corona metropolitana està formada per 129 municipis
articulats a l'entorn d'un conjunt de ciutats com Mataró, Granollers, Sabadell
i Terrassa.
Totes aquestes
ciutats son molts importants dins el territori, però no podem negar la
capitalitat, no podem oblidar que som el que som gràcies a tenir una gran
capital com és Barcelona. A més, quan hi ha creació de riquesa, hi ha més treball
i més creixement econòmic a tot arreu.
A nivell local,
podem jugar amb el fet de poder tensionar els ingressos, fet que a priori et
dona més recursos. De totes maneres hem de continuar millorant la eficiència en
l’organització.
D’altre banda, no
oblidem de és des de els Ajuntaments d’on es fa més política, i sobretot, més
política de base. A nivell local ha d’haver-hi molt contacte directe amb la gent,
amb el dia a dia, però també hem de saber potenciar la xarxa entre ajuntaments.
Però per continuar fent polítiques d’esquerre, s’han de continuar guanyant
eleccions i continuar treballant per guanyar-les.
Hem de tenir en
compte sempre als mitjans de comunicació perquè és a través dels mitjans que
ens comuniquem, el que problema, que no el podem passar per alts, és que ells interpreten
a la seva manera.
Pere Navarro, no va
poder evitar fer algun referent al tema universitari, parlant sobre l’excel·lència
de la UAB afegint que s’haurien de fer més pols universitaris a nivell de
territori.
.jpg)
