Demà marxem a Brussel•les, visitarem la Delegació de la Generalitat i el Parlament Europeu i no ens perdrem la visita turistica per la ciutat...un complert programa.
Realment marxem aquesta matinada, a les 4:40 hem d’estar a la T1...quina matinada ens espera...uf!!! ...quina son!!!
Però ja està tot preparat, maletes llestes…roba d’abric i paraigües (mireu el temps que posa)...
Avui: Ennuvolat 8 °C
Vent;S a 24 km/h
Humitat; 81%
dimecres
10 °C
8 °C
dijous
10 °C
5 °C
...i no oblideu la càmera de fotos i les ganes de passar-ho bé, això es el més important.
Per cert, gràcies per la “encerrona” amb la que ens van escollir de Delegats, al Rafa Cuenca i a mi....en fi...ara només esperem que no ens doneu molts mals de cap...je,je.je...i estigueu preparats per tot el que us anirem preparant...la primera prova demà i demà passat a Brussel•les....
El David Pérez va ser l’encarregat de conduir la segona part de la tarda amb la classe de Polítiques de seguretat pública.
Hi ha tres punts claus i bàsics com a eix vertebrador de les polítiques de seguretat:
La seguretat es un àmbit de gestió i els poders públics l’han d’assegurar.
La competència la tenen les administracions no els cossos de seguretat, tot i que aquests no deixen de ser una peça important.
La autoritat en matèria de seguretat la tenen el Ministre de l’Interior, el Conseller d’Interior i els alcaldes.
La funció policial es sempre la protecció del lliure exercici dels teus drets i de la llibertat pública i això s’ha de tenir ben clar.
Dintre d’Europa hi ha 4 models de polítiques de seguretat ben diferenciats; el francès, l’alemany, el britànic i el belga.
Nosaltres som el únics que tenim els tres cossos de seguretat, a nivell nacional, autonòmic i local. La voluntat sempre es molt important per una bona coordinació, i a més cossos no té perquè haver pitjor coordinació. La valoració dels diferents cossos es sempre molt relativa i depenent del lloc però actualment es destacable que es va apropant la valoració dels mossos a la policia local; mossos 6’5 i local 6’1 quan abans estaven pitjor valorats.
La participació ciutadana, com sempre, ajuda a millorar la gestió de la seguretat. Lo ideal es que imaginem un model amb autoritats i competències.
Tenim un ràtio de 4’5 policies autonòmics per cada 1000 habitants i estem bastant bé si ens comparem amb la resta de Europa. Es relativa la major efectivitat amb l’augment d’efectius, encara que al carrer, molta gent, encara ho continuï pensant.
L’ urbanisme inclusiu influeix però no es determinant per millorar la seguretat a les nostres ciutats.
En seguretat ens hem de comparar amb educació i sanitat, on el metge es el metge, i el profe el profe i no es poden substituir, doncs en seguretat igual, el policia es el policia i tampoc es pot substituir mai, no podem fer invents.
La policia ha de ser contundent però on està la línea per no passar-se o no arribar???...es complicat, però se l’ha de respectar sempre, i sinó...s’ha de fer respectar.
La política
penitenciari es la gran desconeguda de la societat i sobre la que circulen
masses tòpics. L’Albert Batlle ens va fer una acurada i extensa explicació del
que es la política penitenciaria a Catalunya, una competència exclusiva de la
generalitat des del 1/1/84, fet que dóna més caràcter d’Estat a Catalunya.
Es important
entendre la política penitenciaria com una política social donat que es una
llei que s’activa quan no funcionen d’altres polítiques socials, realment una
part d’aquest fracàs s’aboca cap a les polítiques penitenciaries. També per
això la privacitat de llibertat va orientada sempre a la reinserció.
Al 2008 van passar
43298 persones als serveis d’execució penal, dels que 16308 van ser interns i
7405 van ser menors. Cal tenir en compte que més de la meitat de les penes s’executen
en l’entorn.
Catalunya es el
tercer país d’Europa amb la taxa més elevada de presos; té 136 per cada cent
mil habitants. Davant només té a Espanya amb 159 i al Regne Unit amb 153, però
en canvi a Catalunya tenim una de les taxes de delinqüència més baixes d’Europa,
sense oblidar que ara hi ha nous perfils delictius.
Tenim un 42’7% d’estrangers
a les nostres presons i tenim la taxa mes alta de tota l’Europa Occidental.
Els eixos d’actuació
passen bàsicament per l’impuls de la
participació social i la col·laboració institucional. Seria important aprofitar
l’experiència penitenciaria per incidir en la resta de polítiques socials.
El perfil de la
població reclusa es:
93%
homes
57%
espanyol
36%
de 31-40 anys
79%
penat
55%
robatoris
16%
estupefaents
3’8%
homicidis
Destacar que
Espanya es el tercer país en encarcerament de dones, després de USA i Rússia.
Dintre de la presó
es fan moltes polítiques d’intervenció, destacant que el 42% de la població
reclusa estudia i el 35’5% dels reclusos
treballen, importants elements de socialització. També es fan intervencions
socio-sanitàries i especialitzades depenent de la tipologia del delicte.
Destacar també les mesures penals alternatives (MPA) que han passat de ser
només 1041 al 2004 a ser a l’actualitat 7308 les que compleixen mesures
alternatives.
Un dels gran
problemes es la reincidència que actualment està sobre el 40%, fet que es un
fracàs de la societat. Un altre problema es que el 65% de les condemnes son
superiors a 5 anys i un 25% es superior a 10 anys. Tenim condemnes massa
llargues, caldrien més penes però més curtes.
Pel que fa a la justícia
juvenil no oblidem que als joves no se’ls condemna sinó que se’l imposa una
mesura, i només excepcionalment s’internen; 6 de cada 10 mesures son de medi
obert i només 1 de cada 10 son internats.
L’odre mai es pot
perdre, es a dir que el que toca primer es el resum de les classes del
divendres 23 que gràcies al company Antonio Manrique m’ha proporcionat uns
fantàstics apunts. Moltes gràcies Toni!!!.
Marcel Prunera va
fer la primera classe, Polítiques Econòmiques on la crisi va ser l’eix
vertebrador. L’economia catalana ha patit la pitjor crisi de la seva història,
la primera crisi de la globalització, la primera amb l’euro. L’atur a Catalunya ha passat en un any del 6%
al 15% i tenim un major dèficit i endeutament i massa economia submergida. En
part l’endeutament no es tant de l’estat
sinó de les famílies i empreses , que son qui demanen préstecs als bancs i
aquests a altres bancs i quan es trenca aquesta cadena de pagaments, és l’estat
qui ha de respondre als problemes dels particulars i/o empreses.
La possible solució
passa per aconseguir un canvi de nivell productiu com a forma d’evitar futures
crisis, es a dir, canviar les activitats
que fins ara feien de motor econòmic per intentar anar cap a la societat
del coneixement, però el problema és com podrem fer-ho amb un una taxa de
fracàs escolar del 30%?.
L’educació s’ha de
convertir en la principal eina de l’economia futura i tots ho hem de tenir ben clar, però
sobretot a nivell de totes i cadascuna de les diferents administracions.
S’han de buscar
solucions, que no son fàcils ni iguals per a tots el països. S’està treballant però
s’ha de continuar treballant.
Dani de Torres es
va encarregar de la classe de Polítiques d’immigració, unes polítiques
relativament noves. Han hagut dos etapes de la immigració a Espanya; del 2000
al 2004 immigració massiva i del 2005 al 2006 reagrupament familiar, i que han
estat bàsicament provocades pel nostre tipus d’economia basada en la
construcció i en els serveis que han requerit molta mà d’obra i també degut a les
nostres lleis.
A Barcelona la
primera nacionalitat estrangera es la italiana, la segona la equatoriana i la
tercera la pakistanesa. A destacar també que entre d’immigració sud-americana hi
ha més dones que homes el que provoca sovint tensions quan es produeix el reagrupament
familiar.
A nivell europeu s s’han
viscut onades d’immigració desprès de la II
Guerra Mundial, però a partir de la crisi dels 70 es va
produir un tancament de fronteres i un enduriment de les lleis, amb el que el
cas actual d’Espanya és únic a Europa.
Davant d’aquest fenomen, s’han donat
dos tipus de resposta, Multiculturalisme a països anglosaxons i Asimilacionisme
a França. Als primers s’han
provocat l’aparició d’una mena de guetos, s’han potenciat les cultures foranies
i els resultat era la no integració i per tant la dificultat
per a la cohesió social, i al segon han provocat
una forta confusió identitària i el fet de lligar la condició econòmica a
l’origen de la persona.
A Espanya, cada vegada més la
diversitat es gestiona a nivell municipal, perquè resulta massa difícil donar
una resposta centralitzada. Els
ajuntaments creen les seves pròpies polítiques d’acolliment, i tenen
competències sobre habitatge i controlen el padró, el que els hi permet tenir
dades que poden tornar a revertir en les polítiques d’acolliment.
Demà divendres dos classes del grup segon; política penitenciària i polítiques de seguretat pública, la primera amb l’Albert Batlle i la segona amb el meu amic David Pérez. Dos grans veterans del nostre partit que segur tindran moltes coses que explicar-nos.
A l’Albert Batlle l’he vist varies edicions corrent la mitja marató de Granollers i al David Pérez fent classes d’oratòria i visitant el Parlament...divendres ni un parlarà d’esports ni l’altre d’oratòria i comunicació...es la grandesa de saber moltes coses, de poder assumir diferents responsabilitats i de poder parlar de coses ben diferents. Segur que l’amalgama serà perfecta i els dos sabran expressar i ensenyar molt de les seves pròpies experiències. Ja veurem que tal resulta....
Per cert, al final mitja horeta per acabar d’explicar-nos detalls de la sortida a Brussel•les...quin nervis...ja queda poc...marxem el dimecres de matinada....a les 4:40 a l’aeroport.
Aquest divendres
vaig fer campana del curs, em vaig perdre dos interessants classes; Polítiques
econòmiques amb Marcel Prunera i Polítiques d’immigració amb Dani de Torres i
encara estic esperant els apunts del companys per poder fer el corresponent
post al bloc....espero que algú se’n recordi.
De totes maneres,
era ben justificada la campana; a Granollers organitzàvem un sopar amb la
Ministra Carme Chacón, la co-directora científica del nostre Màster i evidentment
que no me’l podia perdre. Com a secretaria de comunicació i premsa i relacions
institucionals tenia que estar al peu del canó al llarg de tot el sopar i com
adjunta a organització, em vaig carregar tota la feina organitzativa. Portava
uns dies amb un mono-tema al cap, sopar Carme Chacón i els darrers dos dies ja
van ser exagerats. Tot i que semblava tot controlat, els nervis no em deixaven,
no havia manera de treure-me’ls de sobre, encara que aparentment ho portava
força bé. Trucades, mails, encàrrecs, taules, menús, alcaldes...ufs!!!....realment
només desitjava arribar ja a dissabte i que tot hagués passat.
Un cop va començar
a arribar la gent, tot va avançar ràpidament, la feina ben controlada va permetre
que tot girés sense cap problema.
Després del parlaments del nostre
Primer Secretari Juanma Segovia, de
l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral; del secretari de Polítiques de
Medi ambient del PSC i diputat al Parlament, Jordi Terrades; i del
primer secretari del PSC del Vallès Oriental i diputat al Congrés dels
Diputats, Roman Ruiz, Carme Chacón va fer el seu esperat discurs. La
comparació del Cas Gürtel amb el del Palau de la Música va ser un dels
puntals del seu parlament assegurant que CIU i PP utilitzen “la mateixa
tàctica de Rajoy és la de Mas: la tàctica del calamar, amagar-se i tirar tinta
als altres” va dir la Ministra. Destacant
la seva preocupació pel Palau de la Música “perquè diners que havien d’anar
al foment de la música van pagar campanyes de CiU”. Nota
a la web PSC Granollers
Les felicitacions no es van fer esperar, fins i tot abans de començar a
sopar i van continuar al llarg de la nit.
Tot va sortir molt bé i tothom va sortir molt content i aquestes coses
no es dissimulen.
Es una satisfacció, poder respirar al final i tenir la tranquil·litat que
dona la feina ben feta . Ha valgut la pena, Granollers es mereixia un èxit així
i més de 300 persones al Municipal de Granollers ho van corroborar aquest
divendres.
Algunes de les moltes frases per no oblidar de tot el que vaig sentir a la classe d'ahir i que mereixien una entrada apart;
·Guanyant el cor de la gent,
guanyarem el seu cap.
·Cada oportunitat es un repte.
·La gestió de les emocions es vital
en política.
·Hem de sumar voluntats per poder
transformar.
·La lletgesa es falsedat.
·La cara es el mirall de l’ànima.
·No soc la meva foto, soc el que
diuen de mi.
·Els tristos no convencen.
·Las paraules poden canviar el món
·Las paraules poden contagiar
ambients, per això has de jugar-les i gestionar-les bé.
·La ideologia només no convenç, la
gent no es que sigui tonta, però si que té peresa.
·Una primera impressió dura
moltíssim.
·Tenir idees no es suficient per
guanyar.
·Les errades al terreny emocional
son molt determinants.
·A una dona se la jutja el doble i
se’ls hi perdona la meitat.
·A la política sempre has de
demostrar passió.
·Com a dona, mai demostris
histerisme, has de tenir molt control. Encara avui, un 25% dels ciutadans
creuen que les dones no han de tenir alts càrrecs.
·Si no saps parlar difícilment sabràs
debatre.
·Hem de saber dir el que estem
pensant.
·Mai diguis res que no pensis.
·Jo soc les meves paraules.
·Mai perdis la teva coherència.
·No exageris mai ni donis un dada
falsa.
·Las formes son sempre importants,
mai et burlis de ningú.
·Abans, durant i després, el debat
es guanya en tot moment.
·Preparar-te no es garantia de victòria
però no preparar-te si es garantia de derrota.
Diria mentida si no
afirmés que les primeres paraules de l’Antoni
Gutiérrez-Rubí a la classe de dissabte ens van sorprendre molt a tots, no veníem
preparats a la classe, tot el contrari que ell. L’Antoni es venia a vendre, ell
i els seus coneixements i vaja si ho va fer. Ens va deixar a tots bocabadats,
amb ganes d’haver continuat la classe tot el dia i encara li quedarien coses
per explicar-nos i a nosaltres per aprendre.
La comunicació no
verbal va ser un del seus eixos, i els que hem
coneixen ja saben que es un tema que m’apassiona, i des que em vaig
començar a ficar i a llegir llibres, no ha deixat d’agradar-me cada vegada més.
Parlar, saber
parlar bé, es tot un art i tot un art que no només podem centrar en les
paraules, es tot el conjunt del que expressem amb el nostre cos i per això hem
de tenir molta cura del que diem i de com ho diem... “Jo sóc les meves paraules”
i les meves paraules seran la meva identitat per això hem de pensar molt bé les
paraules que dibuixin el nostre perfil.
Cada instant, com
bé deia l’Antoni es una oportunitat per establir una relació, per això cal ser
ben curosos amb les nostres paraules i les nostres actuacions. Les paraules
canvien el món, però t’ho has de creure. Diga’m com parles i et diré qui ets.
D’entrada hem de saber dir el que estem pensant i no
dir mai res que no pensem, es nota molt si es diu alguna cosa que realment no
pensem.
PENSAR
Diu el que pensa? Pensa el que fa?
PARLAR FER
Fa el que diu?
Qualsevol punt feble
en aquest triangle, que ha d'estar perfectament coordinat farà que estiguem morts. La nostra reputació cauria per
terra. Sempre hem de dir el que pensem, pensar el que fem i fer el que diem.
PARLAR
LLEGIR
ESCRIURE
Però no ens podem
només fiar de les nostres paraules orals i per això hem d’escriure-les abans.
I està inter-relacionat, parlar, llegir i escriure, hem de fer les tres coses. Si no ets capaç d’argumentar les teves idees per escrit tampoc podràs fer-ho parlant.
La claredat en la escriptura reflexa la claredat en el pensament. Pensa el que
vulguis dir i has de saber dir-ho de la forma més simple que et sigui possible.
Però mai improvisis, la millor improvisació es la que hem preparat. Preparar-te
no es garantia de victòria però no preparar-te si es garantia de derrota.
El cos té el seu
propi llenguatge i fins hi tot comunica més que les paraules, es el 65% de la
comunicació. El to de la veu i els matisos de les paraules poden enganyar però
el cos no, per això hem de controlar molt bé els nostres gestos. I la nostra
cara es molt important i sobretot el nostre somriure.
Menteix millor qui somriu
perquè el nostre cervell associa el somriure a la veritat. El que riu es el
jefe en política i agafa el protagonisme a les fotografies. Qui controla la
foto, controla el poder. Som l’únic ésser viu del planeta que somriu, i això es
tot un luxe que hem d’aprofitar. Obama ha aprés molt bé aquesta lliçó i la practica en tot moment.
El teu lideratge té
una clau molt important en la seducció, s’ha de saber seduir i tenim dos grans
armes per seduir; somriure i mirar al ulls.
Els tristos no convencen.
No son capaços d’alliberar emocions. Les persones alegres arrosseguen i lideren
bé als equips. Als tristos se’ls hi consola però no se’ls hi segueix. Els
tristos poden arribar a guanyar però no poden transformar la realitat. Sense
passió no hi ha política transformadora que es el que realment ens interessa.
Si vius el que dius, es notarà, ho notaran i et demostraran que ho noten, que
es el més important.
El nostra cap donar
molt de valor a la informació estètica que rep, una simetria coherent ens
aportarà sempre més credibilitat.
Simetria, bellesa, pulcritud, salut...ens influiran més positivament. La
gent acostuma a escollir a les persones per la seva cara, pel seu aspecte, no
es superficialitat, es neuropolítica. Es a dir, hem de cuidar molt la nostra
imatge, es la nostra carta de presentació i ho hem de tenir molt clar
Demostrar que vivim
les nostres idees al parlar també es molt important, això las farà memorables i
això farà que les recordin. Hem de demostrar la nostra passió en tot el que
diem per augmentar la nostra credibilitat.
També ens van donar
claus importants de com preparar-se bé per un debat...però m’hauré de deixar
alguna carta a la màniga, no?...
Després de les dues classes
amb l’Héctor sembla que a tots ens ha quedat prou clar el que ha de ser una
veritable Planificació Estratègica i el que no ha de ser. Hem aprés que no hi han regles ni receptes
clares i que la metodologia que s’ha de seguir ha de ser molt flexible i
dinàmica.
Tenim les bases i les idees
molt més clares i això es el més important. Sabem que davant un problema el
primer que hem de fer es pensar-hi molt bé i analitzar-lo multivisionalment,
però no arribant “a la paràlisis per el anàlisis”...bona frase.
Partint d’un tema clau o
tema estratègic, anirem a un repte, i en el camí trobarem la missió, la visió,
els valors, el punt de partida, els reptes i les oportunitats i d’allà arribarem a uns objectius i una meta
clara.
Una meta que ens haurà portat
uns resultats, sempre hem de tenir resultats, resultats amb un mínim d’un 80%
de millora i una part d’innovació.
I en el camí haurem invertit
un bon temps en el treball en equip i haurem establert un important diàleg amb
els actors socials, stakeholders, sense oblidar-nos de l’avaluació continua que
ens donarà sempre un valor afegit al ajudar-nos a dirigir amb més informació.
I una cosa més, no oblidarem
mai que com a polítics, al final sempre hem de rendir comptes. Nosaltres som
activistes, mesurem l’activitat a la política i sempre es bo fer-ho.
Tot això es LIDERAR, liderar
amb coherència i amb una bona Planificació Estratègica.
